No tinc paraules teves. Ets atrapada per murs de silenci i llavis. Marbre o gel destil·la la teva mirada quan en hores de silenci deixes l' snack-bar, el gintònic a mig beure, el cigarret sense consumir al cendrer i el compte -tres euros- per pagar. Cotxe avall desapareixes. Portes -portaves?- el llarg abric de l'hivern, mocador multicolor, de disseny exprés, d'aire melangiós, ampla faldilla color de primavera. De la roba interior no en parlen les cròniques adients als fets. Era bucòlic el teu rostre? Ja gairebé no ho recordo. Però tornarà la teva pell a la meva pell? No puc escriure el vers trist aquesta nit. Tampoc el poema ara tancat i barrat. El vers és lliure, feliç, d'inabastable misteri. Per la fosca inclemència de la nit el paper s'esgota i sento que he perdut la batalla. A on anirà la quieta bellesa d'aquest ulls que ara em miren? Dic el nom i et dic el nom, Maruzella, i la plaça major d'Itàlia encén el foc i la paraula. Retiraré la presencia pels fosc camí de la mirada. L'amor? No vull l'amor. On he deixat les claus? On he deixat la dona? On he deixat el llibre? I el paper de fumar? I l'amor quiet que ara em belluga? I la remor antiga del bosc? On he deixat les claus? I l'àmbit tancat de porpra i mel? I el quadre matèric gris sobre negre? I l'home lent, fet a la lluna de migjorn? I l'arc de triomf com espectacle de música callada? Un gintònic, tres euros.
