De dones a la Guerra d’Espanya n’hi va haver moltes. Sobretot, en les files anarcosindicalistes. L’excepcionalitat de Carlota O’Neill de Lamo rau en que va ser empresonada per estar casada amb el capità d’aviació Virgilio Lerete Ruiz, el qual, amb els seus soldats va defensar la seua base enfront dels rebels feixistes. A ell l’havien traslladat per tres mesos a la base de Melilla i com que era estiu, l’acompanyaren la seua dona Carlota i les seues dues filles. S’allotjaren en una draga, amarrada al port. Constava de 4 camarots, una cuina, serveis sanitaris i aigua.
Els rebel·lats contra la II República empresonaren el Capità Virgilio Lerete i, a continuació apressaren la seua dona. Les filles, mentrestant, restaren soles a la draga, sense saber què els passava als seus pares. A Virgilio Lerete l’afusellaren el dia 23 de juliol de 1936. Carlota O’Neill se’n va assabentar per dones que entraven empresonades. Un familiar es va desplaçar des de Madrid a Melilla per fer-se càrrec de les seves filles.
“La razón de su encarcelamiento, que duró 5 años en condiciones terribles, fue ser la esposa del leal Capitán Virgilio Lerete que, al mando de los pocos hombres de su base, defendió con las armas sus instalaciones y el orden legítimo de la República frente a las tropas de Regulares y los mercenarios del Tercio...”.
“Carlota es testigo y víctima de la que fue la primera batalla de la Guerra de España”.
[Rafael Torres. Pròleg al llibre ‘Carlota O’Neill. Una mujer en la Guerra de España’].
Madrid, estiu de 1936
“Virgilio tuvo la ocurrencia de llevarnos con él a mí y a nuestras hijas Carlota Y Mariela —escriu Carlota O’Neill al seu llibre—. estaba destinado, por tres meses, a las Fuerzas Aéreas del Norte de Marruecos, en la zona de Melilla”.
“Siempre quise vivir en un barco y Virgilio nos instaló en una draga, anclada en la Base de Hidros de la Mar Chica. Tenía cuatro camarotes, comedor y cocina, oliendo a mar y a barco”.
“Cerramos nuestra casa de Madrid y partimos hacia el sur el 29 de junio de 1936”.
“Nuestro barquito anclado era un primor. Lo adecentamos las niñas y yo con ansias marineras”.
Volgueren fer una excursió per conèixer el entorns de la Base. Ho veieren tot. Tot era benestar i pau. Per els al·lots del barri, el Capità Lerete va disposar d’una caseta de fusta, on un soldat que era mestre d’escola, impartia les primeres ensenyances a un grupet de nois i noies.
De sobte veieren un grup d’homes que se’ls acostaven, cridant i manotejant a l’aire “como nàufragos”.
“Todos lo éramos en aquella hora”.
No sabien què era el que passava, però Virgilio Lerete els va manar tornar a l’embarcació.
“Los soldados de la República disparaban desde las ventanas de la base en loco empeño, en inútil empeño, pués tenían perdida la jugada. Todo era estrépito de muerte y fuego”.
A la nit uns soldats moros l’informaren que el seu marit havia sigut detingut. Carlota O’Neill no acabava de comprendre el que estava passant. En demanar-ho a un soldat republicà, aquest li diu que els militars feixistes espanyols s’havien rebel·lat contra la República, començant el dia 17 de juliol de 1936 a assassinar tothom sospitós de ser lleial a la legalitat republicana. Aquells militars rebel·lats, tenien els plans que havien de seguir, ben pensats des de molt temps enrere. De fet, mai no es va deixar de conspirar contra la II República des de la seua proclamació. Les consignes dels militars rebels eren clares. S’havia de matar sense contemplacions, sembrant de cadàvers els camins i els carrers de les poblacions, sembrant el terror...
“En los amanecers las carreteras de Ceuta —va escriure Carlota O’Neill—, Tetuán, Larache y Melilla, eran reguero de cadáveres que dejaron por la noche los falangistas...
¡Por las noches, los falangistas sacan a los hombres de las cárceles, los martirizan y los matan en las carreteras...!”
“Había sido el desencadenamiento de la barbarie. Matan y torturan a los hombres; sacan a las mujeres de sus casas y, después de violarlas, las asesinan en las carreteras”.
Carlota O’Neill, empresonada, s’assabenta que la tarda del 23 de juliol de 1936 afusellaren al seu marit, el capità Virgilio Lerete, a l’edat de trenta-tres anys.
“En la prisión de este tipo, como con la muerte, el tiempo se detiene. Se pierde el contorno de los días y las noches; sólo queda una noche larga bajo las lámparas prendidas y la gente que va y viene atareada en la tortura y la muerte bajo la luz del día o de la noche; siempre hay turnos dispuestos al dolor con actividad de gusano”.
Separada de les seues filles, Mariola i Loti; assassinat el seu marit... En demanar per elles, sols va obtenir respostes evasives. Elles també devien sofrir, sense comprendre res del que passava.
La dona de servei, de nom Librada, seguia la mateixa sort que Carlota O’Neill. Les feren pujar a un automòvil, davant la Comandància Militar on havien estat retingudes. Demanaren a on les conduïen.
“¡A la cárcel, señora!”
“Paramos. Allí estaba la cárcel. Confundida en la noche, más negra que la noche. Se abrieron las puertas de hierro... Aquello era la prisión... El automóvil se marchó”.
Les feren passar a un petit despatx. A sobre d’una taula, un llibres grans en els cuals apuntaven les dades principals. Un carceller va obrir una porta molt pesada, amb més forrellat.
Dolores (una presonera digué:) Todas las carreteras de Melilla, Larache y Ceuta están regadas de sangre por las mañanas. Havia acompanyat a una amiga al cementeri en busca del seu fill. “Lo encontró desangrándose. Allí estaba, con el cuerpo torturado y acribillado a balazos. Acababa de cumplir 17 años”.
Carlota O’Neill de Lamo nasqué a Madrid el 1905, filla d’un diplomàtic mexicà amb ascendència irlandesa. La seua mare, espanyola, va ser escriptora, pianista i defensora del sindicalisme i del cooperativisme. Tingué una germana, també escriptora. La mare va ser col·laboradora de Lluís Companys. Més endavant la família es va traslladar a Barcelona. Allí Carlota, feminista i d’esquerres, va conèixer al Capità d’Aviació Virgilio Lerete, Cap de les Forces Aèries de la Zona Oriental del Marroc. A l’estiu de 1936, Virgilio Lerete va ser enviat a la Base d’Hidroavions de Melilla, ocasió que varen aprofitar Carlota i les seues dues filles per acompanyar-lo i passar les vacances estivals en la seua companyia.
Els rebels del Cop d’Estat perpetrat pels militars africanistes contra la II República espanyola es varen aixecar primer de tot el dia 17 de juliol de 1936 a Ceuta, Melilla i Larache. El capità Lerete i els seus soldats defensaren la legalitat republicana. Fou detingut i uns dies després va ser afusellat. A continuació feren presonera a la seua dona Carlota O’Neill, sense altra acusació que estar casada amb el capità Lerete.
Carlota va ser jutjada per un tribunal militar devuit mesos després de ser detinguda. Les seues filles, Mariela i Loti quedaren soles sense saber què era el que passava, fins que una germana de la seua mare viatjà des de Madrid a Melilla per fer-se’n càrrec. Encara va ser sotmesa a un Consell de Guerra i condemnada a sis anys de presó pel delicte d’injúries a l’exèrcit. El seu sogre, coronel republicà, va internar les seues nétes en un col·legi per a orfes de militars.
En 1940 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Melilla li va obrir una nova causa, en la qual se l’acusava d’haver influenciat el pensament del seu marit i pels seus escrits. La van inhabilitar durant cinc anys per exercir càrrecs públics de l’Estat i va haver de pagar una sanció econòmica.
En sortir en llibertat, Carlota O’Neill va haver de fer grans esforços per recuperar la custòdia de les seues filles. Quan ho va aconseguir es traslladaren a Barcelona, on ja vivia una germana seua, fent de censora. Per mantenir-se col·laborava, sota pseudònim, en un setmanari del nou règim. Allí va portar les seues filles a l’escola Cristo Rey de Barcelona. Finalment, va marxar d’Espanya, instal·lant-se primer a Veneçuela i després a Mèxic, on va escriure el llibre en el qual narrava les seues vicissituds de la guerra i la presó. Publicat originalment en 1964 a Mèxic, amb el títol ‘Una mexicana en la guerra de España’. A l’Estat espanyol no es publicaria fins al 1979, ja amb títol definitiu ‘Una mujer en la Guerra de España’, obtenint un gran ressò i ser traduït a l’anglès i al polonès.
Carlota O’Neill va mantenir la memòria de Virgilio Lerete, qui havia dissenyat un motor turbocompressor de reacció contínua. Invent que va ser patentat en el Registre de la Propietat Industrial de Madrid, el 28 de març de 1935. El president de la República espanyola, Manuel Azaña, el va nomenar professor de l’Escola de Mecànics de Cuatro Vientos i va encarregar a la Hispanosuiza d’Aviació la construcció d’un prototip per setembre de 1936. Lerete no va arribar a ser professor i el prototip no es va construir. El disseny ideat per Virgilio Lerete estava a l’altura dels avanços aeronàutics d’Europa.
Mentre Carlota O’Neill va estar empresonada, després de l’afusellament del seu marit, a ella li entregaren les seues pertinences, entre les quals hi havia 3 còpies dels plànols del motor... Va aconseguir traure’ls clandestinament de la presó i que fossin guardats a la casa del pare d’una de les recluses. En 1940 va lliurar els plànols i la memòria explicativa al comandant britànic James Dickinson, agregat aeri del Regne Unit a Madrid, amb l’esperança que fossin útils als aliats en la Segona Guerra Mundial.
En 1971 Carlota va demanar al govern britànic què se n’havia fet dels plànols del motor entregats 30 anys enrere a la seua ambaixada a Madrid. No va obtenir resposta.
