Fa quinze dies es varen reunir a Palma els màxims representants de les comunitats valenciana i balear i un ampli grup de representants polítics i empresarials. La cimera Armengol-Puig és una fita important, més que un gest, que obri esperances a una entesa que permeti impulsar projectes de col·laboració i reivindicacions comunes. Primer de tot, en clau interna, Francina Armengol i Ximo Puig tenen posició i interessos comuns dins el seu propi partit. El PSOE té un sector centralista i jacobí al que li va bé l’actual model centralista i radial que castiga la perifèria. Armengol i Puig representen, dins el seu partit, el corrent amb una sensibilitat diferent, partidària de la descentralització, la diversitat i una Espanya federal en xarxa. Però això no és tot. Hi ha interessos comuns en inversions i infraestructures. I hi ha la importància de la col·laboració cultural i mediàtica. Un mercat per una llengua. La reciprocitat entre TV3, IB3 i a Punt és imperativa. En un món en el que podem veure tota mena de canals de tot arreu que aquestes tres televisions no es vegin naturalment a les tres comunitats és ridícul. Val a dir, és obvi, que aquesta vegada els catalans no hi són, per raons ben conegudes, però Armengol i Puig també representen una manera de veure el tema català molt diferent a altres barons del seu partit.
Armengol i Puig fan ara el paper que va fer fa 20 anys Pasqual Maragall quan escrivia “Madrid se va” (El País, 2001) o “Madrid se ha ido” (El País, 2003). Ara els catalans no hi són, perquè el resultat dels últims 20 anys de política espanyola han portat a una crisi constitucional brutal, que el PP en lloc de fer política va encarregar als jutges i que segueix extremadament enverinada. Ni valencians ni balears es faran independentistes d’avui per demà, però Armengol i Puig saben que els sentiment de maltractament polític i econòmic anirà a més i els complicarà molt la vida si no s’aborda de debò. A més, la política del PP amb Catalunya és de terra cremada, perquè ha aconseguit a còpia d’anys que els seus resultats electorals a Catalunya siguin extremadament baixos, de manera que utilitzen Catalunya per genera mal rotllo i vots a la resta d’Espanya, però a Catalunya no tenen res a perdre. En canvi, el PP és relativament fort a les Illes i al País Valencià, de manera que podria ser temerari fer-hi política com la que han fet amb Catalunya.
Els valencians s’han alçat, incloent les organitzacions empresarials que encapçalen les reivindicacions de més infraestructures i millor finançament des de fa anys. Hi ha casos, com el corredor mediterrani, que són flagrants. Els illencs els segueixen en moltes d’aquestes reivindicacions i haurien d’anar a més. El document més rigorós i complet fins ara per avaluar els efectes de la centralitat de Madrid sobre la resta de l’estat és un estudi recent de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) del que ja hem parlat alguna vegada. A les economies d’aglomeració pròpies d’una gran ciutat, a Espanya s’hi afegeix una política que fa de Madrid una aspiradora, forat negre i paradís fiscal que s’engreixa a costa d’aprimar la resta. Amb els recursos de tots, és un cas de llibre de comportament oportunista, amb l’afavoriment, centralització i concentració de grans infraestructures, òrgans reguladors i centres de decisió. Tot al centre. I no ho oblidem, un model de finançament autonòmic caducat i perjudicial per a l’arc Mediterrani.
Fem una mica d’història. El juliol de 2004 es va signar a Palma l’acord del “eje de la prosperidad”. Signaven Esperanza Aguirre, Francisco Camps i Jaume Matas. Feia poc que José Luís Rodríguez Zapatero havia guanyat les eleccions, després de les mentides de José María Aznar sobre l’atemptat de l’11M. Aznar volia impulsar un contrapoder a favor de l’Espanya radial i central. Un contrapoder sobretot contra Catalunya, una guerra preventiva abans de l’episodi de l’estatut. Va durar poc, perquè tots tres varen caure per casos de corrupció. Palma Arena, Noos, Fórmula 1, Gurtel, Púnica, etc. El Partit Popular ha estat la màquina de generar corrupció més important de l’últim mig segle a Europa i els tres signants de l’eje hi eren. De fet, Rajoy va caure per la corrupció i els papers de Bárcenas, el cas Kicthen, etc. segueixen als jutgats.
L’eje de la prosperidad va durar poc perquè la torrentada de la corrupció popular se’l va emportar per davant. Però, més enllà de la política, si miram l’economia, els resultats són clars: Madrid ha guanyat pes econòmic a Espanya els últims 20 anys i les Illes i el País Valencià n’han perdut. Son dos comunitats a la cua en resultats de benestar que ara reclamem un canvi de polítiques d’infraestructures, econòmiques i fiscals, per refer economies i societats deixades de la mà de Déu durant dècades. I ho volen fer plegades i hi volen els catalans. Continuarà.
@joanribastur
