Han passat gairebé dos setmanes des que la menorquina Tita Llorens aconseguís la fita heroica, monumental i sublim de creuar nedant i sense neoprè de Xàbia a Eivissa. És la primera dona que ha completat nedant aquests 90 quilòmetres. I és la primera persona que ho fa a pèl, amb només un banyador. Aquella tarda del 26 de juliol a la redacció estàvem pendents d´ella. Vam patir amb ella quan les coses se li van posar difícils en atansar-se a la costa. Teclejàvem les notícies del dia amb els dits creuats, resant al déu dels no creients perquè la deixàs acabar. Vam cridar quan vàrem saber que havia posat els peus a terra. Ens vam preocupar per si estava bé. I vàrem devorar l´entrevista en què explicava, ja recuperada, com havia viscut les 36 hores fent braçades. La de Tita Llorens és una història de superació. D´aquelles que donarien per a un llibre. I fins i tot per a una pel·lícula.
Però no. Tita Llorens ha comès el pecat de ser dona. I d´aconseguir una gesta titànica en un país on, avui en dia, encara les dones jugam a segona divisió. Especialment al món de l´esport. La nedadora menorquina és només una més de les heroïnes de l´esport silenciades pels grans mitjans de comunicació o minusvalorades. Dones que guanyen campionats i de les que, amb sort, se´n parla als informatius. Just com el hòmens, dels que es parla encara que només sigui per dir que no han fet res.
