Avui que ja fa 46 anys de la mort d’aquella bola de merda anomenada Francisco Franco, a l’infern sigui, novembre aquí, a l’illa nostra de cada dia, a les illes que també volen conservar la cosa fins més enllà de més enllà, sense anar més lluny, Formentera. Formentera per exemple. El novembre el mes més bell de l’any -el duo sinistre juliol/agost el pitjor, el més terrorífic- pot presentar a tot just ara mateix, sentit comú prou atractiu i familiar. Novembre és -hauria de ser almenys, que la infecció climàtica és tan cruel com destructora per a desesper de qualsevol- l’elegància de la seducció i la passió amorosa, el sentiment, la sensualitat calmada i de serenor, el control dels dies i del que fer quotidià i obert de cada jornada que passa, de cada nit que ens traspassa entre la foscor de l’hivern, l’alegria de la tardor, representada ara més que mai pel citat mes de novembre, quan la magrana -recordi bon lector, temps de magranes- és i representa un dels espectacles més extraordinaris de la vida. Magranes per tot arreu, en especial aquella col·lecció de l’esmentat fruit que any rere any el periodista de sant Agustí des Vedrà Pep Ribas, em porta de forma rigorosa a la meva llar de Puig des Molins/Beverly-Hills, on només hi viu gent selecta, com el sempre recordat Vicent de can Botja, petit príncep que no veig quasi mai, que quasi mai en convida a dinar com abans, en aquells temps de... Novembre és l’emoció i la transparència que a tots ens envolta. Novembre, novembre, la pluja i el vent.
