Els científics botànics ja fa anys que varen constatar i demostrar que els arbres són éssers vius intel·ligents. No tenen cervell, però tenen intel·ligència pròpia. Els arbres d’una mateixa espècie es comuniquen entre ells, sobretot mitjançant les arrels. Avui dia nombrosos botànics han observat, estudiat i descobert que els arbres d’una mateixa espècie tenen intel·ligència i es comuniquen a través de les arrels, principalment.
¿Per què ens hauria de sorprendre que un científic rigorós hagi desenvolupat la teoria de Gaia, és a dir que el planeta Terra és l’ésser viu més gran? La teoria de Gaia o d’una Terra com a ser vivent, no ha sigut del tot acceptada per la comunitat científica. De fet, quan la va donar a conèixer no va ser entesa ni acceptada més que per uns pocs científics.
Peter Wohlleben és enginyer forestal i expert en boscos i arbres. Segons les seues observacions, “els arbres són éssers socials i es comuniquen entre ells a través de les arrels”. “Units creen un clima local equilibrat. Cada arbre és important per a la comunitat i el bosc actua en conseqüència. Els arbres tenen memòria i ajuden altres arbres d’una mateixa espècie. Els ajuden a desenvolupar-se i d’això en diem educació. La ciència ja no discuteix la capacitat dels arbres per a aprendre”. “Estic convençut —afirma— que hi ha una comunitat de bosc en el qual cada ésser viu té el seu paper”. “Amb la fullaca es transporten fins a la mar, a través dels rius, àcids que estimulen el creixement del plàcton, la primera i més important baula de la cadena alimentària”.
“Les aportacions de Stefano Mancuso a la neurobiologia vegetal deixen constància del fet que les “plantes són éssers vius intel·ligents, sensibles, que es comuniquen entre sí i amb els animals, que dormen, memoritzen i, fins i tot tenen capacitat per a manipular altres espècies amb la finalitat d’exercir la seua funció universal bàsica per a la vida del planeta”.
¿Per què ens hauria d’estranyar que el planeta Terra és l’ésser viu més gran? Els científics poden equivocar-se, sobretot aquells que, com James Lovelock després de participar amb la NASA i en altres projectes col·lectius, un dia es decideix a investigar pel seu compte i, al cap de més de dues dècades va donar a conèixer una teoria que va fer trontollar la comunitat científica. La seua teoria de Gaia —la nostra mare Terra—, com un ésser viu, com ho som els éssers humans i ho són els animals, les aus, els peixos i tota mena d’arbres i plantes... “En Gaia sols som una altra espècie, no els propietaris ni els administradors del planeta”.
¿No ens recorden, aquestes frases, les concepcions dels pells roges d’Amèrica del Nord, considerats salvatges, perquè els colonitzadors blancs mai no varen comprendre que la seua forma de viure no era un estat primitiu, sinó una antiga civilització —sense ciutats—, amb les seues llengües, els seus costums, les seues tradicions vinculades a una entesa amb la naturalesa, amb tot el que els donava, tant per a alimentar-se com per a defensar-se del fred o de la calor...? Respectuosos amb el medi ambient en el qual vivien, prenent o caçant per sobreviure, sentint-se formant part de la Terra i no els seus propietaris.
¿No són més salvatges el blancs, vertaders depredadors, ambiciosos per posseir les riqueses que la naturalesa guardava en les seues entranyes, sobre explotades com si mai no s’haguessin d’acabar? Totes les agressions fetes al nostre planeta Terra, sobretot des de la revolució industrial, han menat a un desequilibri al qual la Terra està responent amb els canvis climatològics imprevisibles i amb una força destructiva que com més va més contundentment es succeeixen. ¿No és plausible que la humanitat ha fet tard, potser, a prendre mesures correctores?
James Lovelock va néixer a Anglaterra en 1919. Va estudiar Ciències Químiques a la Universitat de Manchester. Als anys seixanta va treballar amb la NASA, desenvolupant instruments per a l’equip responsable de l’exploració dels planetes. Científic a repèl de l’ortodòxia, després de col·laborar amb l’eminent biòloga nord-americana Lynn Margulis, va desenvolupar la teoria segons la qual el sistema planetari de la Terra va evolucionar comportant-se com un sistema de control actiu capaç de mantenir el planeta en homeòstasi. És a dir, que el planeta Terra és un ésser viu. Sols uns pocs especialistes li van donar una calorosa benvinguda. Però en general va ser rebutjat i es va convertir en científic independent. En 1979 va publicar el seu primer llibre, ‘Las edades de Gaia. Una biografía de nuestro planeta vivo’, al qual seguiren altres llibres, sempre basant-se en les seues investigacions i en les aportacions d’altres científics: ‘Homage to Gaia’ i ‘La revanche de Gaïa’, entre d’altres.
“La recerca de Gaia no és altra cosa que una temptativa de descobrir la més gran criatura vivent, la Terra, sobre la qual conviuen una gran diversitat d’espècies vivents, inclosa l’espècie humana”. “És ben possible —diu Lovelock— que la nostra temptativa no reveli res altre que la varietat quasi infinita de formes de vida que han proliferat sobre la Terra, sota la cobertura transparent de l’aire i que constitueix la biosfera”. “Però si Gaia existeix bella i bona, és probable que arribem a la conclusió que nosaltres i tots els éssers vivents dins el seu entorn de poder. Conservant del nostre planeta les seues característiques vitals”.
De fet, aquesta recerca de Gaia va començar als anys seixanta, quan la NASA va enviar satèl·lits dissenyats per investigar sobre la capa de Mart qualsevol indici de vida o de que n’hi hagués hagut.
“Aleshores —afirma Lovelock—, durant els anys seixanta, els laboratoris d’investigació biològica on un equip dirigit per Norman Horwitz, un dels més prodigiosos biòlegs espacials, al qual he seguit de prop”.
“Jo recercava una reducció d’entropia, ja que ha de ser una característica general de totes les formes de vida”. “Vaig exposar per primera vegada la hipòtesis de Gaia en ocasió d’un col·loqui científic sobre els orígens de la vida sobre la Terra que va tenir lloc a Princeton, New Jersey, en 1969”.
Per les dades obtingudes per l’enregistrament de roques i per les mesures de la seua radioactivitat, el planeta Terra començava a existir com un cos diferent dins l’espai d’uns 4500 milions d’anys. No ens ha de sorprendre que els nostres coneixements sobre l’origen de la vida sobre el nostre planeta són molt limitades i pel que fa a la seua evolució primitiva són encara més limitades.
“Però si passem revista —diu James Lovelock— al que sabem dels començaments de la Terra en el context de l’univers d’on ella ha sorgit, ens és possible avançar hipòtesis intel·ligents en qüestió del seu medi ambient on la vida i, versemblantment Gaia, ha vist el dia i s’han posat a emprar la seguretat de llur sobreviure mutu”.
Avui dia podem afirmar que “Gaia està ferida de mort”.
La idea que la Terra és viva la trobem sovint en la filosofia grega. Leonardo de Vinci veia en el cos humà el microcosmos de la Terra i en la Terra el macrocosmos del cos humà. Giordano Bruno fou condemnat a morir cremat per haver defensat que la Terra estava viva... Però és James Lovelock el forjador de la hipòtesi de Gaia, de la qual en dóna una visió coherent en 1972. “El sistema Terra es comporta com un sistema únic, autoregulable, compost d’elements físics, químics, biològics i humans...”
“Gaia canvia i podria revelar-se menys forta que en el passat. L’escalfor solar pel que ateny la Terra, augmenta regularment, i la capacitat d’autoregulació de la qual depèn tota vida, corre el risc de malmetre’s”. “L’augment de la població humana, la degradació de les terres, l’exhauriment dels recursos naturals, l’acumulació de deixalles, les pol·lucions de tota mena, el canvi climàtic, l’us excessiu de la tecnologia i la destrucció de la biodiversitat, tot això representa una amenaça sense precedents pel conjunt de l’ecosistema planetari, i pel benestar de la humanitat”.
“Els problemes més grans que trobem, la major part resulten de la revolució industrial, en particular de l’us de combustibles fòssils i de productes químics, de males pràctiques agrícoles i de la gestió de l’espai vital”. “Els nostres problemes són d’ara endavant d’envergadura planetària”. “Si volem poder viure un dia en harmonia amb la natura, és la natura a qui hem de respectar”. [Crispin Tickell].
El desgel, tant de l’Àrtic, sobretot, com de l’Antàrtida, és una realitat constatada pels científics. El nivell de l’aigua dels oceans i dels mars puja any rere any. Els gels flotants de l’Àrtic tenen una superfície igual a la dels Estats-Units. Aquestes masses de gel flotant es fonen progressivament per causa de l’escalfament de l’atmosfera i les aigües oceàniques i dels mars interiors augmenten la seua salinització.
Si aquestes masses de gel continuen fonent-se, tenim el risc de veureu ben aviat. Les aigües del desgel de les glaceres polars de Groenlàndia s’escolen com torrents. El nivell de la mar s’eleva actualment 6 cm per decenni, en part a causa de fondre’s les glaceres.
“La Terra ja s’està reorganitzant pels accessos de febre, y no hi ha cap raó per pensar que la nostra acció destruirà Gaia; en venjança, si nosaltres persistim en les nostres activitats, la nostra espècie no coneixerà mai més el món gerd de verdor que ha sigut el nostre, tot just fa un segle.
Això no vol pas dir que Gaia no es revengi per tot el mal que li estem ocasionant. Podem recordar la onada de calor sense precedents que va patir Europa en 2003, durant la qual varen morir més de 30.000 persones.
Recordem la catàstrofe de la Nouvelle-Orléans. No oblidem el sunnami ocorregut en desembre de 2004, a la costa de l’oceà Índic, posant en evidència el poder destructiu de la Terra.
Basta un ínfim moviment del nostre planeta per provocar la mort de centenars de milers de persones. Les tempestes de neu, pluja o calamarsa s’esdevenen en els territoris més inesperats. Els aiguats fan sortir de mare rius i torrenteres enduent-se per davant tot el que troben. Les inundacions són cada vegada més freqüents...
Com qualsevol altre ésser viu amenaçat de mort, Gaia ens invita a la modèstia, mentre el canvi climàtic es fa evident.
