La reunió dels més poderosos del planeta per mirar de trobar mesures per fer front a l’emergència climàtica ens duu necessàriament algunes reflexions (potser massa elementals i tot). La primera és que s’han d’usar amb molt de tacte termes com ara ‘emergència’, a fi i efecte de no buidar-los completament de significat. Si tot resulta una emergència, res no ho és. De manera que sovent sospit que es fa servir el terme precisament perquè comenci a significar una cosa diferent. I, per tant, quedi semànticament desactivat. La desactivació semàntica, amb els mitjans amb què comptam avui dia, no costa gaire. L’imperi de la Novoparla, tal i com ja va augurar el gran George Orwell, marxa a tota màquina i sense gaires impediments.
Vivim una època apocalípticia i puritana, i cap de les dues coses no ajuden gaire a plantejar correctament (ni, per tant, a poder solucionar) els principals problemes que té plantejats la Humanitat. Els elements apocalíptics van apareixent pertot arreu, de manera sistemàtica, amb una gradació creixent més que evident. Un informe de l’exèrcit austríac serveix per posar tot el país en estat d’alarma i fer que la gent devasti els supermercats per si demà hi ha una aturada energètica que ens deixi a tots gelats de fred i sense poder fer-nos el dinar. (Dit entre parèntesi, no puc evitar, davant aquestes alarmes, de recordar les facècies que conta Haroslav Hasek al magnífic llibre ‘Les aventures del soldat Svejk’). Suposant que això d’Àustria només fos una bigarrada ocurrència postimperial, de seguida s’hi afegeix la Xina, el país capitalista més descarnat del món. I aleshores la gent sí que ja comença a preocupar-se (i potser amb raó; no tenc informació per poder-ho falsar, ni molt manco verificar). A l’apocalipsi sempre s’hi apunta tothom i de seguida compta amb el suport entusiasta de mitjans de comunicació (o, millor, de difusió) d’arreu del planeta.
Del puritanisme ja en parlarem en una altra ocasió. Qui vulgui veure’n els senyals que observi una mica, tant a dreta com a esquerra i, si s’hi fixa i ha llegit uns quants llibres al llarg de la seua vida, en podrà treure conclusions pròpies.
Una majoria de científics afirmen que els humans som els principals desencadenadords d’un canvi climàtic que, aquesta vegada, no es produeix per causes naturals, ni forma part de cap cicle de la natura. El provocam nosaltres amb la nostra acció, bàsicament amb la nostra indústria. Vivim en una societat consumista en què créixer, oferir més béns i serveis i desenvolupar-se és el nord que guia l’acció de tothom. El sector purità considera que allò que hem de fer per evitar el canvi climàtic és posar-nos-hi, de manera individual, cadascú de nosaltres. Es tractaria, per tant, de consumir menys, de no desplaçar-se tant d’un lloc a l’altre, de no despendre tanta energia, d’evitar els plàstics, i un llarguíssim etcètera. Teòricament, la suma d’accions indidivuals portaria a una reducció d’emissions de CO2 i, per tant, a una retenció en el procés de canvi del clima del planeta.
Això també ens ho diuen els que es desplacen en jets que gasten una quantitat d’energia extraordinària, els que es desplacen per qualsevol fotesa o per qüestions importantíssimes d’un lloc a un altre (la reunió d’Escòcia havia de ser necessàriament presencial?), els que ells tot sols gasten tanta emeten tant CO2 com poblacions senceres de països en vies de desenvolupament.
L’altra manera d’aproximar-s’hi guarda relació amb l’avanç de la ciència, amb la investigació, en la inversió en I+D. L’emergència climàtica (perdonau que agafi el terme que ja usa tothom, amb els perills que he explicat al principi) es revertirà a mesura que la ciència avanci, quan aconseguim els mateixos serveis a través de tecnologia menys contaminant. En aquest sentit, seria més important la investigació que no les actituds estrictament individuals. I es traspassaria la responsabilitat de cada individu concret als poders públics.
Les dues aproximacions guarden un cert paral·lelisme amb com s’ha afrontat la pandèmia que encara coueja: una aproximació partia de les restriccions més totals i absolutes i traslladava la responsabilitat de la propagació a les persones concretes, a cada individu. Una altra se centrava en la investigació per aconseguir els vaccins amb el mínim temps possible. Quan a Espanya passejaven militars per les rodes de premsa, a Israel ja eren en procés de desenvolupar antídots contra la malaltia. Al final, es va imposar una combinació de les dues aproximacions, però la definitivament decisiva ha estat la segona.
Tenc la impressió que amb la lluita contra el canvi climàtic passarà el mateix. Certament, les actituds individuals hi tenen una influència, però l’element bàsic seran, al cap i a la fi, els avanços científics.
