El detallisme, la paciència i la voluntat de Josep Marí Ribas, Reiala, els 10 anys de dedicació per escriure el llibre: ‘El diputat eivissenc Josep Ribas Ribas i el seu entorn històric (1763-1831)’, són admirables. Ningun cap de fil ha sigut menystingut per aquest pacient i voluntariós investigador que, ja sigui sobre les païsses del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia, o ara en el llibre objecte del nostre interès, en Reiala ha demostrat posseir una vocació que l’ha menat a oferir-nos importants obres fruit de les seues recerques i inquietuds, regides per un profund amor a la seua terra natal, l’illa d'Eivissa per extensió i per temes del municipi de Sant Josep de sa Talaia al qual pertany per naixença i devoció i per haver exercit de mestre d’escola al Col·legi de l’Urgell.
Josep Ribas Ribas de Can Cap de Puig va néixer en 1763 en el si d’una família camperola, propietària d’una extensa porció de terra, presidida per la gran casa pairal que, malgrat el seu mal estat actual, es va edificar en el segle XVII i sempre ha estat habitada per la família de Can Cap de Puig i els seus descendents. «Una família d’unes característiques molt pròpies del que ha conformat el món rural pitiús: amants de la tradició, però encoratjats en la millora del seu entorn illenc; d’esperit religiós, però també interessats en la política dels seus governs locals i illencs».
«Josep Ribas va créixer dins aquest món familiar, però ben aviat va descobrir les noves orientacions que la il·lustració preconitzava. Bé pels llibres que arribaren a les seues mans, bé pels diferents mestres que l’ensenyaven, es convertí en un herald decidit del Nou Pla de Millores, establert a les Pitiusas just quan acabà els seus estudis».
«El seu entusiasme i coratge el feren mereixedor de l’estima del poble pitiús. Així el dia 12 d’agost de l’any 1810, a Eivissa i Formentera l’elegien com a representant seu per assistir a les Corts de Cadis, i el mateix dia 28 del mateix mes era confirmat com a Diputat pels electors de districte, a la Ciutat de Palma».
A l’església de Sant Mateu d’Aubarca va començar a exercir com a mossènyer. Les famílies d’Aubarca eren de les més pobres de l’illa d’Eivissa i no era estrany que algunes persones anessin a viure a Vila o, si eren homes encara joves emigressin cap a l’illa de Cuba o cap altres indrets d’Amèrica. Encara que el Pla de Millores introduït pel primer bisbe de la Seu eivissenca, Manuel Abad y Lasierra va aconseguir grans avenços per la ruralia i els pagesos d’Ibiza, la vida era precària i presentava greus mancances de les quals mossèn Josep Ribas n’era ben conscient i quan va marxar com a diputat electe cap a les Corts de Cadis, duia ben apuntat importants informes sobre la situació general dels pitiüsos, per tal d’exposar-lo, tot reclamant les ajudes que ell creia necessàries per a la millora de les condicions de vida, sobretot dels pagesos.
Josep Marí Ribas, Reiala, per elaborar aquesta vasta obra ha consultat arxius d’aquí i de fora, s’ha documentat amb tota mena de llibres, en els quals trobava alguna informació relacionada amb el seu biografiat o que el permetien completar la visió global de l’home, el seu entorn i la seua època històrica, bastant moguda a nivell estatal, ja que, entre altres coses, la França napoleònica havia envaït Espanya, essent el poble mateix qui la va combatre, aconseguint vèncer les forces del l’exèrcit francès i foragitar-lo dels territoris espanyols. A més a més, Reiala ha caminat pels llocs de l’illa d’Eivissa per on Josep Ribas Ribas va passar, deixant, en alguns llocs la seua petjada personal, com quan havent fet portar des de l’Urgell, de Catalunya, nombrosos planters de parra per repartir-los entre aquells pagesos que disposaven de terra adequada per conrear vinya. Per ell mateix es va reservar un nombre determinat d’aquells planters que va sembrar a un lloc proper al poble de Sant Josep que, des de llavors es va anomenar l’Urgell.
Josep Marí Ribas Reiala comença a desenvolupar la redacció dels seu important llibre per la Conquista de 1235 d’Eivissa i Formentera, per tal de fonamentar millor l’evolució dels colonitzadors, que seran els qui durant molts segles viuran penúries i els perills dels atacs de pirates, al mateix temps que conformaran les característiques específiques tradicionals, culturals i religioses de la població eivissenca i formenterera, des de la construcció d’un tipus de vivendes que, seguint uns mateixos patrons atrauran l’interès d’artistes, intel·lectuals i arquitectes, principalment estrangers, des dels anys 20 i 30 del segle XX.
A les Corts de Cadis —diu en Reiala, des que començaren hi foren sempre presents els diputats progressistes. Tot i amb això eren inferiors en nombre als altres grups conservadors i monàrquics. Del discurs inaugural que va fer Muñoz Torrero, «de manera brillant», és destacable el principi fonamental sobre el qual hauran de formar-se aquelles reformes polítiques encaminades a redactar la primera Constitució democràtica espanyola. L’aprovació del primer Decret de la Sobirania Nacional i la supressió de l’absolutisme.
«La proximitat de l’exèrcit francès va obligar les Corts a buscar un lloc més segur. A partir del 24 de febrer de 1811 les sessions del Congrés es celebraren a l’església de Sant Felip Neri de la ciutat de Cadis». Aquí fou on el nostre diputat va començar a intervenir dins el Congrés. «El diputat eivissenc —explica l’autor d’aquesta monumental biografia—, va demostrar ser un home molt eloqüent i decidit». «Va prendre part en totes aquelles discussions i propostes que afectaven més directament a la situació de les Pitiusas». Un article com aquest no és el lloc on resumir les seues intervencions. Cosa que sí que va fer en Reiala, seguint el ‘Diario de Sesiones’ 2a l’Arxiu del Congrés de Diputats».
En una de les seues intervencions, per exemple, Josep Ribas Ribas demana que «los señoríos y jurisdicciones sean inmediatamente despojados de semejantes señoríos, y los pueblos inmediatamente libres de peso tan inhumano». Aquestes exigències degueren aixecar empolles en els al·ludits «señoríos y jurisdicciones». El dia primer de juliol d’aquell any es va aprovar per 141 vots a favor i 6 en contra la tercera i última de les proposicions del diputat García Herreros: «Quedan abolidos los privilegios llamados exclusivos, privativos y prohibitivos que tengan el mismo origen del señorío, como lo son los de caza, pesca, hornos, molinos, aprovechamiento de las aguas, montes y demás, quedando al libre uso de los pueblos, conforme al derecho común y a las reglas municipales establecidas en cada pueblo». El diputat pitiús, el dia 9 de juliol de 1811 va presentar unes proposicions, de les quals senyalarem el següent paràgraf: «El fomento de la Agricultura, y de la Industria, origen verdadero de la riqueza, de la Población, y las Artes, deven constituir la primera atención de un govierno ilustrado». Ell coneixia força bé l’estat del conreu agrícola als camps de les Pitiusas, de manera que parlava en conseqüència, a l’hora d’exigir ajudes reals i efectives sobre aquest aspecte, sense oblidar-se, tampoc, de proposar, el 20 d’octubre de 1811, una defensa de les Lleis particulars de les Illes d’Eivissa i Formentera. Josep Ribas Ribas no va deixar fil per randa al llarg dels quasi 3 anys d’existència de les Corts de Cadis, en les quals va deixar constància de ser mereixedor de la confiança que s’havia dipositat en la seua funció com a diputat, proposant i reclamant «millores i reformes necessàries per al progrés i l’alliberament de tant d’abandó, misèria i negligència administrativa que els illencs suportaven des de que els plans i projectes il·lustrats s’havien abandonat».
Expulsats d’Espanya els exèrcits francesos, Ferran VII va tornar del seu exili i després de prendre possessió del poder reial, el dia 20 de maig de 1813 va publicar «el decret reial, firmat ja el dia 4 a València, declarant l’anul·lació de la Constitució de 1812». De bell nou tornava a regnar els destins dels pobles d’Espanya l’absolutisme monàrquic. Amb tot el que suposava de pèrdua de drets i llibertats civils i la continuació d’afavorir els rics cada vegada més rics i les classes populars cada vegada més pobres, fins al punt que molta gent havia de captar per poder sobreviure. Tots els favors per a l’aristocràcia i els adinerats, alliberats de fer el servei militar, mentre que els joves del poble eren obligats a fer-lo, enviant-los a combatre en guerres colonials que en res els beneficiava. En aquest sentit, com en altres, Espanya continuava immersa en el feudalisme secular.
Josep Ribas Ribas va tornar a exercir el seu ministeri eclesiàstic a la parròquia de Sant Josep, sempre disposat a ajudar a qui hagués de menester ajuda que ell li pogués donar, i conreant la seua vinya de l’Urgell...
Cal afegir que Josep Marí Ribas, Reiala, a través de les quasi 350 pàgines del seu llibre, acompleix amb rigor informatiu i una clara i diàfana redacció el que s’havia proposat. Gràcies a les seues continuades recerques documentals, escoltant entrevistes orals, al cap de 10 anys de feina fructífera ens fa avinent no sols la persona de Josep Ribas Ribas i el seu entorn, sinó un panorama històric, si no complert, poc li manca.
(*) Llibre exhaurit.
