Aquesta setmana santa la meua família i jo no podrem venir a Ibiza a veure sa güela, prendre el sol, menjar cuinat i flaó i potser fins i tot banyar-nos si fa bon temps. Hi ha un tancament provincial estricte i només en circumstàncies excepcionals es permeten els moviments interprovincials. Naltros som legals i no volem fer res que posi en perill ni la nostra salut ni la salut de la comunitat. Ara bé, ens estranya que, tot i el tancament provincial, les Illes s’hagin obert al turisme alemany. Com estranya la quantitat de francesos que venen de festa. A França el toc de queda és a les 6 de la tarda. Entre que l’alcohol, el tabac i la prostitució són substancialment més barats en creuar els Pirineus i que a Espanya el compliment de les lleis és una cosa una mica laxa, això és el paradís pels europeus amb gana de saragata. Per cert, tenc un dubte per a un amic. Seria oportú i legal que el meu amic, àvid de primavera i cuinat, compràs un viatge amb escala: Barcelona-Düsseldorf i Düsseldorf-Ibiza?
No sabem quan acabarà, però tant des del punt de vista sanitari com econòmic la crisi del coronavirus ja és més llarga del que ningú s’imaginava fa un any. Una part de la població que s’està acostumant a una lògica de muntanya russa. D’onada en onada. Des del punt de vista econòmic, la recessió del virus és profunda. I és una crisi diferent a les anteriors. Ara fa de mal recordar, però a partir de principi dels 90 hi va haver gairebé quinze anys en que es fermaven els cans amb llonganisses. El període més llarg de creixement econòmic interromput del que tenim noticia. Es va conèixer com “la gran moderació”, perquè semblava que la mateixa noció de cicles econòmics havia desaparegut. Havíem, suposadament, entrat en una època en que les coses funcionaven diferent i les economies occidentals avançaven, sense gaire atur i amb molt poca inflació, com mai abans havíem vist. I a més, va coincidir amb l’impuls de les economies emergents, de la Xina sobretot, de manera que semblava que el món havia canviat.
Tot això es va acabar amb la crisi financera de 2008. A Europa la crisi no podia ser més inoportuna, perquè va agafar la Unió amb l’euro molt tendre. L’euro i el Banc Central Europeu tenien menys de 10 anys i això va condicionar molt una resposta efectiva a la crisi. Es varen encavalcar la crisi financera, la crisi de l’euro, la crisi de deute, el rescat dels països del Sud, etc. Pràcticament una dècada perduda. A Espanya la crisi va ser especialment virulenta, perquè a més de la crisi financera, que va requerir un rescat europeu, hi havia una crisi de l’economia real. Un crisi del model de creixement. A Espanya, com enlloc més d’Europa, la bombolla immobiliària havia arribat a un nivell insostenible. La part del PIB dedicada a la construcció i les activitats immobiliàries, i la part de l’ocupació que s’hi dedicaven, eren un rècord entre les economies avançades. Tot allò va petar i restablir les coses va tardar prop d’una dècada. El segon element crucial del model de creixement espanyol és el turisme, un sector que Espanya també té un pes molt important i que ara s’ha aturat del tot amb la crisi del coronavirus.
Als economistes ens agrada posar lletres a les recessions. Una V és una recessió curta. Una U és una recessió més llarga. Una W és una recessió doble, com la d’Espanya després dels “brotes verdes”, la italiana o la de la zona euro. Etc. Quan l’any passat va arribar la crisi del coronavirus, la discussió va ser si seria una V o una U. Ara, un any després, ja es veu que no. Es parla de “llamp-Nike” (una V, però com el logo de Nike amb la recuperació molt lenta) o de “recuperació en K”. La K emfatitza que aquesta vegada la recuperació no és homogènia. La sortida de la crisi pot ser ràpida per a sectors com la informàtica, les comunicacions o el comerç electrònic (la branca creixent de la K). Però els efectes són molt dolents sobre altres sectors, com el comerç tradicionals, l’hostaleria o la restauració (la branca decreixent de la K).
Del gran pes del turisme ve la pressa per obrir el sector turístic. És pot entendre. Però també es pot matissar o discutir. Fa temps que pens que una part de la crisi espanyola de l’última dècada és moral. La crisi d’un país que va entrar amb mal peu a la modernitat. Un país en el que durant segles els capellans i els militars, els jutges i els governadors, han tengut molt poder i han reprimit la gent a plaer. A l’Europa dels anys 30 van emergir amb força tres feixismes: a Alemanya, a Itàlia i a Espanya. Els dos primers varen perdre la segona guerra mundial. A Espanya no. Espanya és el país que va passar gairebé la meitat del segle XX en la dictadura franquista mentre la resta d’Europa desenvolupava estats del benestar i democràcies avançades. Només a un país que segueix amb grans dèficits d’educació i cultura en general, i de cultura democràtica en particular, pot passar sense gaire discussió que hi hagi un tancament pels propis ciutadans mentre s’obri la botiga o l’hotel als estrangers.
@joanribastur
