El nacionalisme té molt mala premsa, perquè internacionalment ha guanyat la definició que el qualifica com la consideració que la pròpia nació està per damunt de les altres. Ultrapassa, doncs, la definició que el concep com l'adhesió a la pròpia nació, cas en el qual, evidentment, el nacionalisme no tendria res de dolent, sinó que seria la tònica general de la gent arreu del món. Com que el terme 'nacionalisme' no es pot fer servir amb propietat, a causa de l'ús equívoc i polisèmic que se'n fa, hom ha optat, a la major part d'Europa almanco, per usar el terme 'patriotisme', que alguns -quan tenen Constitució- allarguen una mica en forma de 'patriotisme constitucional'. Ningú, en principi, no veu malament que hom sigui 'patriota'. Ara ja s'ho pot ser, després d'haver perdut la rèmora franquista que el terme tenia entre nosaltres.
El patriotisme consistiria, bàsicament, a posar per damunt dels interessos específics d'un partit, d'un grup humà concret, d'una regió, els interessos del conjunt de la pàtria, del conjunt del país. En principi, doncs, els patriotes són bona gent.
Si el patriotisme está connotat positivament, no diguem ja el sentit d'estat. El sentit d'estat és allò bàsic que han de tenir els estadistes, els governants. I consisteix a saber tenir una mirada de llarg abast, de vol ample, de visió completa i de conjunt d'una societat determinada. El sentit d'estat permet no deixar-se escometre per interessos puntuals, per batalletes sectorials o per desitjos més o manco parcials. Qui té sentit d'estat és capaç de mostrar una visió política de conjunt, que afecti tothom, que tengui un interès general. Habitualment, el patriotisme i el sentit d'estat constitueixen dues virtuts dels polítics que aspiren als càrrecs més importants de qualsevol país.
Des de fa una temporada (ja una mica llarga) assistim a la confrontació entre el patriotisme i l'interès partidista, per una banda, i entre el sentit d'estat i el vol estrictament gallinaci, per l'altra. N'intentaré posar alguns exemples, tant d'entre aquells que compten amb la meua adhesió com d'aquells amb els quals no coincidesc ideològicament (perquè no sigui dit que no feim un exercici d'objectivitat). Així, doncs, posaré exemples de patriotisme i sentit d'estat (i de manca d'aquests atributs) entre formacions polítiques espanyoles i entre les catalanes.
Va ser el patriotisme allò que va fer que, fa uns pocs anys, el PSOE s'abstengués perquè Mariano Rajoy (PP) pogués ser president del govern espanyol. Davant la incertesa, la inestabilitat o l'interès estrictament partidista, els socialistes varen preferir allò que trobaren que convenia més a Espanya. Supòs que per patriotisme. I, en qualsevol cas, per sentit d'estat. Posteriorment, els socialistes també varen votar a favor de l'aplicació de l'article 155 a Catalunya, juntament amb el PP i Ciutadans, perquè varen considerar que aquesta aplicació prevenia la possible secessió d'una part del Regne d'Espanya. Políticament no els convenia gaire, votar amb el PP i Cs. Però ho varen fer. Per patriotisme, tornam a suposar. Tant el PP com Ciutadans ara tenien l'ocasió de tornar-los el favor, és a dir, el vot. Si el PP (després parlarem de Ciutadans) tengués el mateix grau de patriotisme que el PSOE, s'hauria abstès per tal de permetre la investidura de Pedro Sánchez. No ho han fet. Per damunt del patriotisme, de l'interès nacional, per al PP hi ha el partidisme del propi partit. Que el patriotisme pugui moure Ciutadans, tenint en compte els seus orígens, resulta pràcticament impossible. I que uns personatges com en Rivera o n'Arrimadas puguin tenir sentit d'estat és com allò que diuen en castellà: quan les granotes criïn pèl.
A Catalunya (i a les Illes Balears encara més, ai las!), el patriotisme resulta de molt difícil aplicació, perquè comporta tota una sèrie de riscos que, en principi, a Espanya no s'han de tèmer. El patriotisme et pot portar a la presó o a l'exili, posar en perill el teu patrimoni i unes quantes xacres d'aquest mateix estil. No surt de franc, el patriotisme, a la nació catalana. Especialment si es tracta d'un patriotisme conseqüent. A Junts per Catalunya i a Esquerra Republicana hi ha patriotes de pedra picada que es posen en risc per fer avançar la societat a la que serveixen. A totes dues formacions polítiques, ho puc assegurar. Però també hi ha, per enmig, persones que consideren els interessos dels respectius partits (i fins i tot els seus interessos particulars) per sobre dels interessos de Catalunya (o dels Països Catalans) com a societat.
El sentit d'estat el tenen més clar a Espanya que no a Catalunya. Però no estic segur que en la direcció que a nosaltres ens interessa. Com deia aquell, « yo por España haría lo que fuera». Està bé que per la nació catalana hi hagi coses que, col·lectivament, preferiguem no fer.
