Amb l’arribada de la II República, el govern de l’Estat per disposició acordà el canvi de nom dels vaixells que portassin el nom de membres de la família reial i de polítics de la monarquia i fou quan Trasmediterránea acordà posar noms de ciutats. Així els noms que portaven a les amures i popes de vaixells com ‘Reina Victoria’, ‘Príncipe Alfonso’, ‘Infante Don Jaime’, ‘Infante Don Juan’ ‘Infante Don Gonzalo’, ‘Infanta Beatriz’, ‘Infanta Cristina’, ‘General Berenguer’, ‘General Jordana’, ‘Miguel Primo de Rivera’ i ‘General Sanjurjo’ canviaren el nom per ‘Ciudad de Melilla’, ‘Ciudad de Palma’, ‘Ciudad de Barcelona’, ‘Ciudad de Alicante’, ‘Ciudad de Valencia’, ‘Ciudad de Sevilla’, ‘Ciudad de Cádiz’, ‘Ciudad de Mahón’, ‘Ciudad de Málaga’, ‘Ciudad de Algeciras’ i ‘Ciudad de Ceuta’, respectivament.
Nom cursat per l'ajuntament
Com que no n’hi havia cap amb el nom d’Ibiza, el plenari de l’Ajuntament d’Eivissa demanava el mes d’abril de 1931 que un dels vaixells que estava construint la Trasmediterrànea portàs el nom de la ciutat d’Eivissa. La proposta fou acceptada pel nou president de la companyia, Ernesto Anastasio Pascual, que havia substituït a Juan José Dómine i les dues motonaus bessones que s’estaven construint a les drassanes de la Unió Naval de Llevant de València foren batejades amb els noms de ‘Ciudad de Tarragona’ i de ‘Ciudad de Ibiza’, vaixells d’unes 3.000 tones de desplaçament i concebuts per a les línies del sector de Balears.
El primer 'Ciudad de Ibiza'
La motonau ‘Ciudad de Ibiza’ fou varada el juliol de 1932 i en les proves de navegació assolí una velocitat de 15 nus, quan el contracte únicament n’exigia 12. Tenia una eslora de 75,90 metres, una màniga de 11,15 m i un puntal de 6,90 m i era propulsat per dos motors Diesel Krupp amb una potència de 750 cavalls cada un; tenia un consum de 7,5 tones per singladura. La capacitat de la cambra era de 37 passatgers en primera classe, 40 en segona i 28 en tercera, a més dels passatgers de coberta. El cost previst era de 4.880.000 encara que el preu final fou de 5.039.161 pessetes.
Tot seguit un anònim lector de Diario de Ibiza, que després es va saber que era Salvador Juan Castelló, proposava obrir una subscripció per pagar la bandera del vaixell i donava la idea que joves eivissenques brodassin l’escut. La idea fou ben acollida però els resultats econòmics foren diferents. L’Ajuntament d’Eivissa posava 50 pessetes i el preu que es demanà a una empresa de Barcelona entre teles i fils, tenia un cost d’unes 700 pessetes, per la qual cosa s’amplià la petició a la resta d’ajuntaments de l’illa i entitats culturals. Per tal d’animar la replega es formà una comissió formada per l’alcalde Joan Ferrer Hernández, els regidors Mariano Bonet i Joaquim Perelló Rigal i l’iniciador de la proposta, Salvador Juan Castelló.
Un fet important és que la Trasmediterrànea acordà que el patró de la gasolinera ‘Cabrera’, Manuel Garcia, els maquinistes i mariners, que feien la línia Eivissa-Formentera, passassin a València per embarcar en el ‘Ciudad de Ibiza’; Manuel Garcia passava a contramestre del nou vaixell.
El 25 d’abril de 1933 arribava per primera vegada al port de la ciutat que portava com a nom, era capitanejat per Emilio Caballero del Castillo. A bord s’hi celebrà l’acte de presentació i les autoritats i persones distingides recorregueren el vaixell. Fou servit un dinar i prengueren la paraula l’alcalde Joan Ferrer, Vicent Pereyra i el capità Caballero en nom de Trasmediterránea. En tots els parlaments es demanava que es destinàs el nou vaixell a la línia entre Eivissa i Barcelona. El consignatari, Pere Matutes Noguera, en nom de la naviliera encarregà un quadre amb les vistes generals de la ciutat al pintor Josep Tarrés Palau, per penjar-lo al saló principal. S’acordà que quadre i bandera es lliurarien el 6 d’agost, Sant Salvador, patró de la marina eivissenca. La bandera estava prevista col·locar-a en una vitrina, també en el saló principal, fou beneïda pel vicari general Vicent Serra Orvay.
El seu final en aigües del Mar Negre
Després de servir a les línies de Barcelona a Eivissa i Maó, principalment, a l’inici de la Guerra Civil es trobava a Barcelona i fou confiscat pel govern de la República i realitzà diversos viatges a ports russos del Mar Negre i el 1937 quedà internat al port d’Odessa i passà a formar part de l’armada soviètica amb el nom de ‘Belostok’; acabà la seua vida marinera quan el 1942 fou torpedinat per un vaixell alemany, a prop de la ciutat de Sebastopol.
El segon 'Ciudad de Ibiza'
El segon ‘Ciudad de Ibiza” fou construït a les drassanes de Helsingörs Jernsk & MsK, a Elsinore, Dinamarca. El bastiment s’inicià l’agost de 1928 i es lliurava al seu armador l’abril de 1929, era la prestigiosa naviliera danesa DFDS (Det Forenade Dampskibs-Selskab). El nom original era ‘Esbjerg’ i tenia una eslora de 99,88 m, 13,46 de màniga i un calat de 5,38 m. Propulsa per dos motors Bursmeister und Wain de 6 cilindres cada un, eren alimentats per gasoil amb un consum de 10,8 tones per singladura, que li permetien una velocitat de servei d’un 14,5 nus.
En una primera etapa cobrí la línia regular entre Esbjerg i Harwich. A començament de la II Guerra Mundial fou incautat per Alemanya, juntament amb els tres vaixells bessons, que els destinà per al trasllat de tropes i com a vaixell hospital. Acabada la contesa bèl·lica i de retorn a Copenhaguen, l’agost de 1945, davant Stevns, xocà contra una mina submarina i s’esfondrà a un lloc de 24 m de profunditat. El setembre de 1946 fou reflotat i remolcat a Copenhaguen a l’espera d’esdeveniments.
Passa a la companya Trasmediterránea
Com que la Companyia Trasmediterránea havia perdut durant la Guerra Civil, part de la flota necessitava vaixells per a les comunicacions entre el llevant peninsular i les illes Balears, conegué l’existència d’un buc que havia estat reflotat, de bandera danesa i s’interessà per la seua compra; l’estiu de 1947 desplaçà una comissió tècnica a Dinamarca per fer una inspecció i gestionar la seua adquisició, en cas de considerar-ho convenient. Es pagaren 1.537.681 pessetes. L’octubre d’aquell any arribava a València a les drassanes de la Unió Naval de Llevant i fou totalment reconstruït, adaptant-lo a les necessitats del servei que havia de cobrir. A final de 1949 s’acabaren els treballs i en aquell moment ja es valorava en 42,5 milions de pessetes. Ja com a ‘Ciudad de Ibiza’, amb la matrícula de València, tenia una capacitat per 405 passatgers distribuït de la manera següent: 100 en primera classe, 64 en segona, 96 en tercera i 145 en toldilla de coberta. Per a la càrrega, disposava de tres bodegues. Tenia una velocitat de servei de 14,5 nus i un consum de 10,8 tones de combustible per singladura.
L’octubre de 1947 el delegat de la Companyia Trasmediterrànea a Eivissa, Pere Matutes Noguera, donava trasllat a l’Ajuntament d’Eivissa una comunicació de la naviliera a la Subsecretaria de la Marina Mercant en la qual expressava el propòsit de donar el nom de la ciutat al nou vaixell. L’alcalde Cèsar Puget agraïa el gest i prometia una maqueta de les illes i la bandera per al nou vaixell. En les proves de mar realitzades en aigües de València, el desembre de 1949 també hi assistí Cèsar Puget.
El nou de gener de 1950 arribava per primera vegada a Eivissa amb el capità Josep Albertí Palmer al seu comandament. En aquell moment cobria la línia València-Ibiza-Palma.
El 7 d’agost de 1950 el vaixell va rebre la bandera amb què l’obsequià l’Ajuntament d’Eivissa per dur el nom de la ciutat. En va fer el lliurament l’alcalde Cèsar Puget que acudí a bord del vaixell amb l’ajuntament en ple. Beneí la bandera el bisbe Antoni Cardona Frit. Va rebre l’ensenya el capità Álvaro Pons, que de manera circumstancial manava la motonau. Entre les autoritats assistents cap apuntar Ramon Gotarredona, coronel comandant militar, el comandant de Marina Jaume Vadell Vicens i el jutge Llobet. En el discurs de lliurament, Puget incidí en el fet que la més moderna nau de la Trasmediterrànea portàs el nom de la ciutat. També hi assistí la Banda Municipal de Música, que tocà unes peces. L’Ajuntament oferí als directius de Trasmediterrànea, de les drassanes Unió Naval de Llevant i els oficials de la nau a un dinar a l’Hotel Ibiza (després Hotel Montesol). Cal dir que l’acte s’inclogué en el programa de les festes patronals d’aquell any. Cèsar Puget ja havia acudit al lliurament de la bandera al primer ‘Ciudad de Ibiza’, en qualitat de regidor de l’Ajuntament. També repetí Pere Matutes Noguera, com a consignatari de Trasmediterránea a Eivissa.
El 1953 fou notícia per instal·lar-s’hi un radar per a major seguretat en la navegació.
Després de més de 25 anys de servei a les línies de Balears, el 1977 fou donat de baixa i quedà amarrat en el port de Palma, fins a finals de 1978 que passà a Vilanova i la Geltrú on fou desballestat per l’empresa Salvamento y Demolición Naval. El ‘Ciudad de Ibiza’ fou conegut en els ambients mariners com el vaixell de les dues vides, a causa de la seua peripècia de vaixell esfondrat i recuperat i també com el vaixell de les set mil llunes de mel, per haver transportat aquesta quantitat de nuvis en viatge cap a Mallorca.
El tercer 'Ciudad de Ibiza'
El tercer vaixell de la Companyia Trasmediterránea, que porta el nom de ‘Ciudad de Ibiza’ és un ferri construït a les drassanes Hijos de J. Barreras de Vigo. Fou avarat el maig de 2003 amb el nom d’’Atalaya de Alcudia’ i era propietat de Transports Marítims d’Alcúdia. El 2002 la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) privatitzava la Companyia Trasmediterrànea, que fou venuda per A un consorci format per Acciona amb el 55% del capital, Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) el 15%, Ibaizábal 10 %, Naviera Armas 8% i Suministros Ibiza 2,4%. El 2005 la companyia Transports Marítims d’Alcúdia fou absorbida per la Trasmediterrànea i es canvià el nom d’aquest vaixell pel de ‘Super-Fast Galicia’; era un vaixell de càrrega rodada i prestà serveis entre la Península i les illes Canàries, amb algun servei a les Balears. Durant aquest temps portà la matrícula de Santa Cruz de Tenerife. El 2013 fou habilitat per transportar també passatgers i l’any següent consignat per una naviliera del govern de la República de Trinidad Tobago i servia la línia entre aquestes dues illes del Carib, entre els ports de Puerto España i Scarborough. Recuperat per la Companyia Trasmediterrànea, fou reformat a les drassanes de Gibraltar, on se li habilità una zona d’uns 1.000 m2 per a passatgers. El 2017 se li posà el nom actual i passà a servir les línies amb Ibiza, principalment amb València. En aquell moment duia bandera de Limasol, Xipre, que el 2018 canvià per l’espanyola i recobrà la de Santa Cruz de Tenerife. Té 160 m d’eslora, 24 de mànega i 6 de calat; té una potència de 34.000 CV amb dos motors Wärtsila i assoleix una velocitat de servei d’uns 23 nus. Té capacitat per a 200 passatgers, 1.600 metres lineals de càrrega i d’una cinquantena de cotxes.
