Abans, sempre al fil i a la llum del clàssic Villangómez, podríem dir que eren en realitat uns béns incompartibles, llibre cabdal de l'autor de 'L'any en estampes'. Bé. Fins aquí l'inici, el pròleg. Ara, tal vegada escriuríem que en relació al llibre 'Els béns incompartibles', l'escriptora Neus Giménez Tur publica 'Uns béns compartibles', l'epistolari de Marià Manent i Marià Villangómez (1954/1987) -Miquel Costa Editor, Eivissa 2020-. Es tracta, doncs, de recrea una mena d'aproximació vital i notable a la relació que tingueren al caps dels anys el dos poetes, Marià Manent -quinze anys més vell- i Villangómez. Una relació llarga i fructífera i a tots els efectes. Coneixent personal i a la vegada epistolar, una manera de tractar-se molt habitual entre escriptors i poetes, entre intel·lectuals, en aquells anys. Ara, sembla, la cosa ha canviat. I el tracte, la relació, si es que existeix, que ho ignoro, es fa a traves i des d'altres mitjans. Fidels a la tradició i als costums, Manent i Villangómez es creuaren una intensa, prolífica xarxa epistolar entre els anys 1954/1987. Fruït d'aquesta història de caire poètic, intel·lectual, és el llibre que ara es comenta. «Hem utilitzat -escriu Neus Giménez Tur al pròleg- un dels motius que apareixen a la primera epístola, on Manent parla a Villangómez d'uns béns compartibles, fent referència al títol del poemari de Villangómez 'Uns béns incompartibles' (1954), per donar nom al conjunt de les correspondències i al nostre estudi. Ens semblava que era un títol adient».
