Poques parròquies del segle XVIII comprenen tan bé com Sant Llorenç la diversitat de comarques preses per formar el seu terme. Es veu perfectament que algunes conserven encara els noms del segle XIII, mentre que d´altres en varen adoptar de posteriors.
Balàfia du el nom del segle XIII, però no consta que el tengués l´any 1235. Podia ser un rafal agregat a alguna alqueria, i malgrat que ja tengués la denominació, aquesta no fou esmentada. No cal negar la possibilitat que algun poblador de Balàfia de Lleida o de Mallorca hagués vengut a les terres que d´ell pogueren rebre el nom de la nostra Balàfia.
Balàfia apareix sempre com un indret privilegiat entre les terres eivissenques, amb la seua font, les torres, el pla cobert d´arbres. Els enemics del segle XVI sempre solien arribar a Balàfia, encara que haguessin desembarcat a les Salines o en altres punts allunyats, com el riu de Santa Eulàlia. Al segle XVII, quan comencen a aparèixer les véndes, Balàfia era una part de la gran vénda de l´Església del quartó de Santa Eulàlia, tot i que ben aviat va considerar-se com una vénda pròpia que comprenia totes les terres dels seus voltants.
Benitasta. El nom de l´alqueria ja es troba el 1235. Més amunt de la barda de Santa Maria apareixia el camí de Benitasta, que és el que puja pel pont de Beniformiga, més conegut de tothom com el pont d´en Taltavull. També aleshores es comprova com l´alqueria Tastata o de Benitasta confinava amb les terres de Balansat, pels cims de la serralada de ponent.
Safragell. Alqueria de 1235. Berenguer Bonet, propietari de l´alqueria (1464), en canvià una tercera part per l´alqueria de la Noguera, a Balansat, on encara resideixen descendents Bonet d´aquella llu-nyana família.
Canadella. Alqueria de 1235. Després es menciona com a partió de l´alqueria de Safragell. De Joan Torres de Canadella es diu que el mataren els moros a la muntanya del Carregador de la Sal (1535). Els horts de la torrentera de Canadella, que, quan aquesta té aigua, reguen de la seua bella font, converteixen l´indret en un jardí. Enguany, Canadella pateix la desgràcia comuna de la gran sequera.
El Codolar. Del segle XVII ençà els llibres parroquials fan esment de Porrals com d´una comarca de Labritja, quartó de Santa Eulàlia, sempre ben poblada.
Porrals. Des de 1528 es menciona a la vicaria de Santa Eulàlia i de vegades a la de Sant Miquel. Inicialment pertangué a Labritja (1738), però després es va assignar a la vicaria de Sant Joan (1743) i, en fer-se els termes parroquials, Porrals passà a la de Sant Llorenç.
Són coneguts la plana de Porrals i el tor-rent dels Horts de Porrals, on Miquel Caietà Soler posà les fites desena i onzena de la cavalleria de Labritja, en direcció a la Mala Costa (1796).
Bellmunt. No apareix el nom fins a l´any 1529, en els llibres parroquials, amb una família Serra "Arnau". Primerament sols comprenia la llarga vall situada entre les muntanyes, però després, en prendre el nom de vénda (1790) es va afavorir amb les terres de tramuntana. Per això ara correspon a Bellmunt la font de la Figuera, de la qual féu una bella descripció l´arxiduc Lluís Salvador quan la visità per primera vegada (1867), i des d´ella pogué deixar-nos una bella referència de la plana de Sant Llorenç. Es curiós poder assegurar que la dita font encara conservava damunt la capella una vella i assedegada figuereta, fa uns pocs anys, i tal vegada encara la conserva.
També es conserva el vell pou de Bellmunt, vora can Cotxo o can Rosa, del qual es tenen dades de 1695.
Santa Llúcia. Era una part de Labritja, i fins i tot a la parròquia de Sant Llorenç fou mencionada com la vénda de Labritja, però a la fi s´imposà el seu nom particular.
S´ha de dir, per acabar, que tots els termes esmentats ara són vendes parroquials de Sant Llorenç de Balàfia.
Joan Marí Cardona (historiador i canonge arxiver)
Diario de Ibiza, 10 d´agost de 2000
