Vaig llegir de punta a punta -cosa que solc fer poques vegades, ho he de reconèixer- l'entrevista a doble pàgina que Diario de Ibiza va dedicar a n'Alejandra Ferrer Kirschbaum, presidenta del Consell de Formentera, amb motiu del Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer de Mama. Ferrer és una de les polítiques més conegudes de les illes Pitiüses, presideix el consell formenterer, comparteix govern progressista (liderant Gent per Formentera) amb els socialistes i duu a terme una activitat pública coneguda per tothom qui tengui un mínim interès en la cosa pública.
Les persones que tenen aquesta projecció pública tenen responsabilitat no només en allò que gestionen, sinó també en les actituds que desprenen (i que moltes vegades constitueixen un mirall -directe o invers- per a una part important de la població). No em referesc, naturalment, només als polítics. Em referesc als esportistes d'elit, als artistes reconeguts, a la gent d'això que en termes anglosaxons en diuen star system.
Per això, si un jugador de futbol torna una patada que li han pegat o insulta l'àrbitre, si agafen un conegut spindoctor de la política begut i conduint a molta més velocitat de la permesa, si un conegut actor amolla una diatriba supremacista no és igual que si ho fa en Pepet de ses Xiripiules. Perquè es tracta de personatges coneguts i que, per tant, poden constituir un exemple per a una part de la població.
De vegades, l'exemple serveix senzillament com a excusa. Si el tal Miguel Ángel condueix torrat, si qui xuta a Cibeles pot cosir a coces qualsevol adversari, si l'actor ficat a polític pot dir que els valencians són una colla de pagesos que no saben fer res si els trauen de la marjal, no és com si una persona anònima amollàs el mateix tipus d'exabruptes. Perquè fan un efecte directe sobre qui els segueix. Per què, si ha fan gent tan coneguda, jo no puc conduir begut i a dos-cents per hora, jo no puc pegar colzades per colar-me a la coua del supermercat o jo no puc insultar els blancs del barri de Salamanca a insult creuat i quedar-me tan panxo?
L'actitud que les persones públiques tenen davant el món, la manera com es captenen i com actuen, les actituds que desprenen tenen una funció pedagògica. Els qui hem treballat en el món de l'Educació sabem que té tanta força l'actitud que desprenem com les coses que ensenyam. Qui fa classes amb desgana, d'una assignatura que no li interessa per a res, que no relaciona amb la vida, difícilment podrà tenir uns deixebles interessats i actius. Qui s'hi aboca perquè l'apassiona, qui ho fa viure tendrà alumnes que s'hi apassionaran i que ho viuran. Ho vivia, en Vicent Serra Ferrer, en Vicent Blai, un excel·lent professor que fa poc ens va deixar i que va transmetre l'amor per Formentera i per la Història a diverses generacions de jóvens.
Per aquestes raons, crec que té molt de valor l'entrevista que DI li va fer a la presidenta del Consell de Formentera. I pens que se li ha d'agrair, independentment d'ideologies, de colors polítics i d'opinions sobre com s'ha de gestionar la Pitiüsa del sud. Perquè va aportar un grapat de detalls d'actitud humana que poden ser útils. I els va aportar en un dia ben assenyalat. A l'entrevista, n'Alejandra parla desacomplexadament de la seua malaltia, de què va sentir quan la hi comunicaren, de com la gestiona, de com la tracta amb les persones que li són més pròximes, de què li agrada i que no li agrada que li comentin, de com l'afecten les reaccions de les persones amb les que en parla, i d'un grapat de coses més que poden ser interessants, no només per a d'altres persones que pateixen alguna malaltia greu, sinó també per a les persones pròximes, i per als ciutadans en general.
La presidenta formenterera defuig en tot moment les xacres que solen afectar les persones que pateixen una malaltia greu. No en parla en termes tràgics. Ben al contrari: ho presenta com quelcom normal, que li pot passar a qualsevol, que t'obliga a lluitar-hi i que t'afecta profundament. Però no defuig la part de responsabilitat que hi té cadascú en la manera d'afrontar-ho. Desdramatitzant-ho, normalitzant-ho, explicant-ho de manera oberta i entenedora duu a terme una acció pedagògica de primer ordre, que pens que podrà ser molt útil a persones que es trobin en la seua mateixa situació i que tenguin més dificultats que ella, menys recursos psicològics i humans a l'hora d'afrontar-la. Així mateix, fa un elogi de la Sanitat pública que crec que avui dia resulta ben necessari. Venint d'on ve, té encara més força.
Quan parlam de l'exemplaritat dels polítics, no ens referim només al fet que no han de robar, que no han d'aprofitar-se del càrrec per a finalitats particulars, que no s'han de corrompre o que han de ser mínimament competents en allò que gestionen.Parlam també de l'exemple que han de donar a l'hora d'enfrontar-se a les dificultats que la vida ens posa per davant.
