La resposta ens porta a un clima de col·lapse total que mai ningú gosa trencar. Els dies amaguen com sempre les armes, el canó de la pistola, el revòlver com un homenatge al duel ubicat a l’OK. Corral. Polèmica que desencadena una dialèctica, un parlar per parlar al cap i a la fi tan estèril, tant inútil. Hem d’esperar doncs com el germà evadeix el cap sota l’ala del capell mentre ells dos, l’home i la dona, de característiques difícils viuen, amargats, sota les aigües brutes d’un cercle tancat, encerclat e passions sovint revoltes com els llençols després de la batalla? Així i tot sempre arriba el moment i els mots no serveixen per a res, la paraula anul·la la seva representació com un signe de símbol al·legòric de l’aigua que se’n va. Expressió de buit contingut que no és sinó un davallar de la carn envilida i desprestigiada al costat d’opinions privades, no públiques, encara que aquest home i aquesta dona, no, no tenen remei. Les dotze hores són tocades i no hi ha forma d’aturar el calabruix que cau sobre la ciutat de Lió. Passar del temps i el temps passa ara que tot sembla inevitable i a la vegada permissiu, sever, inútil a l’estil i condició de qualsevol inici d’un agrupament de la peresa traqui·la de sentiments i d’espais oberts d’obscura memòria.
