El 1966 la Societat Cultural Ebusus va organitzar un Festival de la cançó catalana, dins les Festes de la Terra, celebrades anualment en el mes d’agost. Hi actuaren representants de la Nova Cançó, com Francesc Pi de la Serra o Guillermina Motta. També hi va actuar el duo eivissenc Isidor Marí i Joan Murenu, que continuaren actuant com a duo, fins que en 1973 se’ls va unir en Victorí Planells, d’una sòlida formació musical i bona veu. Els tres crearen el grup UC i l’any següent enregistraren el disc de llarga durada ‘Cançons d’Eivissa’, al qual va seguir, en 1976, el segon disc titulat ‘En aquesta illa tan pobre’. Les portades dels dos discs varen ser dissenyades pel jove pintor Pere Planells...
La marxa d’Isidor Marí de Palma de Mallorca a Barcelona, per incorporar-se a l’equip de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya presidida per la lingüista Aina Moll, va dificultar les trobades dels tres membres que integraren fins llavors el grup UC per fer assajos, la qual cosa va motivar la continuïtat d’UC per Victorí Planells i Joan Murenu, sense Isidor Marí, qui, amb el temps va fusionar-se amb Falsterbo-Marí.
Joan Murenu
Nascut a Eivissa el 1946 va estudiar el Batxillerat a l’Institut Santa Maria. Després estudià a l’Escola de Comerç de Palma, on en 1966 va obtenir el títol de Pèrit Mercantil. A continuació va cursar estudis de Filosofia i Lletres a la UIB i Sociologia a la Universitat de Nanterre (França), on visqué de prop el Maig del 1968. En morir el seu pare, va haver de fer-se càrrec del negoci familiar, una Armeria, estudiant com alumne lliure Geografia i Història a la Universitat de València, duent a terme diversos treballs sobre les Pitiusas.
El 1965, ell i Isidor Marí formaren un duo musical inspirat en el folk americà
La seua vocació ha estat la música i la cançó. S’inicià a la Rondalla La Afición, dirida pel mestre Rafel Zornoza. El 1959 amb alguns amics formà el grup musical Es Ascaris... I el 1965 ell i Isidor Marí formaren un duo musical inspirat en el folk americà, encara que cantant en llengua catalana composicions amb missatge.
La trajectòria personal i musical de Joan Murenu és avalada per més de 50 anys dedicats a la cançó, ja fos amb n’Isidor Marí, ja en el grup UC o ja en solitari. Bon coneixedor de la música i les cançons tradicionals eivissenques ha donat conferències a Eivissa, Palma i Barcelona, ciutat en la qual va participar en un simposi sobre cultura popular. Tot plegat expressa el seu profund compromís cultural i social amb les Pitiusas. Gran amant de la mar, ha estat molt aficionat a la pràctica de la vela i a la fotografia.
El 1999 va participar en política donant suport com a independent al Pacte de Progrés, figurant en la llista per l’Ajuntament d'Eivissa. Substituint la regidora Marta Roldan, va prendre possessió del càrrec de regidor fins al final de la legislatura. Va representar l’Ajuntament al Fons de Cooperació Pitius i al Consell Escolar de sa Bodega, regidor del barri sa Capelleta i membre de la Comissió Informativa de Benestar Social. [Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera].
La seva trajectòria és avalada per més de 50 anys dedicats a la cançó
Durant uns anys vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar en Joan Murenu als diferents Instituts de Batxillerat d’Eivissa i al de Sant Francesc de Formentera. En Joan començava cantant cançons musicades per ell i quan descansava jo explicava aspectes de la poesia de Marià Villangómez i d’altres poetes eivissencs. Tancava l’acte una segona actuació d’en Joan Murenu. El seu repertori es composava de poemes de Villangómez, d’alguna de les seues traduccions i d’Els Gots, el magnífic poema d’Al-Sabini posat en versos catalans per Villangómez a partir d’una traducció castellana i en prosa del gran arabista espanyol Manuel García Gómez. Si en Joan i jo ja ens coneixíem de molts abans, va ser durant aquests recitals que intimàrem, fent-nos bons amics i confidents. No sols vaig guanyar-me la seua amistat, sinó que vaig descobrir la seua humilitat i la seua humanitat.
Passejar per s’Alemera era inevitable una visita a la seua botiga, on Joan Murenu, entre client i client, assegut en un racó assajava amb la seua guitarra la música per a alguna cançó. Algun poema de Villangómez, de Toni Roca, Josep Marí o d’alguna lletra seua... A vegades me’n feia una demostració, sense micro ni altaveus, és clar, però m’agradava escoltar la seua música i la seua veu... La seua veu és melosa, canta com si estigués bressolant una criatura en els seus braços. És una veu quasi tímida, però segura i penetra en els oients amatents sense estridències ni falses modulacions. Tocant les fibres més sensibles i emotives, transportant-te a records íntims i profunds...
Pel juliol de 1986 va enregistrar un disc de llarga durada, significativament titulat ‘Del meu refugi’. L’acompanyaven tres joves músics [La Manilla], que arrodonien les qualitats dels disc. En Joan havia musicat poemes de Toni Roca, Josep Marí, Marià Villangómez i el romanç del segle XVI ‘Don Enric i don Blasco’ i altres cançons populars. D’ell afegia dues cançons de lletra pròpia, com la titulada ‘Cançó d’abril’, que comença:
“Ses paraules que no he dit,
ses cançons que mai no he fet,
s’han perdut com aquells somnis
de quan somniàvem de desperts.
“Es temps passa, no s’atura,
es senalló està quasi ple,
qui té pressa mai no arriba,
i no arriba qui està quiet”.
(...)
“Vina a casa, jo t’esper.
Qualsevol temps es bo per viure.
Per viure i ser ben lliure
no hi ha més que prendre vol
i com no vull està sol,
o vull seguir cantant mosques,
deixa-ho tot, vine amb mi,
junts plantarem un pi.
I collirem margalides,
cremarem flors de paper,
farem l’amor dalt d’un paller:
voràs quina divertida.
“I farem cançons noves
i escriurem versos d’amor,
i quan arribi el solpost
morirem en ses ones”.
No són aquests versos dignes d’un poeta exquisit i sensible?
Vegem una segona mostra il·lustrativa. La cançó ‘He pres es camí’:
“Prompte en sa tarda
he pres es camí
per venir-te a veure.
Ai, pobre de mi!
“Els teulats piulaven,
el sol tenia calor
i el meu cor ballava
al so d’un tambor.
I les meves penes
esteses al balcó.
(...)
“Què has fet, vida mia?,
em deia amb regiró.
Què fas vida mia?
Facem la calor.
Jo amb tu faria
trenes de colors
amb trossets de lluna
i filets de foc”.
Vegem ara uns versos de la cançó popular ‘Es mirall que jo em mirava’ [que molt sovint havia sentit cantussejar a la meua mare]:
“Es mirall que jo em mirava
anit passada el rompé,
l’he romput i no en tenc d’altre
i ara amb què em miraré?
En sa cara de s’al·lota
que es un mirall verdader.
Jo la prendria per dona
si tothom ho trobàs bé
i fos gust de pare i mare
i de ses germanes que té.
“Sa gent que m’escolta ara,
quin pensament deuen fer?
Deuen dir que som un pobre
i que mai en sortiré.
Jo som pobre i fii de pobre.
Pobre i pobre seré,
que es ser pobre no em priva
de poder anar allà on un ric,
que en ses cadires més baixes
hi seuen es més petits”.
No ens hauríem de sorprendre d’un disc en solitari de Joan Murenu, perquè és així com millor ell ens ha fet escoltar la seua dolça veu, ja sigui cantant poemes d’altres o romanços tradicionals. Té el seu senalló [emprant un símbol seu], ple a vessar de continguts diversos, músiques i cançons, principalment, però també del seu gran i valuós bagatge humà que, al disc ‘Del meu refugi’ s’expressa amb tota la fermesa d’un home arrelat a la seua terra i que estima profundament la seua tradició popular, rica en romanços i cançons que ell coneix i ens fa avinents amb un rerefons de drings i sons de música medieval, elevant-se a àmbits mediterranis i universal.
Ja jubilat, Joan Murenu, el dia 1 de setembre del 2020 “va tancar la històrica botiga d’articles de caça, pesca i artesania”. “Les prestatgeries i vitrines, que antany lluïen atapeïdes d’objectes variats donant un aire de basar, estan ara gairebé buides”. “Ja fa un any, en previsió de tancament, Murenu, i la seva dona, Victòria Feliu, que li dóna un cop de mà a la botiga, van decidir reduir les comandes per no acumular molt estoc”. L’aspecte del petit establiment conserva pràcticament el mateix aspecte que tenia en 1955, data en la que la seva família va decidir ubicar el negoci al cèntric passeig de Vila. És un dels més antics i més emblemàtics de Vara de Rey, amb el restaurant Ca n’Alfredo i l’Armeria Balanzat”. [Diario de Ibiza].
