Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El far de la Punta Grossa

Dels dotze fars que enllumenen la costa d’Eivissa i Formentera, n’hi ha dos que es troben fora d’ús, el far de la Punta Grossa (sa Cala) i el de ses Coves Blanques (Sant Antoni). Dos d’ells han canviat d’ubicació a causa de les destrosses que els temporals els hi ocasionaren, el de l’illot des Penjats i el des Vedrà

Imatge del far, de 1909, quan encara es trobava en funcionament. Faros de Baleares

El primer Pla General d’Enllumenat Marítim, de 1847 contemplava la construcció d’un far a l’extrem de la Punta Grossa, a la venda des Port, del poble de Sant Vicent. La Comissió d’enllumenat marítim, el 9 de febrer de 1860 ordenà que la Direcció General d’Obres Públiques redactàs el projecte del far. El projecte va ser encarregat a l’enginyer Emili Pou Bonet (Palma 1830-1888) i va estar acabat el novembre de 1861. Recordem que Pou i Bonet va treballar intensament en diverses obres públiques a les Pitiüses, com el projecte del port d’Eivissa, com altres fars, carreteres... mèrits que va reconèixer l’Ajuntament d’Eivissa que li atorgà el títol de fill adoptiu d’Eivissa i li va dedicar un carrer de la Marina, que abans duia el nom de carrer de sa Sèquia; en acord que va prendre el desembre de 1887, quan es decidí donar nou nom a una trentena de carrers. La comissió municipal que estudià el tema i l’elevà al plenari era formada per Bartomeu V. Ramon i Tur, Eusebi Calbet Ramon, Miquel Fornés i Manté i Marià Viñas Planells.

Vista aèria del far de la Punta Grossa, amb els esculls des Pas i de sa Punta Grossa. V. Marí

La intervenció de l'enginyer Emili Pou

En el mateix projecte Pou ja advertia que experts consultats, recomanaven que l’emplaçament idoni era l’illa de Tagomago; però apuntava que un far de tercer ordre era excessiu per marcar un illot. Era l’únic de les Pitiüses d’aquesta classe en aquell moment, ja que els de la Mola i de sa Conillera eren de segon ordre; els des Penjats i des Porcs, de 4t i el des Botafoc de 6è. Davant d’aquestes observacions de l’enginyer, la direcció general disposà que l’enginyer i el comandant de marina informassin sobre la ubicació més idònia: punta Grossa o Tagomago. La decisió fou la Punta Grossa. Tot seguit Emili Pou ordenà que l’ajudant d’obres públiques, Llorenç Abrines, aleshores encarregat de les obres del port d’Eivissa, acompanyat d ’alguns operaris, aixecaràs un plànol el més detallat possible de l’emplaçament. El juny de 1862 Abrines i acompanyants intentaren arribar per terra a l’emplaçament, però davant la perillositat de l’escomesa, ho intentaren acompanyats d’un bon coneixedor del lloc, però la missió resultà també impossible, per la qual cosa decidiren accedir per mar i d’aquesta manera pogué aixecar els plànols. Per RO de 18 de març, la DG acordà que el far s’aixecàs a la Punta Grossa; aprovà el projecte i el pressupost fou de 72.974,79 pessetes i s’adjudicà per aquest import a Miguel Julián, contractista mallorquí. Els enginyers Antoni Fortuny i Francisco Prieto també intervengueren en l’obra.

Construcció molt dificultosa

Les obres s’iniciaren el juliol de 1864, amb un termini d’execució de 18 mesos. La ubicació a un penya-segat i a uns 2,5 km d’un camí accessible, va fer molt dificultosa la seua construcció; molts dels materials es portaren per la mar i després havien de ser pujats a l’edifici que s’aixecava. La pedrera d’on es varen extreure les primeres pedres, no era de qualitat suficient i s’hagué de canviar per una altra, també situada vora el futur far. També els treballadors mallorquins abandonaren l’obra quan l’epidèmia de còlera atacà Palma. L’obres s’acabaren el mes de novembre de 1866. El març de 1867 es recepcionà l’obra i a mitjan 1868 arribaren els primers torrers. El seu funcionament s’inicià el 15 de setembre de 1870.

Situat l’aparell catadiòptric a 55 metres sobre el nivell de la mar, la torre aixecava 12,5 sobre el nivell del terreny. Tenia un llum fix blanc amb eclipses cada quatre minuts, per la qual cosa era el far amb el ritme més lent de les Balears; abastava 15 milles nàutiques amb una atmosfera ordinària. Enllumenava un arc d’horitzó de 223 graus. L’aparell fou construït a París i tengué un cost de 27.278,75 pessetes.

Per al servei del far s’hagué de construir un camí de 2.380 metres que s’iniciava a la Cala de Sant Vicent; el terreny per al camí fou expropiat per RO de 23 de maig de 1881 i es pagaren 5.355,25 pessetes per ells.

Les despeses que ocasionava el far el 1880 eren: el salari dels tres torrers era en total de 4.767,75 pessetes. L’oli mineral que consumia el far en costava 622. Les atencions de mobiliari, escriptori i neteja pujaven a 222. La conservació de l’edifici i del camí de servei era de 611. En total la despesa era de 6.224 pessetes, cost semblant al que tenia el far de sa Conillera. Dades proporcionades per l’arxiduc Lluís Salvador, mostra de la seua meticulositat.

Des d’un primer moment ja es veure que la seua ubicació no era la més adequada i els partidaris d’haver-lo instal·lat a l’illa de Tagomago, tengueren raó, ja que aquesta ubicació proporcionaria un major servei a la navegació i als pescadors. Però s’acordà la punta Grossa per donar servei al port de sa Cala.

El far de Tagomago, que a partir de 1914 substituí el de la Punta Grossa, encara que aquest últim continuà en funcionament fins a 1916. DI

Alguns dels torrers

El far era servit generalment per dos torrers, que també tenien l’obligació d’anar a peu al poble de Sant Joan a recollir la correspondència; tasca en la qual s’anaven tornant.

Sense voler ser exhaustius, alguns del torrers -farolers en la llengua d’Eivissa- que serviren en el far de la Punta Grossa són els següents:

Bartomeu Torres Pujol el 1901 des del far de Touriñán (a Corunya) passa la Punta Grossa, on hi ha un altre torrer mallorquí de llinatge Sancho. Trobant-se a sa Cala, va rebre una medalla de plata atorgada pel govern britànic per la seua col·laboració en el salvament de 43 tripulants i passatgers del vapor Anubis, amb càrrega de cotó, a les costes de Touriñán. 1905 el torrer 2n Bartomeu Torres fou destinat a un far de Santander. Fou substituït per un torrer de llinatge Prats. Torres Pujol passà successivament pel far de la punta de la Banya (Tarragona), 1912, a Orpesa (Castelló), 1914 i finalment serví al far de la Conillera, quan el maig de 1917 morí amb 55 anys d’edat. El 1910 fou destinat a aquest far Antoni Josep Massanet.

1911. Per permuta, Eduard Chorat Sorà passà del far de sa Punta Grossa al des Penjats i Bartomeu Tur Tur, des des Penjats és destinat al de la Punta Grossa.

El 1912 Joan Mayans Torres, torrer de 2ª, fill d’una nissaga de mariners eivissencs, passà del far de Punta Grossa al des Botafoc, cosa que va permetre que un altre eivissenc, Bartomeu Marí Tur, passàs a ocupar el seu lloc, venia de servir en el far de cabo Villano (a Corunya).

Planta i alçat del far de la Punta Grossa. Arxiduc Lluis Salvador, Las antiguas Pitiusas

Però no sempre les relacions entre els vesins i els torrers foren cordials. El mes de febrer de 1913 uns al·lots insultaren greument als farolers de la Punta Grossa; un d’ells, Bartomeu Tur, presentà una denuncià davant la Guàrdia Civil. Sembla que foren instigats, deien les cròniques, per un mallorquí que tenia obert un col·legi il·legal. Cal pensar que es refereix a algun empleat de la casa del telègraf, ja que pocs mallorquins podrien viure en aquell moment a sa Cala. Als pocs dies la Benemèrita denuncià davant del jutjat diversos subjectes acusats d’insults i amenaces. Es veu que les relacions eren molt dolentes, ja que el juliol de l’any següent, 1914, el torrer fou ferit en una cama per un tret, quan es dirigia des de la platja al far. La Guàrdia Civil va detenir Vicent Marí Marí, un fill seu i Jaume Ripoll Marí i Vicent Torres Marí. En una crònica que sobre els fets va publicar El Correo de Mallorca, atribuïa el servei a indagacions del caporal del quarter de Sant Joan, Vicent Bou. L’altre faroler, Jaume Vives Rotger, no presentà denúncia, segurament que devia ser major, ja que al cap de poc temps, l’agost d’aquell any, se’l declarà amb dret a servir a un far de descans (far situat vora una població o port i es concedia a torrers amb molts anys de servei). Segurament que aquest fet va fer que Bartomeu Tur demanàs una altra destinació i el febrer de 1915 li fou concedida plaça al far d’Artutx, al sud-oest de Ciutadella i distant 7 km d’aquesta ciutat. La seua sortida va fer que arribàs un nou torrer, Francisco Alegre Fàbregas, que servia al far de les illes Columbretes (Castelló). Poc durà el seu servei al far de sa Cala, ja que l’agost d’aquell mateix any retornà a les Columbretes. Fou substituït per Josep Ballester Suau, acabat d’ingressar i que formava part del cos d’aspirants.

El 1910 l’enginyer en cap Bernat Calbet Girona, eivissenc, acompanyat de Joan Frontera, enginyer encarregat dels fars de les Pitiüses i de Blanquer, ajudant d’obres públiques a Eivissa, visitaren Tagomago en el vapor ‘Constante’, amb l’objectiu d’inspeccionar el camí de servei que s’havia construït en aquella illa i replantejar el far i l’edifici que s’havia de construir. Aprofitaren el viatge i també visitaren el far de la Punta Grossa. En el viatge que feren des de sa Cala a l’illa de sa Conillera, passaren per davant de la punta d’en Serra, on ja preveien que s’hauria de construir un altre far, cosa que hagué d’esperar decennis, per veure’l aixecat.

El far de la Punta Grossa apagà el llum definitivament el 31 de juliol de 1916, quedà suprimit pel de l’illa de Tagomago. Es procedí al desmuntatge de la llanterna i del seu aparell i la resta d’efectes i mobles foren distribuïts entre els fars de l’illa d’Eivissa. El 20 de maig de 1918 es reuniren en aquell edifici l’ajudant d’obres públiques Francesc Mayans, en representació de l’enginyer en cap de Balears, Bernat Calbet i Marià Riquer Wallis, administrador d’Hisenda d’Eivissa, en representació d’aquest ministeri, el primer lliurà al segon de l’edifici i dels seus annexos, segons el que disposà el 18 de gener de 1918. El 15 de juliol de 1921 es va treure a subhasta pel preu de 1.000 pessetes, però fou declarada deserta per no haver-se presentat cap postor. Anys més tard, se subhastaren els terrenys i el camí d’accés.

Fins a 1977

Els torrers que s’hi trobaven destinats foren traslladats de la manera següent: Antoni Josep Massanet passà al nou far de Tagomago; Jaume Vives Rotger passà al de les illes Medes (Girona) i Josep Ballester Suau a la Torre de Hércules (Corunya). Guillermo Carbonell va fer una exhaustiva descripció de les vicissituds del far de la Punta Grossa en un article publicat a El Resumen el 7 de desembre de 1921 amb el títol de ‘Los faros de Baleares. Punta Grossa’.

La necessitat de tenir un far a la part més septentrional de l’illa d’Eivissa es va veure d’immediat que s’apagà el far de sa Punta Grossa. Un gran sector de l’illa no era cobert pels fars de Tagomago i de la Conillera. Durant anys es va reivindicar un far que els primers estudis ja situaven al sector de la cala d’en Serra, finalment fou a la punta des Moscarter. El 1931 un enginyer de la Direcció General d’Obres Públiques va visitar la zona per estudiar l’emplaçament i el projecte més adient. Es parlava de la possibilitat d’instal·lar-lo a la costa de Sant Miquel. Es considerava imprescindible per a la navegació en general i pels pescadors que navegaven per la part septentrional de l’illa.

Quan el gener de 1932 el governador civil Joan Manent va visitar Sant Miquel, des del Puig de Missa li mostraren la punta d’en Serra, ja es considerava el punt més adient. En aquell moment s’apuntava també que la seua construcció ajudaria a reduir l’atur obrer, amb un important nombre d’obrers que s’haurien de contractar. Però el far des Moscarter hagué d’esperar fins a 1977 per veure’l en funcionament.

Compartir el artículo

stats