Companyia de teatre Clownidoscopio a Eivissa: “Volem que el públic se’n vagi a casa amb més preguntes que respostes”

David Novell i Monma Mingot es coneixen des de fa gairebé dos dècades i són companys des de llavors. Han fet actuacions a moltes parts del món, encara que avui dia se centren més a fer-ne a Eivissa.

Com us vau conèixer?

DAVID NOVELL: Ens vàrem conèixer fa 18 anys, a un espectacle de màgia el 2008. Just ens van agafar als dos, que no ens coneixíem, com a voluntaris del públic d’un mag. Vam fer uns trucs i vam haver de fer cooperació amb el mag, i així ens vam conèixer, a un escenari ple de màgia.

MONMA MINGOT: Va ser al Magiclown a Eivissa, un festival que es feia abans de màgia i clown. I des de llavors, els dos ens vam apuntar al mateix curs de clown que hi havia a Sant Josep. Estàvem els dos inscrits en la mateixa escola, vam començar a fer clown junts i no hem parat.

Sou d’Eivissa?

D.N.: No, cap dels dos. Jo sóc de Madrid i ara estam aquí vivint i tenim la nostra companyia, que és una companyia de teatre que té la base a Eivissa.

M.M.: Jo sóc de Tornabous, un poble de Lleida. Visc a l’illa des de fa molts anys, em vaig criar aquí, però després vaig marxar molts anys fora. Així i tot, acabàvem tots dos d’arribar a l’illa en aquell moment, fa 18 o 20 anys.

Com us organitzeu a la companyia?

M.M.: Tenim diferents espectacles, ens agrada treballar en diferents disciplines. Treballam amb el clown, la música, el teatre físic... Tenim un format més local i proper, que és amb el que feim servir més la narració oral i després tenim espectacles sense text, que són els que projectam internacionalment, a llocs on no es parla espanyol.

D.N.: Feim sobretot petit format, perquè ens agrada estar més prop del públic i transmetre als nens i nenes d'Eivissa tots els valors que sentim que volem compartir.

Parleu-me d’aquests valors.

D.N.: Procuram que cadascun dels nostres espectacles contingui quelcom que volem transmetre, dir-li al públic, que sigui quelcom amb valors, donat que treballam amb boixos.

M.M.: Les coses de les quals més podem parlar són l’empatia, el respecte, la cura dels uns i els altres, escoltar-nos, estar connectat amb un mateix...

Com lliçons morals?

M.M.: No tant com lliçons morals, sinó, per exemple, el darrer espectacle que tenim es diu ‘Refugi’, parlam sobre els refugiats. Explicam que el refugiat és una persona que ve, que busca un lloc on estar, i l’altre és la persona que està en un lloc, que et pot albergar i cuidar fins a cert punt, però intentam sempre no posicionar-nos. Més que donant lliçons, sense donar respostes, més bé creant preguntes: aquest és el nostre segell.

D.N.: Sí, perquè les lliçons morals et solen donar una veritat absoluta i nosaltres volem més que el públic se’n vagi a casa seva amb més preguntes que respostes.

El teatre el soleu fer en català?

M.M.: Sí, la majoria dels contes els feim en català. El format és el que feim a les escoles i el que movem aquí a les illes és en català.

D.N.: La meva llengua materna és el castellà, i quan anam fora de les illes ho podem fer en castellà. Inclús quan anam a altres països ho podem fer sense text, és a dir, mitjançant el llenguatge gestual universal, que es pot fer servir a Taiwan, Xile, Gal·les, Dinamarca... És esperançador poder-nos moure per aquests països, perquè és el que intentam: que el llenguatge no sigui una barrera.

Quin espectacle els heu portat als nens de Sant Jordi?

M.M.: ‘El col·leccionista de rondalles’ és una persona que viatja pel món, col·lecciona rondalles i pinta quadres d’aquestes rondalles i dels paisatges que troba al lloc. L’altre és un pastor d’aquí, de Sant Agnès, i mostram com de la seva trobada intercanvien els dos mons, d’alguna manera, com construeixen ponts que els facin trobar-se, més que aportar força a les diferències. En aquesta contada hem volgut treballar molt amb les rondalles tradicionals d’Eivissa, però donant-lis una mica d’aire fresc de la nostra manera.

És el públic eivissenc diferent al d’altres llocs?

M.M.: Tot i que sí que a altres cultures tenen uns altres codis, crec que al final els nens són nens, i un somriure, un riure, són universals. Aquí a Eivissa tenim bastanta sort perquè hi ha molta programació des de les biblioteques i els nens estan acostumats, cada vegada més, a anar a veure teatre. A poc a poc, hi ha tota una feina d’educar els nens per ser públic, a estar-se quiets, escoltar, tenir respecte... I crec que es va aconseguint a mesura que es fan més i més actuacions.

D.N.: Estam molt contents de tenir aquest públic a Eivissa, la veritat és que ens els estimam. Ja són molts anys contant pels nens i, de fet, els primers als quals vam contar ara mateix ja són pares o són a la universitat... El nostre públic estrella és el que està aquí, i, per això, sempre nosaltres feim espectacles nous, per sorprendre’ls.

Quines edats solen assistir a les vostres programacions?

M.M.: Quan anam a escoles hi assisteixen boixos de totes les edats, des d’Infantil fins a sisè de Primària, i aquest espectacle també el feim a instituts. A més, els pares i mares també s’ho passen molt bé quan venen als contes, són per a totes les edats.

D.N.: Sempre diem que els nostres espectacles són per a persones de 0 a 99 anys, per despertar el nen que portam dins. Sí que és cert que a les biblioteques normalment hi va un públic més infantil, de quatre a deu anys, perquè els més grans tenen moltes extraescolars.

Destacau algun lloc internacional en el qual heu actuat?

M.M.: A mi em ve al cap Cuba, on hem anat un parell de cops. Allí vam fer una cosa que per mi va ser de les més boniques de la nostra carrera com a artistes: un projecte social per als pobles de la zona de Silencio, de la Sierra Maestra, on havien estat Fidel i el Che Guevara. Vam anar per un camí per accedir a llocs on no es podia anar de cap manera, on no hi havia accés a res, ni llum, ni aigua corrent, ni internet. Vam estar 15 dies per les muntanyes amb un grup de 20 actors i actrius cubans per portar la cultura, era com si arribés el carnaval als pobles.

D.N.: Una vegada a l’any venia gent allà a contar contes, fer música... Vam anar també a Xile un parell de cops, a Taiwan, Edimburg, Gal·les, Dinamarca, Itàlia, Luxemburg... Aquests espectacles internacionals ja no els feim tant, perquè des que tenim família no ens movem tant pel món, i estam fent més coses aquí a l’illa, coses locals que ens permetin estar a prop de la família. Però bé, tenim aquests espectacles que són sense text i amb els que podem anar a qualsevol part del món, fent servir el llenguatge del clown gestual, que s’entén a tot arreu.

Suscríbete para seguir leyendo