Fa un parell de setmanes va sortir l’avançament de la comptabilitat regional d’Espanya per a l’any 2020 i resulta que els ciutadans de les Illes Balears estan per sota de la mitjana espanyola. Amb les dades de l’INE, els habitants de les Illes Balears ja són relativament pobres si es comparen amb la mitjana de les regions espanyoles. L’explicació es conjuntural i molt senzilla: la caiguda del producte per càpita balear el 2020 ha esta de rècord: un 22,7%. La pandèmia ha afectat, està afectant, i seguirà afectant si no s’atura gràcies a les vacunes, a l’activitat econòmica en general, però a les activitats econòmiques de contacte i moviment humà, en particular. No hi ha més, i per més voltes que alguns li vulguin donar és el que hi ha i hi haurà durant una temporada.
Les Illes Balears són el paradigma d’economia turística i així, mentre el PIB per càpita espanyol va caure un 10,3%, la caiguda de les Illes va ser de més del doble i la segona comunitat amb caiguda més gran és també intensament turística: Les Illes Canàries, amb una caiguda del 18,4%. Curiosament, però, la tercera comunitat autònoma espanyola amb una caiguda més gran del PIB per càpita el 2020 és Madrid, amb una caiguda de l’11,1%. Dic curiosament, perquè la presidenta Ayuso ha fet bandera del “miracle pandèmic madrileny”: mantenir-ho tot obert i evitar prendre mesures de tancament, per suportar l’economia. Ayuso ha anat en sentit contrari a les mesures que han pres a altres llocs. El resultat: més morts i més destrucció de l’activitat econòmica. Les dos coses. Ja ho diuen, que a la vista dels sants es poden predir els miracles.
Deia abans que l’explicació és conjuntural, però les Illes Balears porten una tendència de pèrdua relativa de renda per càpita que ve de lluny. Per fixar-nos només en el segle actual, l’any 2000, les Illes Balears tenien un PIB per càpita que representava el 125,8% i suposava que les Illes Balears eren la tercera comunitat en el rànquing, per darrera només de Madrid i Navarra. Per a 2009, seguia per sobre de la mitjana espanyola, però havia baixat a un 106,4% i era la sisena, per darrera de Madrid, el País Basc, Navarra, Catalunya i Aragó. Encara que havia guanyat una mica de pes relatiu, ara el 2020 el PIB per càpita balear representa el 93,1% de l’espanyol i les Illes han caigut a la novena posició i a més de les anteriors ara també hi ha La Rioja, Castella-Lleó i Cantàbria per davant.
La fragilitat de les economies intensament turístiques és ben conegut a la literatura. L’economista Miquel Puig hi ha insistit pel cas català i Ramon Aymerich ho explica a ‘La fàbrica de turistes’. El turisme és un sector que permet engegar el procés de creixement econòmic modern de manera relativament fàcil i ràpida quan es donen les condicions de clima, paisatge, etc. Les economies turístiques generen molts llocs de treball quan les coses van bé, perquè les activitats d’atenció als turistes són intensives en mà d’obra, però aquests llocs de treball són temporals i relativament mal pagats. Una manera de veure això es comprovar com molts d’aquests llocs de treball no els volen ocupar els treballadors nacionals. Una economia amb molts treballadors de salaris relativament baixos és una mala base pel desenvolupament d’una societat a llarg termini. I ara constatem que també és un desastre quan venen mal dades, perquè no hi ha alternatives a l’activitat que desapareix.
Davant d’aquest panorama, l’Espanya buida o buidada pot ser el clau que falta per tancar el taüt. Hi ha un moviment potent a les regions del centre i el nord d’Espanya que porten dècades de despoblament. Aquestes regions són la manifestació espanyola dels territoris perdedors de la globalització. La globalització ha millorat les aglomeracions urbanes relativament riques, però hi ha regions, a tot el món que han quedat de banda i es senten perdedors.
Si la reacció davant d’això, com algú sembla insinuar, és millorar encara més el finançament d’aquestes regions això serà (encara més) desastrós per a regions com les Illes, el País Valencià o Catalunya. Perquè també hi ha una Espanya superplena. Les Illes en particular han augmentat la població a taxes astronòmiques. Fa pocs dies aquest diari explicava com Ibiza pràcticament ha duplicat la població els últims 20 anys. En aquesta Espanya superpoblada per motius estructurals i per motius turístics, la diferència entre la població de fet i la població de dret genera una tensió immensa sobre el mercat de l’habitatge, els serveis públics i la vida en general. Hi ha diferències molt grosses en el nivell de vida entre diferents regions i això no ho contempla el finançament.
El finançament serveix per finançar els serveis públics, no per generar desenvolupament econòmic. Per generar creixement a llarg termini calen altres coses i hi ha d’entrar el sector privat. Qui no vulgui pensar-ho en termes espanyols, que miri cap a Itàlia i compari les diferències Nord-Sud, persistents en el temps, al·lèrgiques a polítiques, inversions públiques i subvencions del govern de Roma.
@joanribastur
