«I a Madrid fan festes grosses / amb lo
que es va recaudant: / tot són cotxes
i carrosses, / diputats i generals»
(Fragment de la cançó popular
'En aquesta illa tan pobra')
La cançó, que dóna títol al segon disc d'UC, de 1976, diu que a Madrid fan festes grosses, però no es refereix, no podia fa tants anys, a la festa de dilluns passat amb quatre ministres i altres polítics i personalitats. No, com tampoc es refereix als sopars i les copes de la presidenta Armengol i altres consellers, després de la feina, mentre es prohibeix a la població sortir de casa. I no és que aquestes coses no passin a altres llocs, passen, però amb altres conseqüències. L'estiu passat va dimitir el comissari europeu de comerç, l'irlandès Phil Hogan, per haver anat a un sopar contravenint les normes sanitàries irlandeses. Però això aquí no passa. No vull dir que hagin de dimitir pels sopars, les festes o els gintònics, no ho se, potser seria suficient amb que pensassin una mica i tenguessin un mínim de vergonya i sentit comú. Però vaja, es veritat que hi ha una Europa de les conseqüències i les dimissions i una Europa del morro fort, i nosaltres som la segona.
Per morro fort, l'expresident Aznar, que en una intervenció mítica va dir que no hi havia ningú que li hagués de dir quant de vi havia de beure, quan es discutia de restringir el consum d'alcohol per lluitar contra els accidentes de trànsit . D'acord que a ell sempre el duu el xofer, tan si va clar com si va gat, però una mica de vergonya no estaria malament. Però avui no voldria parlar d'Aznar, sinó de tres deixebles seus, Aguirre, Camps i Matas, protagonistes del llançament l'any 2004 del eje de la prosperidad, format per les tres comunitats que aleshores presidien.
L'objectiu, deien, era enfrontar-se a Zapatero i a Maragall, quan el primer acabava d'arribar a La Moncloa i l'Estatut de Catalunya de 2005 encara era un projecte en curs. No se si ho recorden, però el PP va pair molt malament perdre les eleccions de març de 2004 i aquesta proposta d'Aguirre, Camps i Matas, no és del pitjor que varen fer aquells anys.
He recordat l'eje de la prosperidad, llegint un informe important que l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) acaba de treure: 'Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal'. En l'informe s'analitza el paper de la capitalitat de Madrid sobre el seu creixement i sobre el creixement de la resta de regions. L'informe és particularment rellevant perquè fa temps que el debat sobre el desenvolupament regional d'Espanya i el problema de l'Espanya buidada està sobre la taula. Els economistes de l'IVIE assenyalen tres elements: la concentració d'ocupació publica; la concentració de grans centres de decisió i la gran dotació d'infraestructures; i la competència fiscal. S'ha de remarcar que aquests elements no són accidentals o anecdòtics, sinó fruit de molts anys de polítiques destinades a consolidar aquest poder. Madrid reuneix el 29% dels empleats del sector públic estatal i el 80% dels empleats dels serveis centrals dels ministeris. Però, per exemple, a Alemanya els organismes públics estan més repartits, descentralitzats en el territori. La Unió Europea també té clar el paper dels organismes públics com a dinamitzador de les economies regionals.
La concentració de polítics, ministeris, alts funcionaris i organismes reguladors a Madrid actua com a pol d'atracció de grans empreses que aprofiten les economies d'aglomeració i han d'estar prop dels reguladors per obtenir contractes públics. La concentració de rendes altes, poc dependents dels serveis públics de sanitat o educació, permet a la Comunitat de Madrid fer una política de rebaixes fiscals, que atreu encara més patrimoni a la regió. Les infraestructures radials, sobretot l'AVE, també han jugat un paper molt diferent al que s'havia dit, de manera que han xuclat part de l'activitat econòmica del voltant.
Tornant a l'eje de la prosperidad, resulta que els últims vint anys, tant valencians com balears han perdut pes econòmic relatiu, mentre que Madrid n'ha guanyat. Toma eje! L'any 2000, les Illes Balears tenien un PIB per càpita que era el 125,8% de la mitjana espanyola i el 2019 havia baixat a un 106,4%. La Comunitat Valenciana va passar del 95,3% al 87,4%. Madrid va passar del 133,8% al 135,7%. En termes de rànquing, l'any 2000 les Illes Balears era la tercera comunitat en PIB per càpita, per darrera només de Madrid i Navarra. El 2019 era la sisena, per darrera de Madrid, el País Basc, Navarra, Catalunya i Aragó. I els valencians han passat de la novena posició del 2000 a la dotzena del 2019. L'evolució es comenta sola. I això són dades de PIB per càpita que, com és ben sabut, no és el millor indicador per comparar els nivells de vida i benestar de la població. D'això en parlarem un altre dia.
@joanribastur
