De llibres sobre les esglésies d’Eivissa i Formentera se n’han escrit diversos. Alguns són monogràfics, com ‘Las Iglesias de Ibiza y Formentera’, de Jorge Demerson, que va escriure una biografia de Manuel Abad y Lasierra, primer bisbe d’Eivissa. Les guies turístiques o els llibres d’història de les Pitiüses s’hi refereixen. Juntament a l’arquitectura (sense arquitectes) de les cases pageses, les esglésies rurals d’Eivissai Formentera constitueixen el més important patrimoni cultural d’Eivissa i Formentera des de la Conquista catalana de 1235, arrabassades als sarrains que les habitaven, neocolonitzades i introduïdes al món occidental, a la cristiandat i a la llengua catalana.
Entre el mes de febrer de 1974 i el mes de març de 1975 vaig tenir l’oportunitat de treballar amb l’arquitecte Elías Torres, cosí meu, en l’aixecament dels plànols de les esglésies rurals d’Eivissa i Formentera per a la seua ‘Guía de Arquitectura de Ibiza y Formentera’, i va ser una ocasió privilegiada que vaig tenir de conèixer-les i d’admirar-les en la seua senzilla bellesa, tant exterior com interior.
Ara vull fer avinent un altre llibre: ‘Esglésies d’Eivissa i Formentera’, en el qual han intervingut tres autors: Luis Cervera Miralles hi aporta els plànols, Santiago Barberán, les fotografies, i Marià Torres Torres la història de la construcció de cada una de les esglésies, afegint-hi un poema propi en cada ocasió. La introducció, ‘Les esglésies, el paisatge, la gent’ és de Fanny Tur Riera, llicenciada en Història. llibre ben estructurat i molt complet. No sola cita les diferents esglésies, sinó també les capelles existents, quasi totes damunt d’un puig, i que han generat devoció popular. Com diu Fanny Tur al pròleg: “Les esglésies són un punt de referència ineludible del paisatge, la història i la societat pitiüsa”. “Economia, societat i poblament, han incidit directament en la història dels nostres temples parroquials”. No debades l’acord que prengueren, prèviament a la Conquista de 1235 els consenyors que la comandaren, fou la d’erigir una església, si aconseguien triomfar en la seua empresa. I en efecte, començaren a construir, al damunt del puig de Vila —probablement on ja existia un temple musulmà—, l’església de Santa Maria La Major —l’actual Catedral—. La seua construcció, de disseny gòtic, es va començar al segle XIV i es va acabar al segle XV. Fou declarada Catedral pel papa Pius VI en 1782, i elevada a parròquia el mateix any pel primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad y Lassiera.
Els nous colonitzadors visqueren durant molts segles en continuat perill pels atacs de pirates i corsaris enemics. Per aquest motiu les quatre primeres esglésies que es construïren al segle XIV, tant pels oficis religiosos com perquè servissin de refugi pels pobladors dels seus entorns, tenen una clara fesomia de fortalesa. L’església de Sant Jordi de ses Salines és potser la que millor representa aquest caràcter, ja que encara conserva els merlets al damunt dels seus murs. Però també l’església de Sant Antoni de Portmany té adossada una torre de planta quadrada, merlets i dos nivells d’espitlleres. Igualment, de l’església de Santa Eulària des Riu, construïda damunt un puig, destaca la seua ampla torre semicircular orientada cap a la mar. També l’església de Sant Miquel de Balansat, des de sobre d’un puig es destaca el seu caràcter de fortalesa.
Sant Vicent Ferrer i Sant Jaume. Convent dels pares dominics, del segle XVI i a Dalt Vila. “Durant tres-cents cinquanta anys havia estat residència dels pares dominics —ens informa Marià Torres—, i d’aquí ve el nom popular del Convent o Sant Domingo. Els dominics s’estableixen a Eivissa l’any 1580, a petició dels jurats de la Universitat d’Eivissa, per dedicar-se a l’ensenyament i a la predicació”. Mentre es començava a construir, els dominics residiren a l’església de Jesús. “Les obres s’iniciaren amb la capella de la Mare de Déu del Roser, que va ser beneïda l’any 1596”. “Presideix l’església un retaule barroc fet a Gènova i pagat per la Universitat l’any 1654”. “Les pintures de la volta varen ser danyades per un incendi l’any 1971 i després restaurades per Adrian Rosa”. “Els dominics varen ser exclaustrats del Convent per ordre governativa l’any 1835. Des d’aleshores les dependències del convent varen ser convertides en ajuntament de la ciutat, escola, institut i presó”. Celebra la “festa major el dia 29 de juny, festivitat de Sant Pere Apòstol”.
No podien faltar uns versos de Marià Torres Torres:
“A la plaça del convent
també hi ha un rosari de promeses.
L’eucaliptus roman fent pregrària solitària”.
No podien deixar d’esmentar-se les esglésies i les capelles de l’illa de Formentera. La primera església que s’hi construeix és la de Sant Francesc Xavier, durant el segle XVIII, que “va ser començada l’any 1726 i acabada l’any 1738”. “Aquesta església conserva l’aspecte d’una autèntica fortalesa, sense altre accés que la porta principal”.
Uns versos existencials de Marià Torres acompanyen el capítol dedicat en aquesta església:
“Amb el port a sarró
camino entre dos estanys.
Els molins de la Miranda
revifen els mots del poeta”
A Sant Ferran de ses Roques, poble de Formentera, s’hi va construir l’església entre l’any 1883 i el 1889”. “Hi havia hagut una petita capella a l’illa de s’Espalmador, dedicada a Santa Rita, per a ús dels pescadors que treballaven amb l’almadrava”. “Celebra la festa major el dia 30 de maig, festivitat de Sant Ferran”.
Els següents versos de Marià Torres descriuen molt bé l’obra de pedra, fent referència el temps en que els hippys rossolaven per l’illa de formentera, sovint cantant cançons melòdiques com les del pacifista nord-americà Bob Dylan:
“Vells murs de l’església de pedra
amb teulada de nit
on davallen els ritmes suaus
de Bob Dylan”.
El següent temple de Formentera que ens aporta el llibre és l’església de Nostra Senyora del Pilar, del segle XIX, a la Mola. Durant alguns segles, els habitants de la Mola, encara que varen contribuir en la construcció de l’església de Sant Francesc Xavier, en la pràctica, per la llunyania, eren pocs feligresos els que hi assistien a missa. Amb justesa demanaven una església pròpia i pròxima. “L’any 1784 l’edifici ja era pràcticament acabat i així el primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra el va poder beneir i celebrar-hi la primera missa, declarant-la parròquia l’any següent”. “Al segle XVIII tenia un gran porxo adossat al llevant, al costat de la casa del rector”. “Els porxets actuals de l’entrada es començaren l’any 1925”. “Celebra la festa major el dia 12 d’octubre, Mare de Déu del Pilar”.
Els senzills versos de Marià Torres són ben evocatius:
“Són els porxets de l’alba.
Una petita esglesiola tanca mil secrets.
Es dóna la mà amb un vell far vigilant.
La mola immensa, més encara
ran de mar”.
Encara de l’illa de Formentera podem esmentar el Monestir de Sant Agustí, del segle XIII. “Pocs anys després de la conquista catalana d’Eivissa i Formentera, una comunitat d’ermitans de l’orde de Sant Agustí, varen edificar un monestir dedicat a Santa Maria”. Pels continuats atacs dels sarraïns, l’illa de Formentera va quedar despoblada per espai de dos segles. La comunitat d’ermitans també abandonaren l’illa en 1397.
Desaparegut el perill enemic, les restants esglésies rurals es construeixen durant el segle XVIII per mandat del bisbe Manuel Abad y Lassierra, el qual les declarà totes parroquials. Aquestes noves esglésies ja es construïren amb els amples porxos davant la porta principal, els quals serveixen perquè els feligresos es trobin i conversin, perquè durant la setmana, menys en dies senyalats per alguna festivitat, han de treballar les seues terres, preparant-les per la sembra, tenint cura dels arbres de secà o els arbres fruiters i l’horta si disposen de sistemes de regadiu, a més dels ramats d’ovelles i cabres. Les feines de pagès són dures i no acaben mai, sempre depenent de la climatologia. De les pluges o la seua manca dependran les collites a l’estiu. Però les celebracions festives, religioses o no, no manquen. Abans de les festes nadalenques, la matança del porc no falta a cap casa pagesa, amb convidats de familiars i vesins.
Marià Torres Torres no deixa cap fil amollat, sempre segueix les notícies documentals i fins i tot aporta alguna anècdota o llegenda. Durant la construcció d’algunes esglésies s’oficiava la missa en alguna casa veïna. I al llarg de la història d’Eivissa i Formentera es construïren, per algun particular que havia fet alguna promesa, una sèrie de capelles, generalment damunt d’un puig, que amb el temps generaren devoció popular.
N’esmentarem algunes: capella d’en Ribes, del segle XIX, construïda per Pere Joan de Pere Pouet al cim del puig d’en Ribes, de Santa Eulària des Riu. Capella d’en Serra, del segle XIX, construïda per Vicent Serra, del poble de Sant Josep, al cim del puig del mateix nom. Capella d’en Beia, del segle XIX, construïda per en Vicent Ribas Cardona de Can Toni Caseta, l’any 1850, prop del poble de Sant Agustí des Vedrà. Capella de sa Talaia, del segle XX, construïda “com a punt de devoció a la Mare de Déu de Rosari, i beneïda pel bisbe eivissenc Antoni Cardona Riera Frit.
Com podem constatar, aquest llibre, ‘’Esglésies d’Eivissa i Formentera’ (actualment exhaurit) aporta una completíssima informació escrita, documental i fotogràfica.
