Febreret curt més dolent que és turc...». I sí, aquesta vegada la dita popular, tradicional entre nosaltres s'ha fet realitat fil per randa, quasi de forma absoluta. Un febrer, certament, curt -es liquida el dimecres proper- on elements externs provocats per la naturalesa han confiscat per terres i mars, per camins i paisatges, camins per cases i persones que sense pietat han sofert un embat de temps desfet a l'alçada de les circumstàncies. Unes circumstàncies pròpies d'un mes que per regla general mai ha caigut bé - la gent, li té mania, «és antipàtic», diuen- «sort que és curt, curtet». Febrer ha mostrat la seva cara més autèntica, cosa que anys endarrere no succeïa. Hem tingut allò que es característic i es manifesta al febrer: aigües, pluges a tot rompre caigudes com aigua de maig sobre una terra assedegada i maltractada per la naturalesa, aigua alegre i generosa, feliç i solidària, que tanta i tanta falta feia i per a tranquil·litat de tots nosaltres. Per tot això podem dir i escriure que el segon mes de l'any en curs, ha comprés i ha fet comprendre el seu paper en la vida, en l'esdevenir de les estacions, en la marxa contínua, inalterable, del cicle de la vida. Entremig, per alegrar la vida de la gent, hem tingut la força increïble del carnaval, el carnestoltes mític i de tota la vida, un temps prohibit, ara ja no, ara ja no. Llavors, l'enterrament de la sardina, que no cantava allò de «aturau-vos que el bisbe vol pixar...». I el bisbe pixava. Eren altres temps. Ara els bisbes no pixen en públic.
