Corona és aquell gran pla situat al nord-oest de l’illa d’Eivissa, envoltat per una carena de puigs que la volten fins i tot per la banda que dóna a la costa, elevada i penyalosa, que va des dels Corrals d’en Guillem, els Hortets, els cingles de Corona amb la Penya Esbarrada, s’Esboldregat i es Castellar...
Elevacions des de les quals es pot baixar fins a la mar per corriols per descendir fins a ses Balandres, una calona on s’hi encabeixen casetes de pescadors, que hi resguarden els llaüts... O la cala d’en Sardina, reconada on apenes poden protegir-se una o dues casetes i la baixada és molt dificultosa i arriscada. La carena de puigs i les elevacions costaneres resguarden el pla com una corona, d’on pren el nom un dels indrets més bells de l’illa d’Eivissa i, sortosament, ben conservats de la cobdícia urbanitzadora. Les cases pageses són taques blanques escampades al seu entorn secular.
La via d’accés principal, ja asfaltada des de fa dècades, és la carretera que parteix des de Sant Rafel de la Creu, amb rectes i voltes i revoltes fent accentuada pujada —ses Marrades de Corona—, que, arribant al cim traspassa el Coll de Vila per descendir ja en línies rectes fins al poble, format per l’església de Santa Agnès amb el cementeri al costat. Enfront, Can Cosme, una botiga de queviures. Al costat de ponent, el bar-restaurant Sa Palmera...
En l’època de la florida esponerosa dels ametllers, alimentats per la terra fèrtil i quasi roja... la floració blanca i lluminosa de cada mes de febrer, constitueix un espectacle meravellós, en especial les nits de lluna plena. Un camí de carro permet donar la volta al pla caminant o bé, prenent una drecera, creuar-lo passant per devora d’uns casaments, integrats al paisatge. Des de la plaça del poble cap a ponent, el camí passa prop del pou de Corona i les Cases d’En Baló. Aviat, al recó de dalt trobem a l’esquerra una casa blanca, que sembla sorgir de l’orografia del terreny, i una feixa de vinya... A la dreta, un pla amb pins i les ruïnes d’un enclavament romà, la baixada solcada pels aiguats: s’Esboldregat, o la vorera del penya-segat que arriba fins a la Penya Esbarrada —els Cingles de Corona—, des d’on es contempla una vasta panoràmica del mar amb les illes Margalides. En dies de cel clar pot distingir-se la costa llevantina, el Montgó i fins i tot el Penyó d’Ifac. Els crepuscles no semblen acabar mai i sovint prenen matisos vermellosos i tintats de blau.
Dos germans nascuts a Corona, Joan Riera Boned i Antoni Riera Boned, de can Pou, són els autors del llibre titulat ‘Corona, vida, gent i records’, coordinat per Pere Prieto Planells i il·lustrat amb fotografies de Lina Fiol. Joan Antoni Bonet va néixer a Corona l’any 1935. Ordenat sacerdot el 1960, va ser enviat com a missioner al Perú en 1969, desenvolupant tasques pròpies del seu apostolat. En tornar a Eivissa, va ser mossènyer de diferents parròquies fins a la seua jubilació als 75 anys. El seu germà, Antoni Riera Bonet, nasqué també a Corona l’any 1944. Als 12 anys va començar el batxillerat a l’Institut Santa Maria, per després seguir estudis a l’Escola de Pèrits Industrial de l’Urgell, Barcelona. Igualment va estudiar Ciències a la Universitat de Barcelona. Des que va tornar a Eivissa ha viscut sempre a Corona, poble que coneix profundament. Es va jubilar d’Auxiliar Tècnic Educatiu l’any 2010. De llavors ençà es dedica a feines agrícoles i la pesca.
No és fàcil resumir tota la detallada i múltiple informació sobre Corona, la seua geografia, el poblament humà, els cultius... les festes tant religioses com no, els costums, molts dels quals han pervingut fins als nostres dies, l’erecció de l’església parroquial i la seua advocació a Santa Agnès, màrtir romana del segle IV, perquè prop de Sant Antoni de Portmany a la vora de la carretera de ses Rotes havia existit una Capella paleocristiana dedicada a Santa Agnès des dels segles XIV o XVI. La llegenda diu que la imatge la hi col·locaren uns mariners que així ho van prometre si es salvaven d’un fort temporal... “La tradició era molt intensa al segle XVIII i el bisbe Abad y Lasierra va recollir-la a l’hora de posar en marxa el seu pla parroquial: l’església estaria a Corona i havia de dedicar-se a Santa Agnès”. L’Arxiduc s’hi refereix “dient que seria una de les (esglésies) que més tard s’havien acabat, i situa la seua finalització el 1806”.
“Santa Agnès de Corona —diu Pere Prieto— és avui el testimoni més viu de l’Eivissa anterior al turisme: una illa agrícola i pescadora, i uns habitants que varen desenvolupar una forta personalitat i una independència plena de dignitat i orgull” (...) “Aquesta illa atàvica, però que avui encara es resisteix a desaparèixer, la podem trobar a Santa Agnès de Corona”. Encara en els coroners d’avui dia “podem descobrir costums i pensaments ben vius d’aquella Eivissa”. (..) “Corona és una petita illa dins l’illa d’Eivissa”, que s’ha mantingut amb pocs canvis, perquè no ha estat urbanitzada, encara que s’hagin modernitzat les carreteres d’accés, l’electrificació i la telefonia, així com la presència d’una Escola per a al·lots entre 1928 i 1944, la Casa des Pujol, amb un primer mestre, Prudencio Alcón, que va deixar un bon record a més de compondre l’Himne a Eivissa per escolars:
“Eivissencs, res ens eleva com la culta formació;
el llorer ja mai s’alcança quan es viu en la nació.
Sacudim nostra peresa que es refresca ja l’ambient;
neix el so de prometença per allà, per l’Orient.
Eivissencs, eivissencs, eivissencs.
Nostra illa ha dormit prou i és lo jorn de despertar.
Obriguem els ulls que és l’hora del treball i de lluitar...”
Els autors del llibre donen un llistat sobre l’evolució de l’escola a Corona (amb la relació dels mestres i de les mestres que hi exerciren): “Escola unitària de nens...”, creada en 1927 i suprimida el 1974”. “Escola unitària de nenes...”, creada en 1929 i transformada en graduada en 1974”. “Sense dubte —expliquen els autors—, el fet que a partir de mitjan segle XX hagin set molts els joves de Corona que hagin accedit a estudis de batxillerat i, fins i tot, universitaris, no hauria estat possible sense la presència de les escoles del poble i la dedicació pacient dels mestres...”
El trasbalsament sofert a l’illa d’Eivissa a causa de la indústria turística, sobretot a partir de la dècada dels anys seixanta. La frenètica construcció d’hotels, d’urbanitzacions i de discoteques per a l’oci nocturn... no sols han transformat la manera tradicional de viure dels eivissencs en general, sinó que han causat danys ecològics i socials irreparables. Tot i amb això, llocs com ara Corona (i els Amunts), han pogut conservar-se quasi sense canvis substancials. Són destacables, en el llibre que comentem, els dos capítols dedicats a l’economia abans del turisme, dedicat a l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i als boscos, als oficis i altres activitats de transformació.
Als anys 50 la població de Corona es xifrava en unes mil persones. Actualment, en resten a penes cent cinquanta autòctones i una vintena de famílies estrangeres que hi resideixen. Aquest despoblament, que no és exclusiu de les terres de Corona, però “ha suposat la destrucció de l’harmonia i de l’equilibri que s’havia manifestat durant segles”. Era una “societat sense luxes i unes formes de vida rigoroses, però no de misèria”. L’agricultura, la ramaderia, l’aprofitament dels boscos, la pesca formaven part de les feines feixugues, dures i difícils dels pagesos, sempre pendents de la meteorologia... I com més endarrere anem, més dura i difícil era la vida dels eivissencs. Pels perills dels atacs pirates, per la manca de camins amples i de carros... Aquestos avenços vingueren a partir del segle XVIII mitjançant l’aplicació del Pla de Millores introduït pel primer bisbe de la Seu d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra.
La duresa de la vida pagesa tenia els seus moments d’esbarjo, de xacotes i festes religioses o no, balls a la vora dels pous i fonts... “El trencament de la monotonia és clau per a l’equilibri personal —diuen els autors—, i a més, la festa té un sentit màgic que afecta la psique col·lectiva, amb una alegria i optimisme contagiosos”. “Les festes són sempre celebracions col·lectives i comunitàries”. “El treball de la pagesia està íntimament relacionat amb els cicles de la natura. Té unes rutines, però també unes riqueses”. El paisatge és “ple de matisos i en constant canvi, en part per l’acció de la natura però també per l’acció de l’home que hi treballa”. “La missa dominical, a més del seu aspecte litúrgic, era el principal acte social de la setmana”. Els autors reprodueixen un fragment d’un dels poemes més celebrats d’Isidor Macabich, ‘S’Aufabaguera’:
“Amb gonelles negres, faldellins nevats,
mantellines blanques, mantons virolats,
balons de blanc, justets afiligranats,
tot endiumenjades
passen les parelles pel camí de missa;
ses embotonades
i ses emprendades
fan llembretjadissa;
dels fadrins i al·lotes bull sa rigadissa
com un torrentó per dins un canyar”
A l’hivern les vetllades vora el foc de la llar són freqüents reunions familiars. Joan Marí Cardona s’hi refereix:
“Entorn del foc per escurçar les nits d’hivern, s’ajuntava tota la família, també els infants, que podien dir la seua. Les converses en haver resat el rosari mentre que els hòmens feien corda i les dones repassaven robes o filaven llana, no eren més que les qüestions generals: la pluja, els sembrats, les terres, les fruites, els animals, alguns succeïts i converses d’altri...” La feina del pagès és dura i difícil, però gens ni mica monòtona ja que cada dia és diferent dels altres i els canvis són constants en la naturalesa i el paisatge, des que surt el sol fins al crepuscle. I el pagès no és aliè a aquests canvis i els frueix intensament...
