Les dones del Charlotte són de mercuri, corpòria matèria, ingràvida remor de cristall romput, aparença de sentiments trobats, esclat de sang calenta vora un paisatge de dolor. Les dones del Charlotte van i venen. Entren i surten de l' snack-bar. Tens estimada la remor del vidre als llavis, espurna i silenci. Nèctar. Has pres el cafè a casa teva. Tranquil el barri, sota la influència del canonge, té un punt difícilment suportable. Tens la feina. Al nou casalot que no evoca, encara Charles Dickens. L'entrada, puja l'ascens, Shirley McLaine, 'El apartamento', planta tercera, obres la porta. T'espera gent d'ordre i de vigilància.
Tens estimada el cristall als llavis, espurna de vidre. A la nit, al parc principal bevies cervesa, el cigarret a la boca, el vidre entre les mans. Obscuritat de pètals, vestida de tardor, tal vegada fou l'octubre passat-perceptible i amable, l'ombra del desig de la teva roba interior. La cervesa. El parc. La nit. El vestit groc.
La dona en qüestió porta capell, no té ulls de gavina i beu tea and orange de la Xina. Somriu entre la fulla trencada, el pressentiment quotidià. Aleshores el casalot municipal, punt de centralitzada burocràcia; telèfons, papers oficials, lleu moviment policial, l'ascensor puja i baixa, grinyola a ritme de còpula. La dona en qüestió.
