Ansiedad de tenerte en mis brazos suspirando palabras de amor, ansiedad de tenerte entre mis brazos y en la boca volverte a besar, quizás esté llorando al recordarte y estreche tu retrato con frenesí y hasta tu oído llegue la melodía salvaje y el eco de la pena de estar sin ti... Remors, sorolls, vibració neta de la mar arribant a la platja per l’arena amarga i bellugadissa, cançó i música, somriures i llàgrimes i, tancant la funció, fragments escollits de ‘West Side Story’ sense oblidar-me de ‘My Fair Lady’ o ‘Camelot’.
Lluna plena sortia grossa i encesa vora la Nit de Sant Joan i l’illa encenia els primers clams estiuencs; revetlles nocturnes, les terrasses, la vestits de netíssims blancs, altre blaus, el rosa també, els grocs, metamorfosi i després al pas del temps, canvis i transformacions, al·legories i símbols, metàfores, la ciutat encara dividida de Berlín i Guantánamo, París alegre i Xicago violent, ‘Let it be’ «y el eco de la pena de estar sin ti...». Aquest home i aquesta dona... Avui l’oratge és dur, enterc, tossut. Implacable. Implacable i poc reflexiu, amb la força ara del xaloc (i la ponentada, si arriba, és terrible deien els antics de la classe obrera i de la mar).Si fa no fa ,ansietat anys seixanta.