Hi ha l'hotel i la cambra, hi ha la dona solitària - red roses for a blue lady- i llençols que juguen al groc brut i a l'ombrívol reflex, hi ha l'home i l'home que juga al billar, hi ha la decrepitud de l'home i de la dona de la ciutat tancada, hi ha un color sinistre que toca l'ànima l'altre -l'altre color, vull dir- tèrbol, misèria de la cosa urbana, que toca el cor, hi ha la nocturnitat severa que sempre interpreta la música del jazz, Duke Ellington per exemple i sense voler ofendre, mentre l'hivern s'ubica a les humanitats perdudes. Passa el cotxe, semàfor rutinari que il·lumina un paisatge, exterior/interior de tots els colors possibles i probables. Hi ha, però, també el groc i el verd, el vermell i el blau d'absoluta rotunditat mentre l'home -pocs centaus a la butxaca- compra sexe, compra prostituta, compra solitud de la cambra amb dona solitària i amarga. Llavors la ciutat, Vila en festes, poca, o molt poca gent i a més a més, lenta i tremolosa, amb dolor a l'esquena, ferit el cor i una llarga manifestació de tristesa agrupada rere un puig que vol ser de molins i aigua del desembre nadalenc, a dos passes del cap d'any. La resposta, doncs és simple com un anell, clara com la llum d'un migdia d'estiu, oberta com la boca del llop. Però més enllà de l'espectacle optimista i visual, els ciclistes -voluntariosos ciutadans ple de bona fe i esperança- continuant practicant el seu esport preferit, passejar-se impunement per s'Alamera.
