Deia Rosa Luxemburgo que el llibre ‘La Revolució i l’Estat’, de Lenin, es podia llegir en clau anarquista ja que l’autor hi preveu la dissolució de l’Estat. El llibre ‘L’ànima de l’home sota el socialisme’, excepcional dins l’obra novel·lística i teatral d’Oscar Wilde (Dublin, 1854-París, 1900), es pot llegir de fet en clau llibertària.
Basta citar algunes de les seues frases: “L’única finalitat procedent (del socialisme) ha de ser la reconstrucció de la societat sobre tals fonaments que la pobresa sigui impossible”. “La caritat dóna origen a una multitud de pecats”. “Podria al·legar-se la immoralitat que és, en el fons la propietat privada per atenuar aquells mals que conformen aquesta institució. No sols és immoral, sinó injust”. “Tot això canviarà sota el socialisme. No hi haurà qui visqui pestilents llodrigueres, vestits amb pudents parracs, engendrant una descendència desnerida i famolenca, enmig d’un ambient d’immundícia. La seguretat i l’harmonia de la societat no dependrà, com fins ara, de la climatologia. (...) “Tots els membres que componguin la comunitat compartiran la prosperitat i el benestar de la societat...” (...) “La misèria i la pobresa són fins a tal punt envilidores i exerceixen un imperi tan paralitzador sobre la naturalesa humana que ninguna classe mai no se sent conscient dels seus propis sofriments”. “Tot home ha d’estar en plena llibertat per escollir per sí mateix el seu treball”. “Totes les associacions han de ser absolutament voluntàries. Ja que sols en l’associació voluntària es trobarà l’home certerament realitzat”. “La vertadera perfecció de l’home no rau en allò que té, sinó en el que és”. “El que un home posseeix en realitat, l’única cosa que posseeix, és allò que hi ha en el seu interior, en allò que porta en sí mateix”. “La vertadera personalitat de l’home serà meravellosa quan puguem assolir-la”. “Posseirà la saviesa i el seny”. “Estimarà als altres perquè seran diferents”. “Ajudarà a tothom, com una cosa bella ens ajuda”. “No acceptarà més llei que la pròpia, ni més autoritat que la seua”. “Estimarà aquells que procuraren intensificar-la, i s’ocuparà sovint d’ells. I, sense dubte, Crist va ser un d’ells”. “El missatge de Crist fou simplement: Sigues tu mateix”. “El que Jesús va voler dir fou això. Ell li va dir a l’home: Tu tens una personalitat meravellosa. Cultiva-la. Sigues tu mateix. No pensis que la teua perfecció consisteix en acumular ni posseir coses alienes a tu. La teua perfecció està dins de tu mateix. Si aconsegueixes comprendre-ho, ja no desitjaràs ser ric”. “A la teua ànima hi ha coses precioses d’un valor infinit, que no poden ser-te robades”. “Jesús digué: És necessari que renunciïs a la propietat privada. Ella t’impedeix assolir la perfecció. “És dins de tu mateix i no fora on descobriràs el que realment ets i el que en realitat necessites...” En aquestes idees hi podem constatar les influències del pensador anarquista John Ruskin.
Un primerenc recull de poemes va ser publicat a Nova York en 1881, any en què va emprendre una gira de conferències per Amèrica dels Nord, pagades, i una de les seues obres dramàtiques es va representar en un teatre de la gran metròpoli. Entre 1883 i 1884 va oferir una sèrie de conferències per Anglaterra. Oscar Wilde ja era un escriptor reconegut. En 1884 es va casar amb Conztanza Lloyd, filla d’una família acomodada. Tengueren dos fills. El matrimoni donà estabilitat a la seua vida i diners per mantenir els seus luxes, enmig de l’alta societat, a la qual criticava o ridiculitzava en les seues obres teatrals, les quals es representaven amb èxit. Oscar Wilde va irrompre a la societat londinenca com un meteorit hedonista i provocador, per la seua manera de vestir i el seu tarannà sexualment ambigu que, a poc a poc va suscitar malestar dins la societat victoriana de l’època.
Ultra la seua conducta cada vegada més escandalosa, Oscar Wild, va ser un abrandat defensor de les dones en tots els aspectes de llurs vides. Va ser editor de la revista mensual il·lustrada The Woman’s World, que va convertir en l’òrgan d’expressió de les opinions de les dones en qüestions literàries, artístiques i vivencials... Oscar Wilde creia que les dones havien de tenir més autonomia en la societat Victoriana tant rígida com hipòcrita. A partir de llavors començà a ser conegut a través dels seus articles en diversos periòdics i revistes. Les seues obres dramàtiques eren representades a Londres i fins i tot a Nova York. Publicats un volum de contes, algunes novel·les curtes i, sobretot, la novel·la ‘El retrat de Dorian Gray’, aparegut en 1890. En 1893 va escriure en francès el drama ‘Salomé’, representada per Sarah Berhardt i traduïda a l’anglès pel propi Alfred Douglas. Al llarg d’uns anys de gran activitat literària, va ser considerat un autor favorit, idolatrat pel públic, sempre ben envoltat, gaudint de fama universal. A les seues obres “teatrals va retratar la vertadera cara de la societat noble de la seua època, en les quals demostra ser un profund coneixedor del comportament i del pensament humà. En el seu estil “fa ús de l’humor més anglès i més pur per descriure el món” tal com el veia.
‘El retrat de Dorian Gray’ és una novel·la filosòfica sobre la joventut i la bellesa, que a la vegada reflexiona sobre l’art i l’estètica. Recordem que Oscar Wilde va escriure sobre l’esteticisme en el comportament social. De fet, l’autor busseja en les profunditats de l’ànima humana, la por i l’angoixa d’envellir... ‘El retrat de Dorian Gray’ no sols ha esdevingut una obra clàssica, sinó que escau a l’actual societat moderna en la què, cada vegada més, augmenten les dones i els homes que se sotmeten a la cirurgia plàstica, d’una manera que pot arribar a ser obsessiva. És ben trist constatar que són moltes les noies adolescents que, acomplexades, passen pels quiròfans per fer-se créixer artificialment les sines. Al darrere de la narració novel·lada com de les modernes operacions de cirurgia plàstica s’amaguen les influències sobre persones insegures i desgraciades. Quan al ‘De profundis’, Oscar Wilde es refereix al ‘Retrat de Dorian Gray’, ho fa en aquests termes: “A ‘Dorian Gray’ vaig dir que els grans pecats del món es cometen al cervell, però és que tot es produeix al cervell. Ara sabem que no veiem amb els ulls ni sentim amb les orelles. Només són canals per la transmissió, adequada o no, de les impressions dels sentits. És al cervell que la rosella és vermella, que la poma fa olor, que l’alosa canta”.
¿No fóra possible que aquestes idees tan nítidament proclamades aixequessin animadversions contra Oscar Wilde que augmentessin el rigor amb què la seua relació (homosexual?) amb el jove Alfred Douglas, fill del marquès de Queensberry que el va acusar d’homosexual? A l’Anglaterra de l’època la homosexualitat era prohibida i castigada pel Codi Penal. La societat victoriana, no s’oposava obertament a l’homosexualitat mentre no es conegués públicament. El marquès de Queensberry no veia amb bons ulls les relacions d’Oscar Wilde amb el seu fill de 21 anys, un jove de gran bellesa, del qual Oscar Wilde es va enamorar, convidant-lo als millors restaurants, comprant-li vestits cars, en definitiva mantenint-lo. El jove Alfred Douglas era un noi egoista, capritxós que va arrossegar l’escriptor a una conducta disbauxada i escandalosa. Entre el marquès de Queensberry i Oscar Wilde es bescanviaren una sèrie d’acusacions que els va dur als Tribunals. Queensberry pogué demostrar la seua homosexualitat. Oscar Wilde va ser detingut i el 27 de maig de 1895 va ser condemnat a dos anys de presó amb treballs forçats. Condemna contra la qual protestaren nombrosos literats estrangers, sense aconseguir la seua anul·lació. Oscar Wilde hagué d’acomplir la seua condemna a la presó de Reeding (Bertshire), on va escriure una llarga carta a Alfred Douglas, que després de la seua mort va ser publicada amb el títol ‘De profundis’, una llarga confessió que va resultar ser un dels textos literaris més profundament humans que mai s’hagin escrit.
Oscar Wilde sortí de la presó el dia 29 de maig de 1897. Abatut pel sofriment, va marxar a París, on visqué malalt, pobre, alcohòlic i abandonat, menys pel seu fidel amic i marmessor Robert Ross, que el va assistir en la seua agonia i la seua mort, en una pensió miserable. Va morir el dia 3 de desembre de 1900. Després d’una missa a l’església de St. Martin des Près, en la qual assistiren 56 persones. El seu cos va ser enterrat al cementeri de Père-Lachaise de París. Tenia 46 anys.
Aquesta llarga carta al seu jove amant, ha estat traduïda al català per Jordi Larios amb el títol ‘De profundis [Epistola in carcere et vinculis]’ i, al marge de ser una confessió sincera esdevé una obra literària de gran valor artístic i profundament humana. Una vertadera lliçó d’humilitat, plena de frases colpidores, pròpies de qui a més de posseir una gran intel·ligència ha assolit un alt grau de saviesa.
Podem reproduir algunes de les seues frases: “S’hauria d’agrair que hi hagi una falta de la qual es pugui ser injustament acusat”. “Un artista en qui la qualitat de l’obra depèn de la intensificació de la personalitat, per perfeccionar el seu art requereix la companyia de les idees, un ambient intel·lectual, pau, tranquil·litat i soledat”. “El sofriment és el mitjà pel qual existim, perquè és l’únic mitjà per ser conscients que existim, i el record del sofriment passat ens és necessari com a justificació, com a prova que seguim tenint una identitat”. “L’odi fa que la gent es torni cega. L’amor pot llegir el que és escrit a l’estrella més remota”.
