La llengua catalana constitueix l’espina dorsal, la columna vertebral, el pal de paller de la nostra cultura. La nostra identitat es fonamenta, bàsicament, en la llengua catalana. No en cap religió, ni en el lloc de naixement, ni en la ‘sang’ (que dirien els etnicistes de qualsevol casta i condició), ni molt manco en cap estatus, ni, per descomptat, en el llinatge. La nostra identitat es fonamenta d’una manera tan clara en la llengua que, entre nosaltres, qui la parla, qui s’incorpora a la comunitat lingüística catalana, automàticament passa a ser un dels nostres. La llengua esborra les fronteres socials entre els habitants que constituïm la societat que habita entre Salses (Catalunya nord, abans Regne de Mallorca, avui França) i Guardamar (abans Regne de València, avui Espanya), de nord a sud) i entre Fraga (abans Corona d’Aragó, avui Espanya) i l’Alguer (abans Corona d’Aragó, avui Itàlia), d’oest a est. Que consti que les denominacions entre parèntesis fan referència només a l’estatus oficial, puix és ben clar que, identitàriament, el que fossin abans o ara no pinten res. Qui vulgui ser mínimamenbt rigorós des d’un punt de vista estrictament d’identitat pot definir el territori on es parla català com la Catalanitat. Per exemple. I així s’eviten també les polèmiques per ‘raons de noms’ que tant afecten la nostra manera de denominar-nos (i per tant d’entendre’ns) a nosaltres mateixos com a col·lectivitat humana.
La Catalanitat ha superat més de tres segles de voluntat clarament manifesta d’esborrar-la del mapa d’Europa, als quals n’hi hauríem d’afegir un parell més (en què una part important d’una classe social concreta -la mal anomenada noblesa o aristocràcia- ja apuntava a l’esborrament). Hem sobreviscut a la voluntat castellanitzadora de Germana de Foix i els seus acòlits, a la centralització militarista del comte-duc d’Olivares i els seus, a l’escomesa borbònica (que comença, a principis del segle XVIII, amb els fatídics Decrets de Nova Planta, que es carreguen les nostres ja escarransides i corcades institucions nacionals), a la voluntat homogeneïtzadora que caracterítza el segle XIX, al segle XX (amb les dues dictadures i la guerra civil). I encara hi som, malgrat tots els malgrats.
La nostra resistència i persistència hauria de ser motiu d’orgull. Segurament, de la fosca de la persecució, de l’esbandiment i de la voluntat d’esborrar-nos del mapa n’ha sorgit una punta de genialitat que fa que la Catalanitat ocupi al mapa (si més no de la cultura) un espai més gran del que li pertocaria pel volum demogràfic dels nostres territoris. Anar al Museu Reina Sofía, el més visitat de Madrid, i veure el pes que hi tenen surrealistes com Dalí, cubistes com Picasso, el pes de les revistes en llengua catalana dins l’exposició general de revistes de la primera meitat del segle passat, ens dona una petita perspectiva del pes cultural de la Catalanitat. Com en la donen la dimensió extraordinària d’arquitectes com Antoni Gaudí, Francesc Puig i Cadafalch, Josep Lluís Sert o Santiago Calatrava, de metges com Puigverd, Barraquer, Fuster, i d’altres figures de projecció mundial en el camp de qualsevol de les ciències i de les arts.
La situació social de la llengua catalana, avui, resulta irregular per diversos motius. Ho és perquè no tenim estat propi i, en canvi, tenim estats en contra, que fan tot el que poden perquè la nostra llengua quedi arraconada, folcloritzada, ‘autonomitzada’, reduïda a la condició de ‘llengua cooficial’, ‘llengua autonòmica’ o ‘llengua regional’. No fa falta dir que cap dels tres qualificatius no s’ajusten en absolut al que és la llengua catalana. De fet, una vegada li vaig replicar a un pròcer de la cultura espanyola que havia titllat el català de ‘llengua autonòmica’, que en quina mesura podem dir que una llengua que es parla a quatre estats d’Europa (Andorra, Espanya, França i Itàlia) i, en major o menor mesura, a cinc comunitats dites autònomes dins el Regne d’Espanya (Illes Balears, Catalunya, País Valencià, Aragó i Múrcia) ‘llengua autonòmica’. No va tenir resposta, i això que era un individu més aviat loquaç, de loquacitat vallisoletana.
Ho és també perquè hi ha poderosos mitjans de difusió de la (des)informació que presenten el català com a llengua problemàtica, que presenten fets normals com si fossin raríssims (per exemple, a ningú si li passa pel cap parlar d’‘immersió’en referir-se a l’ensenyament totalment en danès a Dinamarca o a l’ensenyament en grec a Grècia, o en castellà a Extremadura, però, en canvi, sí quan es parla de l’ensenyament en català a qualsevol lloc de la Catalanitat). I perquè els operatius estatals per acabar amb la nostra llengua continuen igual d’actius que ho han estat al llarg dels tres segles que ens precedeixen.
L’antídot contra aquesta persecució el tenim a les nostres mans. Es basa en un canvi substancial de les actituds lingüístiques que s’han vist esquerdades per aquests tres segles de persecució. Basta que facem servir la nostra llengua igual i en la mateixa mesura que els grecs, els hongaresos, els eslovacs, els danesos o els islandesos fan servir la seua. Ni més ni manco. I així continuarà sent l’espina dorsal, la columna vertebral, el pal de paller de la nostra comunitat humana.
