Si mirem l’evolució de la humanitat en el molt llarg termini, des de milers d’anys enrere, resulta que la regla ha estat la misèria i la subsistència i l’excepció el creixement econòmic. El creixement, viure millor que els güelos i els pares i millorar el nivell de vida, és un fenomen relativament recent en termes històrics. El creixement econòmic, mesurat per l’augment del PIB per càpita, no comença fins a la Revolució Industrial, a Anglaterra el s. XVIII, més tard a altres països. De fet, hi ha prop de 1.000 milions d’habitants al món pels quals el creixement econòmic sostingut encara no ha arribat i segueixen vivint en condicions molt precàries, que de cap manera voldríem per a nosaltres i els nostres fills.
El creixement econòmic és l’augment del nivell de vida de la població i podríem dir que és un mitjà per assolir la finalitat última, que és tenir més qualitat de vida. La diferència entre nivell de vida i qualitat de vida no és un joc de paraules. El creixement és un mitjà, però la finalitat és el desenvolupament econòmic (o desenvolupament humà): tenir una vida més llarga, més sana, més educada i més rica per dir-ho amb les paraules d’Amartya Sen, inspirador de l’Índex de Desenvolupament Humà que publica l’ONU cada any. El desenvolupament necessita del creixement, però no només. L’educació, la salut, la lluita contra la pobresa i l’exclusió social, la cura del medi ambient i els recursos naturals, el respecte dels drets humans, socials, culturals, polítics, etc., tot això són aspectes bàsics del desenvolupament que no venen automàticament amb el creixement.
Ja hem comentat altres vegades que a Espanya hi ha diferències importants en algunes comunitats entre els rànquings de renda per càpita i els rànquings d’indicadors socials. Per exemple és ben coneguda la davallada de les comunitats mediterrànies (Catalunya, València i les Illes Balears) en l’Índex de Progrés Social europeu. Són territoris relativament més rics que desenvolupats. Aquests territoris tenen dos característiques en comú. Una que estan històricament mal finançats. La segona, que han atret molta població, però sovent han atret treballadors per a ocupacions amb salaris baixos i poc valor afegit. El que importa és el creixement del PIB per persona, no del PIB total. En el cas d’Ibiza l’augment de població en les últimes dècades és absolutament insostenible. Per exemple, amb dades de l’IBESTAT, Ibiza tenia 86.953 habitants l’any 2000 i 147.914 el 2019. Això vol dir un creixement del 70% en menys de 20 anys. És l’altra cara de la moneda de l’Espanya buida i buidada que tant surt ara als mitjans. Els problemes d’accés a l’habitatge i col·lapse dels serveis socials no sorgeixen del no res. No hi ha societat que pugui pair un augment de població d’aquesta magnitud sense desfer les costures de la cohesió social i els serveis públics. I parlam de població fixa, estructural. La població flotant, estacional, és una pressió afegida. Algú podria dir que a Malta o Hong Kong hi ha més gent, però seria un acudit de mal gust.
Davant aquest panorama hi ha gent que troba interessant la noció de “decreixement”. Les idees d’aturar i revertir el creixement econòmic per fer front a la crisi ambiental i social es basa en les idees l’economista francès Serge Latouche. Aquestes idees poden semblar atractives, però crec que no ho són si un s’ho mira bé. La idea d’una vida més austera o més frugal és interessant, sobretot si la frugalitat ve de la reflexió, la responsabilitat i el sentit comú. Si la frugalitat vol dir prioritats ben posades i respecte pel medi ambient. Ara bé, si l’austeritat ve imposada per les mancances i la pobresa, aleshores tenim mala peça al teler i el decreixement no pot solucionar els greus problemes que tenim. Si algú creu que el decreixement és la solució, hauria de veure amb bons ulls el període 2008-2014 o altres períodes de recessió. Si algú creu que el decreixement és la solució, no ha d’estar preocupat perquè els seus fills i els seus nets siguin cada vegada més pobres.
En un món sense creixement els problemes distributius es complicarien encara més, i hi hauria menys marge per fer polítiques redistributives. Per lluitar contra la pobresa, millorar els serveis públics i les infraestructures fan falta més recursos. La solució dels problemes ambientals necessita grans inversions per fer la transició verda i lluitar contra el canvi climàtic. La solució als problemes energètics actuals ha de venir del desenvolupament de tecnologies netes. En definitiva, el que ha de permetre millorar el medi ambient és ser prou rics per voler-ho fer i per poder-ho pagar. Desenvolupament vol dir créixer millor, atenent a la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Desenvolupament vol dir créixer millor, combinant el creixement econòmic amb la millora del medi ambient i la natura. Desenvolupament no vol dir no créixer, vol dir créixer bé, créixer millor.
@joanribastur
