Lluki Portas: «La creació és fascinant i molt canviant, però de vegades és devastadora»

Fa deu anys que, gairebé de casualitat, començaren. Ara, ja duen 11 estrenes a l’esquena, tocant des del teatre familiar, al teatre comunitari o l’escena híbrida. Són les Hermanas Picohueso i, tot i que van néixer a Mallorca, fa anys que cavalquen entre l’illa i Catalunya. Actualment, la formen na Lluki Portas, na Gal·la Peire i n’Aina Juanet, però tot va començar també amb Diego Ingold. De fet, és una companyia a la que s’ha intentat definir de moltes maneres, però a la qual li costa molt autodefinir-se. Tot i que al seu web ho intenten: són una «galàxia descambuixada» que es dedica a «generar projectes de creació escènica treballant en la investigació i la recerca de formats escènics contemporanis».

El que sí es pot dir, sense deixar cap tipus de dubte, que són persones incansables, que treballen en comunitat i que han fet del teatre un espai des d’on redescobrir llenguatges i imaginaris que potser no s’adapten al que vol el mercat de l’art, però sí al que demana el públic i les dramaturgues que sostenen Hermanas Picohueso. Van celebrar els seus deu anys on tot va començar, al festival Cíclop de Sineu, i també on segueix part de la seva vida artística, a Catalunya. Parlam amb una de les fundadores, Lluki Portas, sobre com ha estat el viatge durant la darrera (i primera) dècada de la companyia.

Com neix Hermanas Picohueso?

Idò neix el 2016 per un encàrrec que que ens fa el festival Cíclop que demana a Diego Ingold alguna cosa a indrets insòlits, en aquest cas dins una bodega, un antic celler. I en Diego m'ho proposa a mi perquè estàvem fent un laboratori junts i allà fins a la nostra primera creació. I asseguts a la plaça de Sineu un dia ho decidim, però no ens agrada Diego i Lluki com a nom. I com que la nostra relació és més de germans, traspassa tota la confiança vam dir, «hermanas»! I Pico i Hueso és un secret. Però prové de les nostres fòbies. I ja en el mateix festival, on vam estar dues setmanes de creació on no sortíem del soterrani, vam fer la primera peça, que seria Celler de pell. I al mateix festi ja va venint a Gala a ajudar-nos una miqueta. I així com va anar la companyia. L'any següent vam guanyar la coproducció del [Teatre] Principal [de Palma] amb el meu projecte de final de màster i jo li vaig dir a en Diego, vols fer-ho? I aquí va ser la nostra primera peça llarga.I així deu anys.

Com ha estat aquesta evolució durant deu anys?

[Pensa] Crec que ha estat una evolució molt intensa. Perquè al final estar a la lliga d'arts escèniques professionals és una carrera de fons. Per tant, ha estat una evolució i un aprenentatge súper fort i potent. Però alhora, i de vegades, exhaust. Fascinant. Perquè la creació és fascinant perquè normalment no saps el que passarà i ho vas descobrint. Perquè canvies i perquè vas creixent amb els teus projectes, i els teus gustos canvien i descobreixes coses teves que mai pensaves que faries, o que no t'agradarien i vas canviant moltíssim. Però a vegades és molt devastador.

Feim teatre actual i és una responsabilitat treballar des d'aquí i no des del de l’arqueologia

Perquè a més ho combinau amb altres projectes propis.

Sí, això era una marca de la casa que sempre havíem tengut clar na Gala, en Diego i jo. Sabíem que no només volíem dedicar-nos a un projecte perquè sentíem que l'endogàmia no era positiva sinó que és molt ric anar també amb altres projectes. Na Gala va ser la persona que va quedar a Picohueso durant els darrers cinc anys exclusivament perquè ella duia molta part de producció. I fins que no va entrar n’Aina, que va ser com un angelet que va començar fa quatre anys.

¿Faries ara alguna cosa que no haguessis fet al principi o al revés?

Sobretot al revés. Ara no faria res del que he fet perquè ja ho he fet. I no ho faré mai més, això ja ha passat. Era aquest espectacle i ja està. Era aquest desig, perquè funciona molt com desitjos.Jo no vull repetir.

A Catalunya hi ha un interès i es lluita perquè hi hagi escenes híbrides i a Mallorca no

¿Com us definiríeu com a companyia?

Se’ns ha definit, diguéssim, com a nous llenguatges, noves dramatúrgies, escenes híbrides, companyia que utilitza eines digitals... Això és com se’ns ha llegit de fora, però jo moltes vegades reivindic que nosaltres el que feim, al final, és teatre. Que el que crec que hauríem de començar a posar són nomenclatures noves i canviar-ho, dir-li a la resta teatre antic. Del passat, arqueològic o teatre clàssic. Perquè jo el que estic fent és teatre actual i contemporani. Perquè per mi és gairebé una responsabilitat treballar des d'aquest punt i no des del punt de l’arqueologia. Sembla que en el teater ens haguéssim quedat tocant el clavecí. Però el que passa és que quan queda tanta gent que toca el clavecí és que a nosaltres ens diuen, «aquests són els moderns» que toquen un teclat, que al final és un Yamaha, que és el de la nostra època.

Com definiries el llenguatge de Hermanas Picohueso?

Crec que el definiria com un llenguatge poc pràctic i kamikaze. És a dir, com que un dels motors de la creació és la curiositat i ho és la recerca i ho és l'experimentació, això fa que nosaltres mateixes ens canviem els territoris per on navegam en el moment en què cream.

És un error pensar que el públic de Catalunya rep un tipus d’apostes que el de Balears no

Per tant, si jo fes creació a ca nostra, com diuen els meus amics, jo podria experimentar però estam subjectes a un mercat que es contradiu amb l’experimentació artística. Nosaltres obrim moltes portes – ara feim carrer, ara feim un familiar – però aquestes portes després no es poden reutilitzar. Parlaves d'això d'estar en contacte amb altres espais, amb altres col·lectius... Com és la construcció del teatre des del pensar en comú. Nosaltres som cooperativa i la veritat és que és una cosa que també va canviant. O sigui, crec que som persones que ens agrada molt fer feina en col·lectivitat i que crec que som conscients de les nostres mancances.

Definiria el llenguatge de Hermanas Picohueso com a poc pràctic i kamikaze

Per nosaltres sempre han estat molt importants les sinergies i sobretot de dins aquesta mescla de lluita dins del sector, estam associades. I al final som una empresa que intenta funcionar de manera horitzontal i no amb els models de producció que ens són establerts. És a dir, igual que també sempre cercant fórmules a nivell de creació, crec que encara he dedicat més temps a cercar quines fórmules feim a nivell laboral. I també ens agrada molt treballar en xarxa no només en persones de les escèniques sinó treballar en persones expertes en altres àmbits, perquè creim que conversant i compartim aprenem molt.

Com és fer teatre a cavall entre Mallorca i Catalunya?

En el nostre cas el que ha passat és que Catalunya és un lloc on el tipus de teatre que feim està més reconegut, però perquè hi ha polítiques públiques, hi ha interès i es lluita perquè hi hagi escenes híbrides, i aquesta escena es contempla des de les institucions, i a Mallorca no. És un error pensar que el públic de Catalunya rep un tipus d’apostes que el de Balears no. És perquè allà hi ha una aposta política i aquí no. Aquí hi ha gent que està fent molta feina des de molts espais i que ha lluitat molt, però des d’un reducte. I aquí és fer guerra cada dos partits. Jo encara no sé si una productora pot viure només de fer funcions a Balears. N’hi ha molt poques, poquíssimes, només les que tenen sala, però les que no ho tenen complicat. Per jo, totes les productores de Balears es plantegen cada any si tancar o no. Al final, les arts escèniques les fa la gent i sinó hi ha algú que pensi en com crear un teixit fort a la indústria, de formació de teatre, en la formació, és molt difícil.