Les dues crisis més grans que enfronta ara mateix la humanitat, el coronavirus i el canvi climàtic, venen d’una mala relació amb la natura. El regne animal està ple de virus que en determinades circumstàncies poden saltar als humans. Va passar amb l’èbola o el virus de la grip aviar i ha passat amb el covid. La crisi actual és formidable i estam lluny de tenir-la controlada. Però fa esgarrifar pensar que podria ser encara pitjor. Per exemple, aquest virus ha afectat sobretot gent gran, però com estaríem amb un virus que, com la grip de 1918, afectàs amb la mateixa intensitat i taxa de mortalitat els nens que els vells? Què passaria si el virus, a més de matar, deixàs efectes permanents greus en els vius, com el virus de la polio?
De la segona crisi, el canvi climàtic, no en vivim encara plenament els seus efectes, tenim avisos, espòilers, en forma d’episodis climàtics i tempestes més fortes i freqüents que la mitjana històrica. El canvi climàtic i els virus estan més connectats del que sembla a priori. Una de les conseqüències de l’augment de la temperatura mitjana del planeta és el desgel de zones que fa milers d’anys que estan congelades. És el permagel, que cobreix bona part del Nord de Rússia, Canadà, Alaska, etc. En aquestes zones hi ha, enterrats dins el fang gelat, virus que sortiran a l’atmosfera a mesura que es vagi fonent el gel. Igualment l’augment de les temperatures farà que les condicions per a mosquits i altres vectors naturals de transmissió de malalties infeccioses siguin millors i puguin infectar més.
Però avui no voldria parlar més del virus ni del canvi climàtic, sinó de la importància econòmica de la natura i la biodiversitat. Al Regne Unit s’acaba de publicar un informe molt important, que donarà per llegir, parlar i pensar molt temps. L’informe, titulat ‘L’economia de la biodiversitat: L’Informe Dasgupta’, és un encàrrec del Ministeri d’Economia i Finances (HM Treasury) a Partha Dasgupta, catedràtic de la Universitat de Cambridge i un dels màxims especialistes mundials en economia del medi ambient i dels recursos naturals. És important remarcar això: és un encàrrec del Ministeri d’Economia, és un tema de país, central, de la màxima importància, no un tema sectorial o accessori.
Dasgupta parteix d’una constatació bàsica: la nostra economia, la nostra subsistència i el nostre benestar com a espècie, depenen de la natura. La natura, la biodiversitat, és l’actiu més important amb què comptem. La història de la humanitat és la història d’una espècie que ha lluitat per dominar les forces de la natura i escapar-ne. Però el resultat, tres segles després de la Revolució Industrial, és que aquest actiu no només l’hem usat, com toca, sinó que n’hem abusat. L’important no és tant fugir del jou de la natura, com aprendre a gestionar-la millor, a integrar-la a la nostra economia i a integrar-nos-hi. Hem fracassat col·lectivament i hem tret més de la natura del que la natura pot oferir en condicions d’equilibri. És un fracàs de sostenibilitat. És un fracàs que no només amenaça el benestar i la prosperitat de les generacions futures sinó que ja està perjudicant a les generacions actuals. Aquest fracàs és una fallida institucional, no és una casualitat ni una fatalitat. I és més, d’aquesta mena de mite de Prometeu modern i real n’hem de treure lliçons, hem d’aprendre i canviar. Justament, la capacitat definitòria dels humans és aprendre i rectificar.
Els conceptes clau per rectificar la relació de la humanitat amb la natura són gestió i regeneració. Passar de l’abús a l’ús. S’han de repensar conjuntament l’economia i la natura. S’ha de restablir el balanç entre oferta i demanda dels ecosistemes i s’ha de garantir que s’augmenta la capacitat de la natura. Això passa per gestionar correctament i per regenerar i restaurar els ecosistemes malmesos. Les polítiques econòmiques, socials, d’infraestructures i urbanístiques han d’incorporar des del seu disseny la gestió de la natura. No es tracta de fer estudis d’impacte ambiental ex-post, sinó de treballar conjuntament des de bon principi per trobar les millors solucions. I s’ha de canviar la mesura que fem de l’activitat econòmica per estar segurs que mesurem bé la creació de riquesa i que calculem correctament el progrés.
Quant val una posidònia? Quant val un garrover? I una cadernera? I quant valen tota la posidònia, tots els garrovers i totes les caderneres? Cada una d’aquestes coses valen molt. Totes elles juntes, amb la resta de la biodiversitat del planeta, tenen un valor immens. Facin un experiment mental: imaginin per un moment com seria Eivissa si desapareguessin tota la posidònia, tots els garrovers, totes les savines, tots els pardalets... Passi el que passi, la terra seguirà, però les condicions de benestar en les quals seguirem nosaltres, els humans, són tota una altra cosa.
@joanribastur
