Una de les poques veritats incontrovertibles que tenim en economia és la importància de la diversificació. A nivell financer, diversificar ajuda a protegir les inversions del risc de concentrar-les inversions. A nivell macroeconòmic, les economies diversificades són més resistents, creixen de manera més equilibrada i aguanten millor els xocs. La idea de diversificació està clara en el llenguatge popular quan es diu que no s'han de posar tots els ous al mateix cistelló, per evitar que si el cistelló cau, un es quedi sense truita. Un cas ben conegut de les conseqüències nefastes de no diversificar són les bombolles financeres, situacions en les quals els inversors compren accions o actius a preus molt alts, amb l'esperança de vendre'ls aviat encara més cars, i la roda gira, engreixada pel diner calent, fins que la bombolla explota. Una classe de bombolla ben coneguda a casa nostra és la bombolla immobiliària, que va portar durant els anys 90 i primera part dels 2000 a invertir en totxo, fins el punt que el pes del sector en producció o treballadors duplicava la mitjana europea. Quan la bombolla va petar amb la crisi del 2008 les conseqüències sobre l'economia i el mercat de treball varen ser brutals.

Una cosa és que estigui clar i l'altra que per la dinàmica històrica o per miopia hi hagi economies molt diversificades i economies poc diversificades. En el cas que dèiem de la bombolla immobiliària el patró de creixement dels anys 90 a Espanya, la concentració en el sector de la construcció i immobiliari va suposar un gran creixement a curt termini, però un creixement basat en activitats poc productives, amb molta inversió en pisos, apartaments o oficines i amb la incorporació de molts treballadors immigrants per cobrir moltes vegades llocs de treball que els locals ja no volen. Aquest model no és exclusivament privat, sinó que el sector públic també ha invertit en AVE o aeroports no rendibles el que no ha invertit en hospitals, escoles o centres d'investigació.

El company de la construcció en el model de creixement espanyol és el turisme. El turisme ha estat un sector que ha creat molta riquesa des dels anys 50 cap aquí. Ara bé, el model de turisme intensiu fa anys que genera més costos que beneficis. Per una banda per les externalitats ambientals, amb problemes de congestió i ocupació del territori fora de tota mida i per altra banda per un model laboral que es qüestiona pels baixos salaris. Fa poc més d'un any de la vaga de les cambreres de pis dels hotels. Mesures com les ecotaxes o l'augment del salari mínim intenten corregir aquests problemes.

I enmig d'aquest panorama ha arribat la pandèmia de la covid-19 i el gran sector afectat, el gran perdedor per ara a nivell mundial, és el turisme, l'economia basada, per definició, en el contacte humà i el moviment de persones. El turisme no és poca cosa, suposa un 10% del PIB mundial i mou uns 9 bilions d'euros l'any. La consultora Mckinsey deia en un informe recent que, sense complicacions addicionals, el sector pot tardar entre cinc i set anys a recuperar el volum de negoci de 2019. I la veritat és que ningú ho sap perquè, com hem dit tantes vegades, depèn de l'èxit en trobar vacunes i tractaments. Podem especular, però no sabem com serà el mon post-pandèmia ni quan tardarà a arribar.

Aquests dies a Barcelona es debat la Barcelona de després de la pandèmia. El centre de Barcelona, la Rambla i el barri Gòtic estan plens de persianes baixades, botigues i bars tancats, que no es sap si o quan tornaran a obrir. La concentració turística del centre de Barcelona no és una casualitat, és el fruit d'inversions privades i polítiques públiques dels últims 25 anys. Ara, a Barcelona es mira com desfer l'aposta a tot o res per l'immobiliari i el turisme d'una classe empresarial que va abraçar aquests sectors en detriment d'inversions en el sector industrial tradicional.

Qui di el món, diu Eivissa. Si hi ha un lloc extraordinàriament depenent del turisme és Eivissa. I aleshores, la pregunta sobre què passarà amb Eivissa és encara més punyent que a Barcelona o al món. És especular, però no fa cara que es pugui esperar massa ajuda pública. És possible que si s'aconsegueixen fons europeus pel turisme siguin per reconvertir o reduir planta. És impensable i seria indesitjable que arribassin fons europeus per fer més del mateix. Les barbaritats de Xarraca, de Cala Vedella o de la nova carretera de Santa Eulària, per dir-ne només tres, són problemes d'ara mateix, no de fa 50 o 60 anys, quan es justificava qualsevol cosa per fugir de la fam.

Mentrestant, una gran amenaça d'Eivissa són la ignorància i la mala fe. Els negacionistes del territori, que creuen que es pot seguir construint fins desfer-ho tot. Els negacionistes del canvi climàtic. Els negacionistes dels negocis sostenibles, que no volen veure que no és viable una economia i una societat de salaris molt baixos. I per acabar-ho d'adobar, els negacionistes de la pandèmia, paradigma de l'estupidesa humana.