(«La cançó de la taverna
és ben fàcil de cantar;
dotze botes, mil ampolles.
Tots són homes, no hi ha
dones, tenen vergonya d'entrar...»
Miquel Porter i Moix)
Ara que l'amic Mariano -Mariano Torres Juan, si volguéssim precisar- ha obert les portes de Can Pou convindria reivindicar amb tota la noblesa el concepte de taverna, en realitat una definició, una forma d'entendre la vida. Taverna en substitució de bar i altres significats gairebé idèntics. En aquells temps la paraula taverna era d'us comú, a Anglaterra és popular. Sense anar més lluny visitau Londres i es podrà comprovar. Però el modismes han esborrat tan expressiva definició. Els moderns de la postmodernitat -uns idiotes- han esborrat el mot, el mot i altres coses encara pitjors, i tot se'n va anar a la puta merda. Cal canviar, sembla, les coses i adaptar-les al món d'ara mateix. Un món avorrit, convencional i tòpic però aquest és un altre tema...o l'extensió de la mateixa situació. Per exemple, canviaríem la retolació, 'La taverna de Can Pou', homenatge a John Ford, a 'La taverna de l'Irlandès'?
Això sí, amb lliure circulació de totes les dones al contrari del que diu l'esmentada cançó de l'historiador cinematogràfic Miquel Porter i Moix.. De tota manera tot això és pura qüestió domèstica. El que importa és que Mariano ha obert portes. La resta...
