Pablo Hasél és un cantant de rap que va ser condemnat a pena de presó per les lletres de les seves cançons, acusat d’injúries a la Corona i incitació a la violència. Després dels recursos, el termini per entrar a presó acabava i dilluns passat es va tancar amb un grup d’activistes al Rectorat de la Universitat de Lleida, on dimarts al matí va ser detingut pels Mossos d’Esquadra i portat a la presó. Les nits de dimarts i dimecres hi ha hagut protestes i aldarulls a diverses ciutats, que han acabat amb enfrontaments greus amb la policia. Dimarts a la nit a Barcelona una al·lota de 19 anys va perdre un ull per una bala de foam dels Mossos i la nit de dimecres hi ha hagut 29 detinguts a Barcelona i 19 a Madrid, entre altres llocs. La gent que protesta és majoritàriament molt jove, una generació polititzada de cop, en el cas català arran de la sentència del procés, ara fa un any i mig i a altres llocs per casuístiques diverses.
Cremar contenidors està malament. A mi em sembla malament tirar papers a terra i pintarrutxar les parets, no diguem destrossar o cremar mobiliari urbà. Condemnar els aldarulls és fàcil. Però el deure dels adults, dels que també algun dia vàrem protestar per alguna cosa, hauria de ser mirar d’entendre el que està passant ara. I passen moltes coses. Ja ho hem escrit aquí mateix, no és país per a gent jove. Tenim la taxa d’atur juvenil més alta de la Unió Europea, un sistema educatiu que fracassa, i un mercat de treball que no dona sortida a molts joves que, o se’n van (els més preparats), o malviuen a casa dels pares (molts altres). Els canals de participació política efectiva estan obturats i molts joves veuen que mentre s’empresonen cantants o s’aplica la llei mordassa, la ultradreta va cada vegada més forta, i entra als parlaments difonent idees racistes, homòfobes o classistes. A més, fa prop d’un any que aquests joves estan tancats a casa, per tant l’opció de sortir a la nit a fer merder pels carrers els deu semblar d’allò més atractiu. I per acabar-ho d’adobar, les forces de seguretat no actuen, massa sovint, amb el capteniment i la prudència que n’esperaríem.
No se gaire de música, i m’interessa poc el rap, però es veu que el rap té ara part del paper que en altres moments va tenir el folk, el rock o el punk. Cantar contra el poder, contra l’autoritat i criticar, ha estat, des de sempre, un dels papers de l’art, del teatre i de la música. Protestar no és l’única funció de l’art, ni la principal, però és evident que la història de la música de l’últim segle està plena d’artistes amb posicionaments clars a favor de la llibertat i de lletres amb intencionalitat política. Molts cantants han criticat els governs, la policia, els bisbes, els capellans o els militars. No de bades, Pinochet va fer matar Víctor Jara. No de bades, Putin persegueix les Pussy Riot. No de bades, el Marroc empresona cantants o periodistes. Per no parlar de la relació de Franco amb els artistes i el món de la cultura.
No he sentit mai Pablo
Hasél, ni m’interessa gaire. Però la llibertat no és per a les coses que ens agraden o ens interessen. La prova del cotó del respecte a la llibertat d’expressió és justament per a les coses que ens poden molestar. Cada poderós busca la seua manera de prohibir i reprimir. A Espanya de manera destacada l’Església, l’exèrcit i la Corona són especialistes en ofendre’s i en portar als tribunals els ‘ofensors’. Ara són Hasél o Valtònyc. El raper mallorquí Valtònyc viu a Brussel·les des de 2018 i la justícia belga ha decidit, per ara, no lliurar-lo a Espanya, perquè considera que les seues cançons estan dins de la llibertat d’expressió. Hasél ha decidit quedar-se i anar a la presó, sense lliurar-se i fent-se detenir. Valtònyc va decidir anar-se’n i defensar la seua llibertat fora, buscant davant els tribunals europeus el que no troba en els tribunals espanyols. Europa té un camí molt important per recórrer i construir un espai comú de llibertat. Si la Unió no construeix i defensa aquest marc comú, per damunt dels estats, serà molt complicat després fer front a les posicions autoritàries de governs com els d’Hongria o Polònia.
Dilluns va morir el poeta Joan Margarit i vull acabar aquest article convidant a llegir el seu poema ‘La llibertat’, que m’agrada molt: ‘La llibertat és la raó de viure, / dèiem, somniadors, d’estudiants. / És la raó dels vells, matisem ara, / la seva única esperança escèptica. / La llibertat és un estrany viatge. / Va començar en les places / de toros amb cadires a la sorra / en les primeres eleccions. / És el perill, de matinada, al metro, / són els diaris al final del dia. / La llibertat és fer l’amor als parcs. / La llibertat és quan comença l’alba / en un dia de vaga general. / És morir lliure. Són les guerres mèdiques. / Les paraules República i Civil. / Un rei sortint en tren cap a l’exili. / La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. / Les cançons prohibides. / Una forma d’amor, la llibertat».
@joanribastur
