Com a les portes del nou curs escolar, però bona part dels reptes que hem anat comentant al llarg d'aquests darrers anys continuen persistint. Certament, l'administració es pot posar la medalla (petiteta, de tercera categoria) d'haver rebaixat una mica el fracàs escolar (malgrat que aquesta rebaixa, moltes vegades, s'hagi fet a costa de rebaixar també l'exigència en les destreses que se suposa que han d'anar adquirint els alumnes). Ja veis que som cautelós a l'hora de fer les valoracions.

El que vull dir, en definitiva, és que pens que no s'han focalitzat de manera convenient i adequada les causes d'aquests problemes en l'èxit acadèmic dels estudiants. I, com no pot ser d'altra manera, mentre tot plegat no es focalitzi adequadament, no hi ha manera de resoldre-ho. Cal fer-se les preguntes adequades per trobar les respostes necessàries. Mentre no siguem capaços de posar el focus allà on toca, difícilment podrem avançar cap a una solució satisfactòria de la situació (sabent que sempre ens trobam dins el camp de la imperfecció, i que «la» solució no existeix).

En qualsevol cas, m'agradaria concentrar-me en algunes qüestions que trob essencials per avançar en la bona direcció. De manera molt resumida, en remarcaria tres: l'arrelament socionacional, l'acolliment dels alumnes nouvinguts i l'autocentrament del model educatiu.

Sobre l'arrelament socionacional, ja hi hem discorregut diverses vegades des d'aquesta mateixa columna. Hem pogut demostrar, basant-nos en estudis realitzats a Eivissa i a Mallorca, de manera crec que convenientment científica, que existeix una relació directa entre l'arrelament socionacional i l'èxit acadèmic. Els alumnes que dominen bé el català, sigui quina sigui la seua llengua materna, tenen més èxit que no els que en tenen un domini deficient. Encara més: els alumnes que tenen una bona actitud envers l'aprenentatge del català tenen millors notes que no els que pensen que és millor aprendre anglès (al final, no aprenen català ni anglès). Però -qui ho havia de dir!- també tenen més èxit acadèmic els que prefereixen un plat local a un plat estàndard, els que formen part d'alguna associació enfront dels que no participen en cap, els que se senten primer eivissencs enfront dels que tenen altres sentiments de pertinença prioritaris? Treballar per a l'arrelament socionacional dels nostres estudiants, per tant, constitueix una eina bàsica per a l'èxit acadèmic. Per treballar-hi, no podem deixar de banda la qüestió fonamental (i que, com que és tabú, normalment no s'aborda, almanco des de l'àmbit educatiu): el fet que els Països Catalans som una nació no només sense estat sinó amb els estats en contra.

Essent com som una illa que rep molta gent que ve a la nostra illa a buscar-hi un futur millor per a ells i els seus fills, necessitam incrementar el suport a l'acolliment lingüístic. Resulta del tot imprescindible que tot l'alumnat nouvingut -ho remarc: tot, sense excepció- tengui un domini bo de la llengua catalana (actiu, i no només passiu) en el mínim de temps. A llocs amb models educatius molt diferents del nostre, com ara Flandes, el primer any d'arribada d'un estudiant nouvingut es dedica íntegrament (al cent per cent) a l'aprenentatge de la llengua del país, el flamenc o, com és conegut internacionalment, neerlandès.

Quan l'alumne domina fluidament el neerlandès s'incorpora al sistema general, no abans. Nosaltres tenim un model diferent i els incorporam abans, però moltes vegades ho feim que aquests estudiants no tenen els rudiments necessaris en català per poder-s'hi adaptar. A més a més, hi ha una altra diferència clau: a Flandes totes les assignatures no estrictament de llengües són en neerlandès, mentre que aquí se'n poden trobar tant en català com en espanyol, cosa que complica (per l'espanyol) l'acolliment.

Aquestes dues qüestions ens menen directament a la tercera: necessitam un model educatiu propi per a les Illes Balears. Les nostres illes tenen unes característiques sociològiques prou específiques com perquè un model general espanyol no ens serveixi. L'educació ha d'estar arrelada a la societat, i ha de tenir en compte les problemàtiques específiques de cada lloc.

Un model jacobí cada dia és menys útil, i està més inexorablement destinat al fracàs. Els models que funcionen no són jacobins. Ja feim tard per dissenyar el nostre MEPIB.