Todavía recuerdo aquel amanecer en que mi padre me llevó por primera vez a visitar el Cementerio de los Libros olvidados...», Ruiz Zafón ' La sombra del viento'.
Hi ha novel·les que es caracteritzen per uns inicis que llavors al pas del temps es mitifiquen a l'estil clàssic de tota la vida... Per exemple «L'altra nit vaig somiar que tornava a Manderley», pròleg iniciàtic de 'Rebecca', de Daphne du Maurier. O també «Aureliano Buendia nunca olvidará el día en que su abuelo le llevó a conocer el hielo...». 'Cien años de soledad' amb tota l'apoteosi i ressonància possible de la novel·lística de García Márquez. Tal qual al parlar -i parlaré d'ell amb justa, necessària generositat- de Ruiz Zafón creador d'una literatura d'un estil en estat de puresa que a hores d'ara mateix, frívols moments de pretensiosa, estúpida modernitat i altres tenebroses derivacions, qualificaria de perfecta. No importa. Ruiz Zafón ha mort a Los Angeles, ciutat extraordinàriament cinematogràfica, als 55 anys. Com Txèjov curta trajectòria. Curta però d'èxit immens. Fou autor de 'best-sellers -i jo el reivindico sense pudor- i no va tenir mai necessitat de demanar perdó a ningú. «En su obra -escriu Eduardo Mendoza a 'El País'- lo metió todo; autores clásicos y populares, épica y kitsch, sin olvidar películas, series de televisión y cómics...». La seva obra és un homenatge a Dickens.
