Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Paula i Georges Demerson: dos hispanistes francesos a Eivissa

Des de sempre un nombre considerable d’intel·lectuals francesos s’han interessat per temes relacionats amb la Península Ibèrica. El 1912 es creava a París l’Institut des Études Hispaniques. La decidida intervenció del professor Marcel Bataillon va permetre la fundació de la Société des Hispanistes de l’Enseignement Supérieur, amb l’objectiu de defensar i promoure l’estudi de la llengua, la literatura i la cultura hispànica. Els nuclis hispanistes més importants de França són París, Tolosa del Llenguadoc (Toulouse) i Bordeus. En aquesta última ciutat va néixer un dels nostres protagonistes

El matrimoni format per Paulette i Georges Demerson en les fotografies de la contraportada del llibre ‘Ca’n Arabí’, en una edició personal pagada pels propis autors.

Georges Demerson de Trabut-Cussac va néixer a Bordeus el 1924 i cursà el batxillerat a Arcachon i Bordeus. El 1942 ingressà a l’Escola Normal Superior de París per cursar cultura clàssica, amb la intenció d’aplicar-se després en els estudis d’arqueologia grega a l’Escola d’Atenes de París, però al poc temps, va haver d’interrompre els estudis a causa de l’ocupació alemanya de França.

Georges va participar ben jove com a membre de la Resistència i davant de les dificultats de romandre a França, el juny de 1943 passà a Espanya per Luzaide/Valcarlos (Navarra). Prop de Pamplona fou detengut per la Guàrdia Civil i portat a la presó de Pamplona, on tengué el primer contacte amb la llengua espanyola, els primers professors de la nova llengua foren els companys de cel·la, que generalment eren estraperlistes. Després va passar al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos), on es trobà amb uns 4.000 francesos que com ell, havien fugit de la França ocupada pels nazis. La representació del govern de la França Lliure del General De Gaulle el reclamà i després de passar per Madrid, es dirigí a Casablanca (el Marroc), on s’enquadrà a l’arma de cavalleria. El 1944 es formà militarment en l’Acadèmia Militar de Charchell (Algèria) d’on sortí amb el grau d’alferes provisional. Passà a un regiment d’Spahis motoritzat i dotat de metralladores. Participà en el desembarcament de la força de De Gaulle a la costa Blava francesa. El seu regiment avançà per la vall del riu Rhode (Ródano) i tot França, fins arribar a Alsàcia i per la zona d’Estrasburg entrà a Alemanya. Acabà aquesta etapa amb la desfilada de la victòria de les tropes de Charles De Gualle pels Camps Elisis de París i amb el grau de capità. Com a militar, assolí el grau de comandant.

Va reprendre els estudis, però abandonà els de llengües clàssiques i l’espanyol que havia après, i es va inclinar cap a l’estudi de la llengua espanyola, en la qual es doctorà. Abans s’havia matriculat als cursos d’espanyol per a estrangers a la Universitat Internacional de Santander i a la Universitat de Madrid, on tengué el mestratge de filòlegs com Joaquín de Entrambasaguas, Francisco Maldonado o Rafael Lapesa.

Oposità a càtedres d’espanyol d’institut a França; durant aquestes proves va conèixer la que després fou la seua esposa: Paulette Joly Monicat (quan es casaren i com és costum a França, adoptà el llinatge de l’espòs i ja signà sempre com a Paulette Demerson). Els dos passaren a impartir classe a la ciutat de Quimper (Bretanya). Després d’un any en aquesta localitat, passaren a Lyon, ell al Lycée du Parc a la vegada que es va encarregar dels cursos d’espanyol de la universitat. El 1948 passà en exclusiva a aquesta universitat on professà fins a 1962, a la facultat de Lletres i Ciències Humanes. Comentava que havien començat el 1948 amb tres alumnes de llengua espanyola i el 1962, quan passà a l’ambaixada francesa de Madrid, tenien 700 alumnes, atesos per dos catedràtics i dos professors. El 1974 el cos de professorat d’Espanyol a la Universitat de Lyon era format per 22 persones.

Es doctorà amb la tesi ‘Don Juan Meléndez Valdés y su tiempo (1754-1817)’, que publicà el 1961. N’hi dues edicions, en francès i en castellà. El municipi de Ribera del Fresno (Badajoz), poble natiu de Meléndez Valdés, va dedicar-li un carrer com agraïment pel seu estudi.

Portada del llibre sobre amor, matrimoni, sexualitat dels eivissencs de fa més de 200 anys.

Realitzà treballs sobre la pintura de Zurbarán. També dedicà molts d’estudis sobre les Societats Econòmiques del País, algun en col·laboració amb la seua esposa. Destaquen els estudis dedicats a les societat de Salamanca i d’Àvila.

El matrimoni és autor del llibre ‘Las Sociedades Econòmicas de España. Guía del investigador’. Georges, juntament amb José María Ballester, vell conegut també d’Eivissa, va escriure ‘El Ministerio francés de Cultura’.

L’octubre de 1962 fou designat conseller cultural de l’ambaixada de França a Madrid, càrrec que ocupà al llarg d’onze anys, fins a l’octubre de 1973. Fou designat per aquest càrrec per la profunda coneixença que tenia de la cultura espanyola. La seua labor era assessorar a l’ambaixador en tots els temes culturals que tenguessin relació amb Espanya. També era corrector d’estil de la documentació que l’ambaixada francesa intercanviava amb les autoritats espanyoles. Va alternar la conselleria amb la direcció de l’Institut Francès a Espanya i era també vicepresident de l’Aliança Francesa d’Espanya. Recordava sempre que quan assumí la conselleria hi havia uns quaranta centres culturals francesos a Espanya i quan la deixà, eren més de vuitanta. Com a conseller cultural, el juny de 1968 va imposar la condecoració Les Palmes Acadèmiques a René Vuibert, director de l’Aliança Francesa a Eivissa, per la tasca cultural que desenvolupava aquesta institució. L’acte se celebrà als locals que ocupava l’Aliança al número 17 de l’avinguda d’Espanya; entre altres autoritats, hi assistí Cristòfol Guerau de Arellano Batlles, agent consular de França a Eivissa. En aquell moment l’Aliança Francesa d’Eivissa tenia uns 700 alumnes, quan la de Palma en tenia únicament uns 200. Com a conseller de l’ambaixada també va participar en la inauguració dels nous locals de l’Aliança al carrer de l’Arxiduc Lluís Salvador, que s’inauguraren el mes de novembre de 1969.

D’esquerra a dreta: René Vuibert, el pintor Voldemar Boberman, Paulette Demerson i Georges Demerson amb capell.

Com a agregat cultural, també assistí l’abril de 1971 a la imposició de la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi, que la prefectura de l’Estat havia concedit a Isidor Macabich. Els Demerson coneixien el canonge des de la seua primera arribada a Eivissa i sempre varen matenir l’amistat.

El 1974 el matrimoni es reincorporà a la Universitat de Lyon, on Georges arribà a director de llengües hispàniques.

Els Demerson varen conèixer Mallorca el 1955 i posteriorment, Menorca. El 1965 i necessitant la família un descans, fou com es decidí a conèixer Eivissa.

Com ja hem dit, de seguida va establir amistat amb Macabich i més endavant amb el mossènyer Josep Planells Negre. També eren amics de Marià Villangómez i Joan Marí Cardona. Entre altres, també comptaren amb l’amistat de Josep Marí Colomar s’Estanyer i en especial, amb Miquel Torres Esquerrer, de qui admiraven la seua facilitat per glosar i versificar sobre qualsevol tema. També hem d’apuntar la relació estreta amb molts de membres de la nombrosa colònia francesa d’Eivissa.

A ca seua, a cas Mestre, de la venda de Forada del poble de Sant Antoni de Portmany, als estreps de ponent del puig d’en Gisbert, organitzàvem cantades que procuraven gravar. També enregistraren llegendes i històries que després, algunes, eren utilitzades en les seues obres.

Malgrat el centralisme i el jacobinisme francès en què foren educats, el matrimoni Demerson respectava la llengua i la cultura d’Eivissa i així participaren entusiasmats en els primers Curs Eivissenc de Cultura, creats a partir de 1974 per l’Institutd’Estudis Eivissencs

D’esquerra a dreta: Guy David de Sauzea, Georges Demerson, Paulette Demerson, matrimoni Boberman i René Vuibert, també a Can Guillem.

El 1974 publicà el llibre ‘Las Iglesias de Ibiza’, amb fotografies de Josep Buil Mayral i amb pròleg del marquès de Lozoya; fou editat per l’associació Amigos de Ibiza.

Fou distingit amb el grau de tinent coronel honorari. Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Espanyola i de la d’Història. Fou distingit amb la Legió d’Honor, Mèrit Civil, Palmes Acadèmiques i Creu de Guerra i Mèrit Militar. L’Estat espanyol el distingí amb la Gran Creu d’Alfons X el Savi i Comanador d’Isabel la Catòlica. Morí el 2002.

Paulette Joly Monicat. Va néixer a la zona del Pirineu francès. Cursà els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de la Sorbona de París i es doctorà en lletres, també era acadèmica. S’especialitzà en la història d’Espanya del segle XVIII (període de la Il·lustració). Publicà diversos llibres, estudis i articles en revistes espanyoles i franceses.

Publicà diversos estudis sobre la medicina en el segle XVIII espanyol. També era especialista en la literatura portuguesa del segle XVII. Traduí al francès diverses novel·les portugueses, en especial de Fernando Namora. Era acadèmica corresponent de l’Acadèmia d’Història de Madrid i tenia les Palmes Acadèmiques. Va morir a Angulema el novembre de 2008.

‘Ca’n Arabí, novel·la costumista i intimista que narra la vida d’una família eivissenca, representativa de la pagesia de finals del segle XVIII. Recull els costums d’aquell moment que el matrimoni Demerson va recopilar de documents històrics.

El 1983 publicà el fullet ‘Aspectos de la vida ibicenca en el siglo XIX (Espigando en el Libro Lucero)’.

El 1993 publicava, juntament amb el seu espòs, el llibre ‘Sexo, amor y matrimonio en Ibiza, durante el reinado de Carlos III’. Que s’acull als nous corrents de la historiografia, en tractar de la vida quotidiana de la població, allunyat dels gran noms de la història; donant-nos a conèixer els amors, odis, manera de viure... de personatges anònims.

Per la seua vàlua, cal apuntar també el treball ‘Miguel Camariles descendiente heleno y medico ibicenco (1716-1791), publicat el 1998 al ‘Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana’. És la biografia d’aquest eivissenc oblidat, que es graduà de metge a la Universitat de Gandia i que a més d’exercir la seua professió, també va tenir una destacada intervenció a l’Ajuntament d’Eivissa (l’antiga Universitat).

En una llarga entrevista que concedí el setembre de 1974 al seu amic Pío Tur Ferrer i publicada a Diario de Ibiza, Georges alabava l’hospitalitat i gentilesa dels eivissencs. Oferien de cor tot el que tenien a casa; eren homes senzills però amb totes les qualitats d’un cavaller i acollien els forasters igual com fou acollit Ulisses, com si fossin enviats dels déus.

Obres de Paulette i Georges Demerson relacionades amb Eivissa

Llibres

  • ‘Sexo, Amor y Matrimonio en las Islas Pitiusas durante el reinado de Carlos III’. El Tall. Palma 1993
  • ‘Ca’n Arabí, una novel·la ibicenca del XVIII (2002)’. Edició personal

Articles

  • ‘El carné de identidad del ibicenco en el siglo XVIII’ DI 9 setembre 1979
  • ‘La proclamación de Carlos IV en Ibiza, relatada por la Gobernadora (1789)’ a La Voz de Ibiza 1, 8,15 d’abril de 1990.
  • ‘Santiago Chastain, vicecònsol de Francia en Ibiza (1753.1790)’ Cuadernos de Investigación Histórica, Madrid 1991.
  • ‘El problema del pan en la Ibiza del siglo XVIII’. The University of Virginia 1999

Obres de Paulette Demerson relacionades amb Eivissa

Llibres

  • ‘María Francisca de Sales Portocarrero, condesa del Montijo (Una figura de la Ilustración)’
  • ‘Una parroquia ibicenca: Sant Mateo. Estudio sociológico’ a Anuario de Historia Contemporánea, Universitat de Granada, 1982
  • ‘Aspectos de la vida ibicenca en el siglo XIX (espigando en el Libro Lucero)’. Consell d’Eivissa 1983

Articles

  • ‘El bautismo de las calles de Ibiza (calles con DNI)’ DI 8 setembre 1996
  • ‘El sistema de adopción usado en Ibiza en la segunda mitad del siglo XVIII’. DI 7 desembre 1997
  • ‘Miguel Camarlis, descendiente heleno y medico ibicenco (1716-1791)’ BSAL 1998
  • ‘Tres años de movimiento portuario en Ibiza (1732-1754)’ a El tall. Palma


Obres de Paulette Demerson relacionades amb Eivissa

Llibres

  • ‘Las Iglesias de Ibiza y Formentera’ (1974)
  • ‘Don Manuel Abad y Lasierra, primer obispo de Ibiza’ (1976)
  • ‘Leyendas de Ibiza’ (1976)
  • ‘Ibiza y su primer obispo: D. Manuel Abad y Lasierra’ (1980)
  • ‘El collar de la península’ (1992)


Articles

  • ‘Un nonagenario poeta popular ibicenco: Miquel Torres Escarré’. DI 2 novembe 1976
  • ‘Una llegada sonada: la de don Manuel Abad y Lasierra, primer obispo de Ibiza (1784)’ DI 1 març 1977
  • ‘Entrevista a un pintor ibicenco: Voldemar Boberman’ DI 19 setembre 1977
  • ‘La comunidad de regantes de Buscastell en Ibiza (compendio)” DI 26-27 agost 1978
  • ‘Un retratista madrileño famoso: Amadeo Roca’ DI 5 setembre 1978
  • ‘Julio Verne y las Pitiusas’ DI 28 setembre 1978
  • ‘El obispo sin rostro (fundador de la diòcesis Pitiusa)’. DI 1 octubre 1978
  • ‘Las tres Sociedades Económicas de Ibiza’. DI 21 juliol 1979
  • ‘Vestigios musulmanes en el cuartón de Portmany (Ibiza)’. DI 5 agost 1979
  • ‘Relaciones argelino-ibicencas en el siglo XVIII: Piratas, esclavos y borregos’. DI 18 agost 1979
  • ‘Cerámicas islámicas de Ca’n Portmany, Ibiza, Baleares’ (en col·laboració amb Juan Zozaya) (198¿)
  • ‘Los trabajosos comienzos de las parroquias rurales en Ibiza: el caso ejemplar de San Mateo’ Rev. Eivissa 11 (1981)
  • ‘Un edificio cargado de Historia: la Antigua Pabordía de Ibiza”. DI 31 octubre 1981
  • ‘Se nos fue un bon vesí’. DI. 20 gener 1981
  • ‘El Libro Lucero de las parroquias foráneas ibicencas’ DI 14, 19 i 20 febrer 1981
  • ‘La huerta de Buscastell en la isla de Ibiza” (1981)
  • ‘El pintor Amadeo Roca y ‘Sa Roqueta’ DI octubre 1981
  • ‘Biografía del pintor Voldemar Boberman’ DI 27 maig 1987
  • ‘Ibiza hace doscientos años’ DI 22 maig 1988
  • ‘Niños y jóvenes en las Pitiusas del siglo XVIII’ (1992)
  • ‘Cinco prosas poéticas sobre Ibiza en ibicenco’. Rev. Eivissa (1994)


Compartir el artículo

stats