Quan llegim o sentim contar la nostra història particular, massa sovent ens trobam amb afirmacions errònies que van passant d'un autor a un altre, fins a convertir-se en 'veritats' inqüestionades. En bona lògica, una fal·làcia, la diga qui la diga i per més que es repeteixi, mai no arribarà a assolir la categoria de veritat. El darrer disbarat d'aquest estil assegura que en la pandèmia de còlera de l'any 1865 es comptaren 2.800 morts a les Pitiüses. En realitat: cap ni un!

La d'aquell any era la tercera escomesa d'aquesta cruel malaltia amb origen a la Índia. Se n'havien donat en 1834, 1855, sense que poguem facilitar, per ara, dades concretes sobre aquelles dues primeres. Tenim, no obstant, la convicció de que, per ventura, tampoc no tengueren impacte a la nostra illa.

Precisament el novenari al Sant Crist del Cementeri s'inicià en 1834 per invocar i agrair la seua protecció sobre els eivissencs. No debades fra Marià Oliver Planells inclogué aquesta estrofa en els goigs escrits per a llurs funcions en 1848: « El co ? lera esta ? diezmando / an ? os hace al pueblo hispano, / libro ? se el ebusitano / porque Vos le esta ? is guardando; / continuad, pues, alejando esta gran plaga, Sen ? or». En 1856, també en agraïment, es millorà la seua capella i es fixaren les dates de la dita novena i de la festa, per al segon dia de la Pentecosta. Isidor Macabich afirma que, segons havia sentit contar, per semblants motius, en 1866 es féu una llarga processó festiva per Dalt Vila i la Marina amb la venerada imatge, la qual guarda l'entrada del Port. S'ha de notar que, en circumstàncies normals, no es treia mai.

El contagi arribà a la ciutat de Mallorca en el mes d'agost de 1865. Aviat s'estengué a tota l'illa balear major, de manera que hagueren de lamentar més de 2.500 morts abans d'acabat l'any; uns 2.175 només a Palma. Nombrosíssimes foren les víctimes a València i a la resta d'Espanya.

Tan aviat com en tengué notícia, l'Ajuntament d'Eivissa posà fil a l'agulla per fer front al que es considerava una envestida inevitable. Amb la «Junta Municipal de Sanidad Marítima» es decretà la primera mesura: controlar l'entrada de passatgers. El 23 de setembre es donà l'alarma. Bernat Calbet Joan, procedent de Maó, havia desembarcat del llaüt 'Àguila' al moll de la Consigna, negant-se a guardar cinc dies d'observació, a més d'haver « proferido varias espreciones impropias de su posición y contra el honor y recto proceder de ambas corporaciones».

Era arribada l'hora de prendre altres decisions. El 18 de setembre s'establí a l'Ajuntament una Comissió General Permanent, amb l'ajut de l'esmentada Junta de Sanitat i de la Junta Municipal de Beneficència. El seu objectiu era « organizar un sistema general que abrazara todas las necesidades que pudieren ocurrir», recollint donatius o préstecs, etc. per poder atendre sobretot les persones més necessitoses. Informat el Governador de la província i amb la seua aprovació, aquella comissió començà a actuar, liderada per alguns canonges de la Catedral i el més granat de la societat vilera. Entre d'altres coses, es destinaren certs immobles de la Marina, cedits per particulars, per a hospitals.

Afortunadament, no hagueren d'utilitzar-se, com ja ressaltà Macabich. El 29 de desembre, el consistori, presidit per Ignasi Llombard Valls, demanà al vicari capitular, Rafel Oliver Ribes, que es fes una celebració a la Catedral, « para poder concurrir, e invitar a dicho acto a las demás corporaciones, autoridades y al público». Temps era temps? El Capítol dels canonges, en sessió ordinària de 1 de gener de 1866, tractà d'aquella petició perquè es fes una « función lucida en acción de gracias, por habernos librado el Señor del cólera morbo asiático». Es determinà que durant tres dies s'afegís a la missa l'oració « pro gratiarum actione», i que es cantàs una missa i un solemne Tedéum a la Catedral el dia 6 dels corrents, a les 9,30 h. Abans, el 9 d'octubre, els venerables capitulars havien replegat 1200 reals per tal de socòrrer els afligits mallorquins, en resposta a una petició desesperada d'auxili de l'alcalde de Palma, el qual assegurava que a la capital es patia « suma miseria».