El 1846 s’establí la primera impremta a Eivissa. L’advocat i hisendat Josep Ferrer Cirer, de la família Miqueleta, va comprar una impremta, sembla que amb la finalitat d’editar un periòdic. Ferrer era fill de l’advocat Agustí Ferrer Arabí, que es casà amb Elisabet Cirer Tur; aquest Agustí era germà del canonge Josep, que destacà per les grans millores que efectuà a la hisenda de Fruitera, de la seua propietat.
Com que a Eivissa no hi havia cap persona que pogués fer-se càrrec del funcionament, va fer venir de València el tipògraf Antoni Manuel Garcia. L’obrador es va instal·lar al carrer Major, de Dalt Vila, concretament al número 8 i allí s’edità durant dos anys, 1846-48, el setmanari El Ebusitano. També aquest obrador realitzà altres treballs i el mateix any de la seua fundació, va imprimir un fullet del vicepresident de la Societat Econòmica d’Amics del País, Juan Carrasco López, ‘Proyecto para fomentar en estas islas de Ibiza y Formentera la cría de animales de labor’, amb l’objectiu d’evitar que els capitals eivissencs havien d’anar a Mallorca per a la compra d’equins. Carrasco era nebot del bisbe Carrasco Henando i era el seu secretari particular.
El 1848 aquesta primera impremta publicava un altre fullet, l’autor del qual era Francisco Robello, que duia el títol llarguíssim de ‘Refutación al libero infamatorio que con el título descripción de la Isla de Ibiza escribió D. Pedro López Villanueva, subdelegado de Rentas interino que fue de dicha isla’. Robello, exiliat a Eivissa durant nou mesos, i que solia signar amb el pseudònim de El Tío Fidel, va fer amistat amb Antoni Manuel Garcia i amb Josep Ferrer Cirer i col·laborà en el setmanari que els dos publicaven. El fullet destaca l’hospitalitat dels eivissencs amb els deportats a Eivissa per les seues idees polítiques.
Aquell any de 1848 la impremta fou comprada per Joaquim Cirer i Miramon i la traslladà a un local situat vora sa Carrossa, concretament al carrer de la Bola, actualment carrer de la Sagrada Família, canvi de nom que aprovà l’Ajuntament d’Eivissa el 1922. Aquesta impremta publicà diversos fullets com un ‘Novenario dedicado al Santísimo Cristo del Cementerio’, del prevere Marià Oliver Planells, antic frare dominic que quan el seu orde religiós abandonà Eivissa, es secularitzà. El 1854 publicà un altre fullet de temàtica semblant: ‘Gozos a la prodigiosa imagen del Santo Cristo del Cementerio, que se venera en la Iglesia del suprimido convento de Dominicos de la Ciudad de Ibiza’, també d’un frare dominic exclaustrat, mossèn Jaume Riera Marí.
Com que aquesta impremta era obrada també per Josep M. Balanzat, en algun text com ‘Los Archivos de Ibiza’, de Josep Clapés, el donen com a propietari, encara que era Cirer Marimon l’amo.
El primer llibre imprès a Eivissa
Primer de tot hem de definir què és un llibre. I la diferència amb un fullet. Segons la Unesco, per considerar-ho un llibre, l’obra ha de tenir com a mínim vint-i-cinc fulls (mínim 49 pàgines) sense comptar les cobertes o portades. Quan no arriba a això, es considera un fullet i si té d’una a quatre pàgines, es considera que són fulls solts.
El 1858 apareixia el que es considera el primer llibre editat a Eivissa: ‘Dos hojas de historia, o sean rasgos de la conquista última de Ibiza’. Fou imprès a la impremta de Josep Cirer i Miramon i, tal com consta a la portada, fou composta per Josep M. Balanzat. Pel que fa a l’autor, és un misteri saber qui era aquest E. A. Claessens de Longte. Únicament saben els quatre tòpics que es van repetint cada vegada que cal parlar de la seua obra: era un personatge de nacionalitat belga, professor de matemàtiques i de navegació i que en aquells moments es trobava exiliat a Eivissa i que publicà aquesta obra per demostrar el seu amor i admiració cap a Eivissa. Per més que s’ha buscat, no hi ha rastres d’aquest personatge. En el padró municipal de 1855 no he sabut trobar cap pista que pugui ajudar a identificar-lo.
Contingut de l'obra
El libre de Claessens narra de manera novel·lada la conquesta catalana de 1235, a la manera dels fulletons històrics d’aquella època, quan encara no s’havien deslliurat de la metodologia romàntica d’historiar. Intercala també, algunes dades ben interessants sobre l’Eivissa de mitjan segle XIX. És una exaltació del mon medieval amb els cavallers, la defensa del cristianisme i, per suposat, l’alliberament de les nostres illes del domini sarraí i el seu pas al cristianisme.
Com a obra que es troba dins del corrent historicoromàntic, més que basar-se en el que diuen els documents o en fets contrastats fefaentment, l’autor es deixa emportar per la sublimació dels fets, amb cavallers portats per un cristianisme en lluita permanent contra els infidels. El llenguatge emprat també és el propi del moment, grandiloqüent, desproporcionat, ampul·lós, retòric...
Una prova del que deim és que repeteix la llegenda sobre el lloc de naixement d’Anníbal. Els romàntics veieren en documents que el general cartaginès havia nascut a l’Insula Cunicularia i associaren aquesta illa de conills amb l’illot de la Conillera, bé el que es troba davant de la badia de Sant Antoni de Portmany, bé el que es troba a l’arxipèlag de Cabrera, els dos a l’arxipèlag de les Balears, sense pensar que també hi ha una illa de conills davant mateix de la ciutat de Cartago i que allí segurament va néixer el nostre Anníbal, a qui se li dedicà un carrer principal de la ciutat d’Eivissa.
Un altre fet de to romàntic i fantasiós és la llegendària entrada de les forces catalanoaragoneses a la vila d’Eivissa, es diu que l’accés dels cristians fou facilitat pel germà del xeic àrab, que com a venjança, en saber que el xeic l’enganyava amb la seua dona, obrí la porta del seu jardí per on entraren les forces cristianes. Llegendes semblants es repeteixen en bona part de l’ocupació de viles de la península Ibèrica. Aquí la llegenda es veu reforçada amb el mite de la capella de Sant Ciriac, i cal dir que l’entrada llegendària apareix documentada per primera vegada el 1752 en la ‘Resumpta històrica...’ del pare Gaietà de Mallorca, més de 500 anys des dels fets mítics. És difícil d’entendre que un fet tan assenyalat quedàs silenciat durant tant de temps o que en quedàs memòria entre els pobladors. A tot això va ajudar que al poc temps de publicada la ‘Resumpta...’ l’Ajuntament va construir l’esmentada capella.
Dubtes sobre l'existència d'aquest llibre
Durant molt de temps es va dubtar de l’existència d’aquest llibre. També es deia que tal vegada no se n’havia conservat cap exemplar. En la primera meitat dels anys setanta del segle XX, Joan Marí Cardona es trobava redactant el llibre ‘La conquista catalana de 1235’, que aparegué publicat el 1976. Aquell títol de l’obra de Claessens: ‘... rasgos de la conquista última de Ibiza’ movia la seua curiositat per si contenia alguna informació que ell desconegués sobre la conquista de les Pitiusas. Marí Cardona dubtava que hi hagués algun exemplar. El que ignor és per quines vies el canonge arxiver va saber que un personatge que tenia casa i estiuejava a Cala Salada, José Luis Díez, conseller d’importants companyies i d’algun banc, en tenia un exemplar. Era un bon bibliòfil de llibres de temàtica pitiüsa. El seu origen asturià es manifestava amb un hórreo autèntic que pedra a pedra havia fer dur de la seua regió i muntat en el jardí de la casa eivissenca.
Una tarda d’estiu vaig acompanyar Marí Cardona a visitar el mossènyer de Sant Mateu, Antoni Costa Bonet, que sabíem que tenia molt bona relació amb el matrimoni Díez, que freqüentava l’església i la casa parroquial d’Albarca. Marí Cardona explicà a l’amic i company de sacerdoci l’interès que tenia en aquell llibre i la necessitat de consultar-lo per completar el treball que estava preparant.
Als pocs dies, don Toni s’encaminà cap a Cala Saladeta i aquí empr el verb en el sentit recte, ja que el mossènyer era un gran caminant i no tenia cap mitjà de locomoció. Era bon coneixedor d’aquelles tresqueres, no debades el seu pare era des Cocons i sa mare de can Raio d’Allà Dins, les dues cases ben a prop de cala Salada.
Als pocs dies, don Toni ens comunicà que ja tenia el llibre. Tornàrem a repetir la visita a Albarca i el mossènyer ens digué amb gran torbament que Díez li deixava el llibre perquè el llegís, però que no l’autoritzava a fer fotocòpies. En aquell temps era un tècnica que encara era poc usada.
Don Joan, amb la seua proverbial sornegueria, li digué que ell, don Toni, no en faria cap, de fotocòpia i agafà el llibre i se l’emportà a Vila. Uns dies després, vaig rebre un sobre gran amb el llibre fotocopiat. Don Toni tornà el llibre al seu propietari: ell havia complit la seua paraula al peu de la lletra.
Un personatge irlandès
Com era corrent en obres d’aquell temps, juntament amb la trama principal de l’obra, hi apareixen algunes històries que poc tenen a veure amb el tema del llibre. Trobam un capítol sencer dedicat a un tal Peyton, personatge irlandès que, diu Claessens, també participà en la conquista d’Eivissa i sorprèn encara més que Claessens hi inclogui un poema en llengua anglesa, fet que li dona un toc de modernitat, del poeta Richard Savage, que va viure a la primera meitat del segle XVIII; el poema que comença amb el vers Happy the man who in try sparkling eyes... publicat el 1795. Cosa que demostra que hi ha un anacronisme de 500 anys entre els fets que narra i el poema que reprodueix, però Claessens el salva explicant que són uns versos que donà a conèixer uns segles més tard un poeta de la Gran Bretanya.
Altres informacions interessants
A l’obra hi trobam les primeres notes biogràfiques de destacats personatges eivissencs com Joan Jordan, Vicente Ferraz, Antoni Riquer Arabí, Lluís M. Balanzat d’Orvay, etc. I informacions que es publiquen per primera vegada com l’expedició de científics francesos a les Pitiusas, encapçalada per Francesc Aragó i Jean Baptiste Biot, per realitzar la triangulació del meridià terrestre de Dunkerke i que efectuaren altres treballs científics com la catalogació de peixos del Mediterrani.
L’últim apartat del llibre i que duu el títol ‘Apuntes varios’ hi ha informació sobre l’administració civil, militar i religiosa de l’illa: els sis municipis de l’illa, el governador militar i el comandant de marina, les parròquies i l’episcopologi ebusità. Apunta que la catedral d’Eivissa ha de passar a col·legiata, a causa del concordat signat entre l’Estat espanyol i el Vaticà, el 1852, pel qual la diòcesi d’Eivissa havia de ser annexionada al bisbat de Mallorca.
Hi ha també unes notes sobre l’economia de les Pitiusas, amb especial atenció als vaixells de la matrícula marítima d’Eivissa. Acaba l’obra amb la llista dels subscriptors del llibre, 76 persones, que és un retrat de la societat benestant de l’Eivissa de meitat del segle XIX, nòmina en la qual destaquen el nombre de sacerdots que hi figuren com a abonats; hi consta al costat del nom l’ofici de cada un.
L'edició facsímil de 2019
Amb motiu de la donació al Consell Insular d’Eivissa d’un exemplar del llibre, conservat a un casal de Dalt Vila i que passà al fons de la Biblioteca Pública Insular d’Eivissa, la institució considerà convenient fer-ne una edició facsímil, que sortí l’any 2019, que com que li mancaven unes poques pàgines, es pogueren completar amb l’original que custodia l’Arxiu Històric d’Eivissa.
Com a mínim, del llibre se’n feren 76 exemplars, tants com subscriptors a l’obra, per la qual cosa ara ens sembla inversemblant que no durant anys es dubtàs de la seua existència.
