El dia que va néixer el poeta rafeler Josep Planells Bonet, la premsa local recollia que el general Sanjurjo havia estat nomenat director general de la Guàrdia Civil, càrrec en el qual va ser reconfirmat amb l’arribada de la II República, la qual cosa no li va impedir conspirar contra ella i ser un dels actors principals del colp d’Estat del 18 de juliol de 1936.
Aquell any de 1928 que va veure néixer a Pep Negre, Eivissa comptava ja seixanta-set cotxes. Una barbaritat segons els paràmetres de l’època. Això sí, tots a la ciutat. A la pagesia encara no n’havia comprat ningú cap. La cosa havia començat el 1920 i els cotxes ja donaven ensurts. A final de novembre, un home de Sant Llorenç, Mariano Guasch Ferrer, Mosson des Fil, de 58 anys, baixava a Vila en carro i es va creuar amb un d’aquests cotxes que corrien tant. En veure’l l’animal es va espantar i Mariano va caure del carro i va quedar ferit. Per sort va ser traslladat a Vila a temps de ser curat al dispensari de la Creu Roja i es va salvar. Dècades després Josep Planells Bonet escriuria un poema titulat ‘Sinistre’, que parlava dels perills dels cotxes.
La modernitat també havia arribat a Eivissa en altres coses, com en les màquines d’escriure Underwood que es podien comprar a can Viñets, a l’aleshores plaça Canalejas, avui de sa Font, a la Marina. Aquell mateix any el Ministeri de Foment havia declarat d’Interès General els ports d’Ibiza i de la Savina a Formentera. A Santa Eulària Antoni Marí Correu inaugurava la fonda i restaurant que portava el nom del poble. El progrés i el futur ja venien de camí.
A la ciutat, la societat cultural i recreativa Ebusus estrenava nova seu a l’edifici de la Mutual al passeig de s’Alamera. A la premsa s’anunciava la frígola Marí Mayans. Aquesta casa, fundada el 1880, oferia també altres begudes i licors com ara palo, conyac, anís o cassalla del Pilar i la botiga de can March, al carrer Bisbe Cardona, davant can Riquet, oferia capells de tota classe, per a grossos i petits, mentre l’antiga farmàcia Rafols es traslladava al carrer de Josep Verdera, just davant la barberia de can Real.
Mentre la Guàrdia Civil continuava confiscant armes entre els eivissencs i multava amb setanta-cinc pessetes a cada infractor de la llei que impedia tenir armes a casa, la benemèrita denunciava als propietaris del bar conegut com a ca n’Alqueria, ubicat a la vila de Portmany per tenir-lo obert fins molt tard a la nit.
Aquell va ser un any important per a l’església d’Eivissa: després de dècades sense bisbe, l’any anterior s’havia recuperat la diòcesi amb caràcter d’administració apostòlica. Salvi Huix Miralpeix havia partit de Barcelona en el vapor ‘Maó’ el vespre del 15 de maig i havia arribat al port d’Eivissa l’endemà al matí com a bisbe de Selímbria i primer administrador apostòlic d’Eivissa. Tal com recull Francesc Torres Peters a l’Enciclopèdia, el juliol d’aquell any va començar per Formentera la seua visita pastoral a totes les parròquies.
El 1928 també va ser l’any que Antoni Cardona Riera, el bisbe Frit, que tant de poder arribaria a tenir en les dècades posteriors, va ser nomenat coadjutor del bisbe de Ciutadella, l’eivissenc Joan Torres Ribes. Cardona Riera va ser ordenat a la catedral d’Eivissa el 27 de maig d’aquell any. Dos eivissencs a la seu del bisbat de Ciutadella.
Mentrestant Eivissa exportava ametlles i s’aixecaven cases importants, com la de Joan Arabí a Forca, o la de can Parra a Eivissa, al costat de la carretera, a can Sifre.
L'explotació de les platges
Amb el seny que caracteritzava un poble que feia segles que vivia sense malbaratar els recursos que donava la terra, l’any 1928 ja preocupava l’explotació de l’arena de les platges i els canvis que originaria si no es feia amb seny i mesura. Sota el títol ‘Nuestras playas’, Diario de Ibiza -aleshores només es publicava aquest i El Resúmen- feia menció a un article que havien rebut sense signar, per la qual cosa no el podien publicar, però que ja alertava de la ruïna de les platges si la cosa continuava igual. Va continuar pitjor: «Prevemos la ruina de nuestras principales playas, que en vez de aprovechar al común, serán destruidas por la legión de aprovechados que las convierten en material para sus construcciones … hoy ya casi ha desaparecido la hermosa playa de ses Figueretes».
Finalment l’aigua corrent arribava a Dalt Vila, el Portmany inaugurava camp de futbol i desembarcava a l’illa el primer aparell de raigs X que vàrem tenir. La banda municipal oferia els seus concerts dominicals habituals dalt el passeig de s’Alamera.
L’any de naixement de Josep Planells Bonet moria un escriptor valencià que havia dedicat algun article i una novel·la a Eivissa i els seus costums. Era Vicent Blasco Ibáñez i vint anys abans havia publicat Los muertos mandan, història que va provocar la reacció furibunda d’Isidor Macabich entre d’altres. En realitat Blasco Ibáñez no contava res que no fos cert i que a sobre era el mateix que el reportatge de National Geographic: el costum del festeig i les fuites.
Epidèmies i neteja pública a Portmany
Els problemes de neteja pública no estava concentrat només a Vila sinó també a Sant Antoni. L’any 1928 la vila de Portmany va viure una nova passa de tos ferina i també alguns casos de grip. El mes de març es va reunir la Junta Local de Sanitat (Arxiu Municipal de Sant Antoni de Portmany), que s’havia constituït tres anys abans sent batle Joan Prats Colomar i metge titular Ignacio Pardo Castillo. El desembre de l’any anterior ja hi va haver un intent de reunió que no es va poder fer efectiu, segurament motivat per un fet habitual per tot arreu, la manca de quòrum. L’objecte de la sessió era assenyalar les mesures adoptades per garantir la salut del poble, davant les epidèmies i amenaçat per la manca de neteja.
Primera mesura: Un ban. L’inspector municipal de Sanitat, amb el vistiplau del batle havia publicat un ban que havia d’entrar en vigor l’1 d’abril, on es prohibien principalment tres coses:
A: La lliure circulació de qualsevol animal domèstic per la via pública.
B: Deixar a les voreres objectes fos de manera temporal o permanent i que interrompés el pas.
C: Tirar tota classe de líquids, fems o cadàvers domèstics.
Aquest ban va ser aprovat i es va acordar fos elevat a Ple.
Segona mesura: l’inspector havia ordenat l’extracció dels fems que hi havia a uns corrals d’animals en el carrer de Progrés, que juntament amb les aigües brutes que tiraven els vesins, costum ben habitual per tot arreu com ja hem vist, posaven en perill la salut dels vesins.
Tercera mesura: proposar a l’Ajuntament l’adquisició d’un aparell de desinfecció. Aquí el plenari va contestar que demanarien pressuposts, però que mentrestant la Junta anàs fent com havia fet sempre, és a dir, en llenguatge polític i institucional era la manera habitual de dir que no.
Quarta mesura: proposar al plenari l’estudi d’un terreny adequat per a abocador i demanar contractar un empleat per a la recollida de fems domèstics i de la via pública.
Les escoles i l'institut elemental
La Junta Local de Sanitat de Portmany es va tornar a reunir el mes d’abril per prendre decisions davant la poca assistència a classe dels al·lots per mor dels contagis. L’inspector municipal va saber que hi havia casos de tos ferina i de grip entre els alumnes i que alguns dels assistents, tot i no estar contagiats, tenien membres de la família afectats «los que son fuentes de contagio para los que no han sufrido ninguna de dichas enfermedades». En aquella sessió del 25 d’abril de 1928, la Junta va acordar per unanimitat tancar les escoles per uns dies a causa dels casos de tos ferina i grip que patien molts alumnes o membres de les seues famílies.
A principi de setembre, a començament de curs, prenia possessió de l’escola de nenes de Sant Rafel la mestra Antònia Mateu. El mestre de la de nens era Manel Artola.
Aquell any s’inaugurava l’Institut Elemental d’Eivissa, que sis anys després es convertiria en l’Institut de segona ensenyança Santa Maria d'Eivissa i que durant dècades va acollir tots els estudiants de secundària de les Pitiusas. A començament d’octubre es va nomenar el tribunal que havia de jutjar els exàmens d’ingrés per als alumnes de secundària. Serien el catedràtic i director d’Institut Bartomeu Bosch; Francesc Sánchez-Pastor Montero, professor d’Història Natural; Manel Sorà Bonet, professor de Geografia i Història. Els vocals serien els mestres nacional Joaquim Gadea Fernández i Joan Ribes Marí.
Mentrestant, els ajuntaments demanaven més escoles: Portmany en demanava per a Aubarca i Corona i el de Sant Joan sol·licitava tres escoles unitàries de nenes a Sant Miquel, Sant Llorenç i la Cala.
Les festes de Sant Rafel
Mes rere mes se celebraven les festes de cada poble i com cada any, per Sant Rafel es feia festa grossa i des de deu dies abans la premsa local ja parlava de la celebració. L’any 1928 a la missa d’11 del matí oficiada pel capellà de la parròquia de Sant Pere, Josep Cardona, acompanyat del capellà de Sant Jordi Antoni Ramon, hi varen cantar dos corals, eren els nens i nenes de les escoles Nacionals. Sant Rafel tenia escola de nens des de feia cinc anys.
1951: 'Pep Negre' s'ordena sacerdot
L’any 1951 Josep Planells Bonet va ser ordenat sacerdot i en les dècades que havien passat des del seu naixement havien canviat moltes coses, entre d’altres que el turisme havia deixat aquell any tres milions de pessetes de benefici només al municipi de Portmany, el primer que va començar. 1951 va ser també l’any de la benedicció de l’església de Santa Creu a Vila. La banda municipal va fer una cercavila i es varen fer tres dies de festa. Pocs mesos abans un grup de ball pagès havia participat en un festival folklòric a la plaça de bous de Palma, batejada com El Coliseu. La premsa destacava que no havien pogut veure les cames de les pageses quan ballaven, prova que es tractava de pageses autèntiques. Eren les petites llicències que permetia la censura prèvia que exercia la dictadura sobre la premsa i sobre la vida dels ciutadans.
La clau
EIVISSA AL NATIONAL GEOGRAPHIC
A 1928 a Eivissa, l’Ajuntament, aleshores presidit per Eugeni Bonet, intentava evitar el costum que tenien els pagesos de deixar fermats els carros al carrer quan baixaven a la ciutat, cosa que prohibien els bans i les ordenances municipals. Aquell any de 1928 l’illa va ser protagonista d’un ampli reportatge a la revista National Geographic, signat per Roy Baker, per altres motius ben diferents dels actuals. En aquella ocasió era pel gran interès que oferíem els illencs des del punt de vista antropològic: «Es dudoso que haya en el álbum fotográfico geográfico del mundo, un grupo cuyos miembros guarden tan poca semblanza familiar, como el de las Baleares, esa constelación de islas luminosas del Mediterráneo... A un lado de la hermana mayor, Ibiza, encantadora campesina con brillante delantal,, falda y mantón lleno de bárbara joyería, apura el interés del genealogista, … su carácter, distinto del de las demás islas, ... Su rostro … , tiene un atractivo peculiar… Bien es verdad que se ven muchachas con cabello a lo garçon y falda corta; pero la mayoría de las mujeres usan todavía el traje típico… Llevan los pies encerrados en alpargatas que se tuercen hacia arriba en las puntas, pero que quedan casi cubiertas por la larga, voluminosa falda, que se agita a medida que caminan y les da la apariencia de ir avanzando por medio de una serie de ondulaciones. Una doble hilera de grandes y globulares botones de oro que llevan en las mangas desde los puños hasta casi cerca de los hombros, completa el traje festivo que es muy apropiado a la sencilla belleza de las mujeres de Ibiza. Además de éste atavío las jóvenes solteras que pueden, llevan numerosas cadenillas de oro, prendidas de hombro a hombro y en el centro, una gran cruz también de oro, pendiente del cuello ... la perfección de sus joyas depende de los medios de sus familias, el adorno, sirve también como una indicación de la cuantía de su dote. Las doncellas prometidas en casamiento, llevan las manos materialmente cubiertas de sortijas. Después del matrimonio, las joyas son entregadas a la muchacha de la familia que le sigue en edad y así se transmiten de generación en generación… El abanico sin el cual, en España, es casi imposible todo flirt, es reemplazado en Ibiza por el pañuelo, que es arma poderosa en manos de una muchacha experta. La salida de la iglesia, después de la misa del domingo, en compactos grupos de campesinas vestidas alegremente, todas mirando por detrás de sus pañuelos mientras van fluctuando por el callejón formado por jóvenes admiradores aldeanos».
