Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

Llibertat d'expressió (Hasél com a símptoma)

Escric aquest paper quan a diverses ciutats dels Països Catalans encara hi ha fum de contenidors cremats, després d’una nit d’aldarulls posteriors a les manifestacions (pacífiques i multitudinàries) contra l’empresonament del raper lleidatà Pau Rivadulla (de nom artístic Pablo Hasél). El seu empresonament constitueix, des del meu modest punt de vista, un altre dany col·lateral de la nova victòria de l’independentisme a les eleccions al Parlament de Catalunya. Pocs dies abans del 14F fèiem càbales amb un amic sobre quant de temps tardaria la fiscalia espanyola a reclamar la derogació del tercer grau als presos polítics. I quant tardarien a tancar Hasél a la presó, hi hauríem pogut afegir. Ni l’una cosa ni l’altra no s’havien de fer abans de dia catorze, no fos que es mobilitzàs encara més els votants republicans i catalanistes, i la victòria independentista fos fins i tot més evident. I llavors diuen que hi ha divisió de poders! Espanya i divisió de poders constitueixen un oxímoron. Tothom ho sap. I ni la fiscalia ni el poder judicial no fan res per dissimular-ho.

Ara que ja han passat les eleccions i que toca castigar els que les han guanyades, fins i tot es parla de la possibilitat que, en accedir al segon grau, es descomptin als presos polítics els dies que han pogut participar en la campanya electoral. Així de malament estan les coses, dins el món judicial espanyol! I llavors encara intenten convèncer algú que al Regne d’Espanya la separació de poders podria ser que funcionàs mínimament. Les evidències ho desmenteixen contínuament. Tothom sap que si els partits unionistes espanyolistes haguessin tengut un sol diputat més que els independentistes ni s’hauria revocat el tercer grau dels presos ni s’hauria retardat un dia més l’indult, ni probablement es continuaria retardant la reforma (imprescindible) de les lleis que afecten (encara) la llibertat d’expressió.

No puc evitar un bot al passat i recordar aquell finals dels anys setantes, quan, estudiant a Barcelona, portava sempre a la carpeta un adhesiu reclamant llibertat d’expressió, que crec que encara conserv en algun lloc de ca meua. Han passat més de quaranta anys, i torna a tenir tot el sentit del món recuperar-lo. Avui els jóvens tornen a reclamar llibertat d’expressió. Als carrers de Lleida, de Barcelona, de Vic, de Girona, de Palma, de Maó, de Manacor, de València, d’Alacant... Ep! Només als Països Catalans? Sembla que sí. I encara hi haurà qui discuteixi que Catalunya i Espanya som nacions diferents!

L’objectiu d’aquest paper, emperò, no és de cap manera nostàlgic. És, senzillament, mostrar qui té la responsabilitat que l’Estat espanyol sigui un dels que més atempta contra la llibertat d’expressió, no només en el si de la Unió Europea sinó en el context global. No hi ha cap estat al món on, proporcionalment, hi hagi tants rapers, ninotaires, titellaires, actors i altra gent del món de la cultura condemnats per «delictes» que tenen a veure amb l’expressió artística. Ni la Xina Popular ho supera. Evidentment, de la condemna de Pablo Hasél el primer responsable és el jutge que va condemnar-lo. Per lletres de cançons que teòricament enaltien el terrorisme i insultaven la corona. Avui hi ha més gent condemnada per enaltiment del terrorisme que no quan ETA i Grapo es dedicaven a posar bombes i a disparar per l’esquena. Quan les organitzacions terroristes han desaparegut s’han disparat les condemnes per enaltiment del terrorisme, vejats miracle! Insultar la corona també és delicte. Que la corona ens insulti a nosaltres és igual. No passa res. Però si algú insulta els borbons, pot anar a parar a la presó. Encara que el Tribunal d’Estrasburg hagi advertit Espanya que, en un país lliure i democràtic, s’ha de poder insultar la corona tant com vengui de gust. I amb tanta sal grossa com cadascú hi vulgui posar.

Però no només el jutge ostenta responsabilitat en la condemna. En tenen, en primer lloc, els que permeten que continuïn vigents les lleis que permeten la condemna. El «govern més progressista de la Història» va prometre que es derogaria l’anomenada Llei Mordassa, i encara no ho ha fet. Ara parlen, ai las!, de reformar-la. O siga, de mantenir-la, encara que l’edulcorin una micona. El govern del PSOE i Unidas Podemos és el responsable directe de la condemna de Pau Rivadulla, de l’exili de Josep Miquel Arenas (Valtònyc, de nom artístic), dels judicis contra Willy Toledo i d’altres artistes i sospitosos habituals. Al cap d’un mes de constituir-se el govern de l’Estat s’haurien d’haver derogat les lleis que permeten l’empresonament per lletres de cançons, per insults a la corona i per d’altres accions completament legítimes i totalment emparades per un dret fonamental com és la llibertat d’expressió. Com en un plis-plas s’hauria d’haver decretat l’amnistia dels presos polítics catalans (ho remarc: l’amnistia. Res d’indults, que, tanmateix, després de la victòria independentista, no arribaran). Com s’hauria d’haver canviat la llei que permet que el Consell General del Poder Judicial tengui membres exercint els càrrecs quan fa dos anys que han acabat el mandat. La majoria dels jutges són de Vox, ja se sap, i ningú no ho arregla. Però que també ho siga el «govern més progressista de la Història» ja passa de taca d’oli.

Compartir el artículo

stats