Dilluns passat Elías Torres va rebre la medalla d’or de les Illes Balears. Als 78 anys és un reconeixement molt merescut a una personalitat de l’arquitectura. Fa més de 22 anys, el 15 de desembre de 1999, vaig publicar en aquest diari un article titulat ‘Sobre l’escala del Castell’. Per recordar el context, feia 10 dies de la declaració d’Ibiza com a Patrimoni de la Humanitat a la reunió de la Comissió de patrimoni de la Unesco a Marràqueix i hi havia un cert rebombori sobre l’impacte de l’escala que Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña havien fet a l’entrada del Castell. Una escala, val a dir, que aleshores no portava enlloc i que ara, 22 anys més tard, segueix sense portar enlloc, perquè el castell segueix tancat, des de fa molts anys, en obres per fer-hi un parador.
Deia en el meu article: «L’última vegada que vaig anar a Dalt Vila, a principi de l’estiu passat, l’escala del Castell feina una pudor insuportable de pixum. Segurament el dia de la visita dels avaluadors de la Unesco tot allò devia estar en condicions. No se si és veritat que un del avaluadors es va queixar de l’escala o això forma part de l’anecdotari que genera un esdeveniment de la importància de la declaració d’Ibiza com Patrimoni de la Humanitat. Jo m’estim més no creure-m’ho, perquè si bé és veritat que en qüestions de patrimoni hi ha molta gent que té més desenvolupada la irritació de la còrnia que la irritació de la pituïtària, que algun d’ells arribàs a manar en l’organisme mundial dedicat a temes de cultura i patrimoni seria lamentable.»
I afegia que «la millor, per no dir l’única, manera de protegir el patrimoni històric i monumental és donar-li un nou ús» perquè «els elements històrics de valor s’han de conservar, però no es pot caure en intents de mimetitzar unes formes que són del passat. L’art i l’arquitectura antiga s’han de respectar i valorar, però no es poden copiar ni falsificar».
Aleshores entrava en el cas d’Elías Torres i la seva experiència en intervencions en patrimoni: «Un dels arquitectes més reconeguts en temes de restauració de l’arquitectura antiga per donar-li nous usos és l’arquitecte eivissenc Elías Torres, juntament amb el seu soci José Antonio Martínez Lapeña» amb obres arreu com «les intervencions al Castell de Bellver i a la Ronda de Mar a Mallorca; la consolidació i adequació del Monestir de Sant Pere de Rodes a l’Alt Empordà o el Museu de Menorca». I també amb algunes obres a Ibiza, «dos obres de Torres i Martínez Lapeña fetes a Dalt Vila: la restauració de l’església de l’Hospitalet i l’escala d’entrada al Castell.»
Acabava l’article: «Cap altre eivissenc: cap escriptor, cap pintor, per suposat cap arquitecte, ningú més, té una obra amb l’impacte i el reconeixement d’Elías Torres. A més, no es tracta d’algú al final de la seua carrera, sinó enmig. En definitiva, algú amb més projectes per fer en el futur que obres ja fetes fins ara». I l’últim paràgraf: «Ibiza segueix necessitant les obres i el criteri d’Elías Torres. Tal vegada fins i tot més el seu criteri que les seus obres. No se si en té gana després de tant enrenou amb la famosa escala, o prefereix dedicar el seu talent i la seua energia creativa a altres llocs, però seria una llàstima perdre l’oportunitat de comptar amb ell.»
Ara veig que l’última frase de l’article era tristament premonitòria. La realitat és que l’Ibiza dels últims 25 anys ha anat molt malament en la gestió de l’espai públic, l’urbanisme i el patrimoni històric i natural. Si la declaració de la Unesco perilla en algun moment serà per la deixadesa en mantenir i promocionar els elements patrimonials reconeguts. El castell segueix en obres i ves a saber què en sortirà. L’església de Hospitalet ja no està oberta per fer-hi exposicions i està dedicada al culte ortodox. A les fotos que es veuen a les xarxes socials l’interior del temple és irreconeixible respecte la intervenció lluminosa que el govern espanyol va portar a l’Europàlia de 1985 a Brussel·les.
Elías Torres i el seu soci han seguit treballant i el 2016 varen rebre el Premi Nacional d’Arquitectura, el màxim guardó arquitectònic d’Espanya. Per esmentar algunes obres públiques, a Barcelona, la restauració del Parc Güell o l’esplanada del Fòrum, amb la gran placa fotovoltaica. A Huelva, el passeig del port. A Sevilla, la renovació de l’Alameda de Hércules. A Formentera, el Jardí de ses eres i el Centre Gabrielet. A Toledo, les escales de la Granja, per facilitar l’accés al casc històric –Patrimoni de la Humanitat des de 1986.
A Palma, segueixen restaurant les murades i estan fent el Passeig Marítim. Barcelona, Huelva, Sevilla, Formentera, Toledo, Palma, etc., però cap obra pública a Ibiza en els últims 30 anys –l’escala i la sala de les voltes del Castell són de 1991, encàrrecs dels anys 80. Per cert, a algú que trobi fora de lloc l’escala del Castell d’Ibiza, les escales de Toledo li poden provocar un atac de feridura.
En fi, a Ibiza el més ase fa rellotges i hi ha una dita sobre els profetes i les seues terres que ara no record.
@joanribastur
