En certa ocasió, després d’una de les seues inoblidables xerrades, on havia parlat de torrenteres... va esmentar el mot “cadariol”, explicant en què consistien. Jo vaig recordar que de petit solia jugar amb barquetes fetes de carrasca de pi en les basses d’aigua que quedaven en la llera del torrent després d’un aiguat i que jo en coneixia un, si amb els anys que havien transcorregut no havia desaparegut. Ell em va respondre que era difícil que al territori de l’illa d’Ibiza desapareguessin els rastres del passat... Ell millor que ningú ho devia saber ja que, sol o acompanyat per en Mortera havia trescat espès i arreu la geografia illenca, localitzant, fins i tot, les creus fita que Guillem de Mongrí i els consenyors que l’havien ajudat en la Conquista d’Eivissa l’any 1235.
Aquest record m’ha vingut a la memòria llegint i observant les fotos i els plànols del llibre ‘Païsses. Un món per a no oblidar’, elaborat per Josep Marí Ribas ‘Reiala’ i Salvador Roig Planells (plànols). El llibre és “un treball d’investigació i recerca —comença dient Josep Marí Ribas— referit a un reduït espai geogràfic i a una llarga època històrica del poblament rural de l’illa d’Eivissa. L’estudi fa referència específica a una nombrosa sèrie d’edificacions construïdes pels mateixos amos, agricultors de la comarca de Sant Josep de sa Talaia, conegudes popularment amb la denominació de païsses”.
“La païssa és un recer, refugi o habitacle on poder-hi pernoctar o repairar-se en ploure”.
“Aquestes construccions, establertes a bocins de terra allunyats de la residència principal dels amos” (...) “eren generalment casetes molt senzilles i tenien primerament per objecte essencial servir de refugi als pastors i als seus ramats”. Però també en temps de sembrar o recol·lectar els amos solien passar-hi la nit.
El territori estudiat està situat a ponent i migjorn de l’illa d’Eivissa, limitada per la costa i les muntanyes del municipi de Sant Josep de sa Talaia. Coincideix amb les darreres terres que varen ser ocupades pels agricultors i la construcció de petits habitacles posteriors a l’ocupació realitzada pels colonitzadors després de la Conquista de 1235.
De l’estudi realitzat, les païsses que figuren al llibre foren construïdes a partir del segle XVIII fins a mitjans del segle XX... En total, els autors han pogut catalogar 238 païsses, repartides per les véndes o parròquies de Sant Josep de sa Talaia, de la Mare de Déu (es Cubells) i de Sant Agustí des Vedrà.
Els autors han localitzat i han visitat en diverses ocasions totes les païsses, observant el seu estat de conservació i les seues característiques. Algunes han conservat la fisonomia i estructura originals, però unes altres amb el pas dels anys s’han convertit en casaments pagesos o xalets moderns. A més a més, han tingut en compte les referències que hi ha al·ludit diversos estudiosos. Arqueòlegs. Historiadors. Paisatgistes. Geogràfs...
Com tota acció humana sobre un territori, la primera cosa que ens fan avinent amb el llibre és l’aspecte cultural de les païsses, inscrites durant un llarg període de temps en que foren un recurs necessari vinculat a la forma tradicional de viure els camperols eivissencs, al mateix temps que constituïen un element del paisatge humanitzat, com les parets de pedra seca, els marges o els propis casaments dels propietaris.
Malgrat les transformacions socials, econòmiques i polítiques que caracteritzen les Pitiuses a partir del segle XVIII, quan el primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra introdueix mitjançant un Pla de Reformes, les mateixes tradicions ancestrals d’un poble avesat a les dures condicions d’una vida dura i difícil, millorades, sense cap mena de dubtes, amb les reformes introduïdes per Manuel Abad y Lassierra, perduren fins ben entrat el segle XX, quan el fenomen de la creixent indústria del turisme de masses, exigeix gent per a la construcció d’hotels i els múltiples serveis relacionats... trasbalsa la vida i la societat de les Pitiuses.
Per tot això, s’abandona l’agricultura per accedir a feines segures i més rentables. Les terres que, amb tants esforços s’aconseguiren fer cultivades, aviat són recuperades pels boscos, fent invisible l’anterior paisatge humanitzat tan característic. La multitud d’oficis generats a l’entorn del turisme, com la construcció d’hotels, urbanitzacions, mansions luxoses, ampliació de l’aeroport i la carretera per accedir-hi convertida en autovies, la remodelació del port d’Eivissa amb la seua ampliació construint del dic que, des de l’illa de Botafoc s’endinsa més de siscents metres dins la mar, permetent l’arribada de nombrosos creuers i l’entrada de més materials per a la construcció, fent augmentar la població resident i augmentant l’arribada de més avions amb més turistes... Tot plegat ha trasbalsat la vida secular d’una illa on res depassava la mesura humana, que havia estat l’atracció d’arquitectes, fotògrafs, pintors, intel·lectuals i escriptors d’arreu del món.
Per això s’agraeixen llibres com el de ‘Païsses. Un món per a no oblidar’, perquè aquestes construccions són encara avui una font d’elements històrics i culturals d’un món periclitat i sobrepassat per les transformacions realitzades amb maquinària moderna capaç de modificar el territori a una gran velocitat, desplaçant terres, obrint nous accessos,aixecant edificacions sense reparar en la destrucció de paratges secularment vinculats a unes formes de viure —dures i difícils—, però on els eivissencs i formenterers es valoraven pel que eren i no pel que tenen. La secular riquesa humana que residia en una manera de ser entre els altres, ara és mesurada pel tenir.
Uns trasbals que no sols han afectat a les illes Pitiuses, sinó que formen part de la implantació de l’economia liberal que aplica a la població la llei del més fort, depreciant la vertadera llei de la Naturalesa que la de l’ajuda mútua, com ja fa dècades que han demostrat les ciències humanes.
Malgrat tot, és d’agrair l’aparició de llibres com el que suscita els meus comentaris: ‘Païsses. Un món per a no oblidar’, perquè aquest tipus de construccions són l’expressió d’una manera de viure respectuosa amb el medi ambient.
Les 238 païsses en bon estat, s’han catalogat anomenat les véndes del municipi de Sant Josep de sa Talaia, on encara es conserven les formes i estructures primitives. 2 a la vénda de Cas Serres (racó des Joandal). 5 a la vénda de Davall sa Serra (es jondal i Porroig). 2 a la vénda de la Flota (racó de sa Talaia). 5 a les véndes des Cubells. 4 a la vénda de Cala d’Hort. 12 a la vénda de sa Talaia I, II i III. 19 a la vénda Dellà Torrent. Ninguna a la vénda Deçà Torrent. Els autors no han deixat d’esmentar els complements que solen tenir les païsses, com pous, aljubs, fonts, corrals o molins... Moltes païsses s’han convertit en casaments o habitacles pels propietaris. En algunes, les intervencions han sigut modestes, però amb tot d’altres, a partir de la païssa originària s’han construït grans i belles vivendes.
Tot plegat: els escrits de Josep Marí Ribas ‘Reiala’, relatius a les païsses, a les transformacions, al seu entorn. Els plànols executats per l’arquitecte Salvador Roig Planells, els mapes complementaris, les nombroses il·lustracions fotogràfiques... conformen un llibre que combina la narració minuciosa i explicativa amb les aportacions tècniques dels plànols i els mapes i amb la bellesa de les fotografies.
En definitiva, un compendi que serveix no sols per a no oblidar el món que representa, sinó que ofereix una enriquidora lectura, una font de saviesa cultural que a molts lectors els engrescarà a fer excursions caminant per aquest món que persisteix en no ser oblidat.
