Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Entrevista
Marta Torres Molina Educadora social

Marina Marroquí, educadora social: «És impossible no enamorar-te d’un maltractador, es disfressa»

Marina Marroquí va viure en primera persona a la seua adolescència la violència masclista, situació que ara explica a les xerrades i tallers que ofereix, com els que protagonitza a Vila divendres

Marina Marroquí en una imatge promocional. arxiu personal

Un monòleg sobre detecció i prevenció precoç de violència masclista per a adolescents al matí i una xerrada sobre educació afectivo-sexual més enllà del porno per a famílies i educadors, a la tarda. Aquest és el plan de Marina Marroquí aquest divendres dins del cicle ‘Eivissa viu l’educació’ de l’Ajuntament d’Eivissa.

Autora de ‘Eso no es amor: 30 retos para trabajar la igualdad’, Marina Marroquí, educadora social especialitzada en violència de gènere, porta a Ibiza aquest divendres el seu monòleg per a adolescents sobre detecció precoç de la violència masclista i una xerrada (entrades a eivissa.es) per a famílies el mateix dia a Can Ventosa a les 19 hores sobre com educar en l’amor i el sexe més enllà del porno.

Vens amb un monòleg per a adolescents. Riuran o se’ls congelarà el somriure?

Una mica les dos coses. És un monòleg perquè gairebé l’han batejat així ells mateixos. És un taller de prevenció de la violència de gènere en adolescents i la primera part, perquè es divideix en tres, sí és de riure. Veim l’estereotip masclista, les joguines que ens eduquen, pel·lícules, cançons, publicitat... Ridiculitzam com ens eduquen de forma diferent si ets boix o boixa, com ens construeixen de forma diferent. En la segona part entram en els mites de l’amor romàntic i com ens ensenyen a estimar diferent, com ens ensenyen l’amor pràcticament des del patiment: els pols contraris s’atreuen, els que es barallen es desitgen, qui bé t’estima et farà plorar, l’amor es paga la pena... I després ja se’ls congela el somriure.

La tercera part.

Sí. Els explic el preu que jo vaig pagar per construir l’amor en funció del que ens ensenyen i com de difícil va ser reconèixer la meua pròpia situació de violència a la seua edat. Aquí comença la part més emocionant del taller, on elles i ells pregunten absolutament tot el que volen i es comença a treballar.

Pregunten... Els adolescents s’atreveixen a preguntar-ho tot?

Sí, i és molt important. Quan treballam amb adolescents hem de baixar del pedestal. Hem de deixar de donar lliçons magistrals. L’adolescència és una època molt difícil de treballar en el cas de la violència masclista més. Has de conèixer la seua realitat i tenim una esquerda generacional molt més grossa del que creim. Hem de saber quins vídeos veuen, quina música escolten, el porno que veuen, què passa als videojocs que juguen... Moltes famílies saben què són el ‘GTA’ o el ‘Fortnite’ però no què passa dins del joc. El monòleg és per ells i per a ells i parl en el seu idioma, des de la seua realitat. I quan arriba aquesta darrera part hem establert una confiança i una relació molt potent. Pregunten el que volen i sense filtre. Són preguntes molt constructives i sobre allò que pateixen: com et va violar?, et va intentar cremar?, què digueren els teus pares?... Preguntes que es plantegen però que no acostumen a verbalitzar i és molt important donar pautes per detectar una relació de maltracte en les primeres etapes.

Quines serien aquestes pautes?

M’estàs demanant que me faci spoiler! [Riu]

Bé, canviem la pregunta. És possible detectar-ho abans?

Sí, implica molta feina per part de les institucions i els professionals. La detecció precoç avui dia és pràcticament impossible i no enamorar-te d’un maltractador avui dia és completament impossible, es disfressa de l’al·lot que vols i es nodreix d’aquests falsos mites de l’amor romàntic i de cada pel·lícula que veim i és molt complicat identificar-lo, per això les eines de detecció precoç són tan urgents. identificar una relació de maltractament abans de la primera bufetada o que consumeixi la teua autoestima i dignitat per complet és el nostre gran repte.

Què ens fa més mal: Disney o el porno?

La pornografia es nodreix, arriba i cala per tota la construcció masclista i sexualitzada que està socialment acceptada. Veig utòpic parlar d’igualtat quan ens segueixen educant diferent en funció de si som boixos o boixes. Són dos cares de la mateixa moneda. Mentre ells juguen al ‘GTA’ on hi ha una dona prostituida, la violes, la pagues, li dones una pallissa, li robes els sous i això et dona punts extra, elles estan mirant ‘365’, ‘A tres metres sobre el cel’ o ‘50 ombres de Grey’. Mentre ells veuen superherois on la competitivitat i la violència és el fil conductor, naltros veim Disney. Mentre ells veuen aquesta pornografia cada cop més sàdica i violenta naltros seguim nodrint-mos dels falsos mites de l’amor romàntic amb aquestes pel·lícules. Segueix havent-hi una educació diferent i crec que aquesta és la bomba que ens ha esclatat. Naltros mirant ‘356’ i ells porno sàdic.

Dit així, fa por.

Per desgràcia, el masclisme té una tolerància tan alta i el porno té una influència tan elevada perquè hi ha un masclisme que ja construeix aquesta desigualtat que després no els espanta quan veuen les vexacions més extremes al porno.

La sensació és que per més que es fa, en comptes d’anar endavant sembla que anam enrere.

Sí, i una resistència més agressiva cap a la igualtat. El porno està guanyant molt poder en molt poc temps. Em trob molta més resistència en els darrers dos anys que en la resta de carrera. Em costa més feina i els adolescents dominen el discurs mentre elles callen. Hem de posar-nos les piles. Hem de ser conscients els adults del perill que corren i de la violència masclista tant de gènere com sexual que estan normalitzant els adolescents. Pensa que el meu monòleg és prou llarg, dura dos hores i mitja, i quan acaba el taller tenc una filera d’al·lotes molt llarga esperant per fer-me una abraçada. Estan suportant un dolor elles soles... Per això també és tan important la formació de per la tarda. Fa tres anys va sortir un estudi que deia que la igualtat real arribaria en 170 anys. Fa dos setmanes ens va sorprendre un altre dient que no, que en 300. En un parell d’anys això que palpam socialment està endarrerint els avanços que estàvem aconseguint.

I què feim?

Fonyar l’accelerador. Em neg a pensar que això està perdut. Si no, no faria tants quilòmetres. Però crec que a nivell institucional s’han de fer passes molt fermes. No pot ser que no hi hagi una assignatura d’igualtat, educació afectivo-sexual i diversitat a les aules de forma universal i general. No pot ser que els equips psicopedagògics segueixin sent dos persones per a 700 alumnes o que no hi hagi equips professionals multidisciplinars o educació per a les famílies. Necessitam agents socials molt molt molt formats per preparar aquesta adolescència. Hem generat una adolescència amb molts recursos a l’abast, però no els hem dotat de capacitat crítica per poder discernir el contingut bo per al seu desenvolupament. Els hem deixat a una selva que ni tan sols coneixem. Hi ha un estudi lligat al monòleg que quan preguntam als 13 i 14 anys si han rebut fotografies de penis a Instagram o TikTok, el 75,8% de les noies d’aquesta edat diuen que entre 15 i 20 a la setmana. Una altra pregunta és si han rebut peticions per tenir sexe d’algun desconegut, el 27% de les noies diuen que sí. A segon i tercer de Secundària! Hem de ser conscients de la selva. A la nostra generació també passava, però ara no és un senyor que se t’atraca al parc tocant-se, són centenars de milers de senyors picant la porta a instagram i TikTok. Són perills molt urgents. A més, això s’està transformant d’una forma que es converteix en desitjable.

Perdó?

Sí, ens trobam que les noies miren porno per saber quin és el seu paper. Està tot absolutament sexualitzat. Coses que fa tres o quatre anys només em trobava a centres de menors i en perfils més vulnerables, ara és el desig de la més popular de l’institut. És urgent que sapiguem que hi ha missatges que estan calant a través de la cultura. S’inicien al porno i es construeixen al porno, però la cultura n’està plena, la cançó d’Eurovisión té referències al sugar daddy totalment explícites. I Rosalía al seu darrer disc porta la paraula hentai, que és el vídeo més buscat al porno pel més sàdic i violent, i motomami que és una referència directa a les milf. I són els vídeos més buscats! La pornografia és molt perillosa, però el perill és que està calant a les pel·lícules, les cançons i la cultura que els educa abans de tenir accés al porno i els adults no som capaços de reconèixer-lo.

Clar, a la formació de la tarda, per a docents i famílies la gent ja no riu tant, oi?

No, no. Rius molt menys perquè al final és important explicar el que m’ensenya l’adolescència. Ells, als tallers, mostren una realitat, uns problemes i un patiment que les famílies han de tenir eines per prevenir-lo o, al menys, detectar-lo. La immensa majoria dels que després del taller venen i m’expliquen i es trenquen i ploren no ho havien explicat a casa. I se’m trenca el cor, perquè el principal motiu de no haver-ho fet és per no decebre les seues famílies. No és perquè no hi hagi confiança, per no defraudar-los. Hem de conèixer el que es trobaran i donar-los eines per desenvolupar-se socialment. Necessitam saber què passaran per donar-los eines. No poden reparar quan ja s’han trencat.

No només s’han de saber les coses sinó tenir una mica d’ull per veure-les venir.

Sí, s’han de tenir eines per detectar la violència masclista, tant si poden patir-la o exercir-la. L’adolescència és completament hermètica i només es verbalitzen aquestes situacions quan són extremes. Pensem en els nivells d’ansietat, angoixa... Els intents de suicidi. Pensam que la violència digital és de segona categoria, però si fan un sticker amb la teua cara a una escena de porno i corre per tot l’institut, això és molt real. Quan assetgen a través de xarxes dient que si no envien una altra foto nua enviaran una de les que tenen a la família o a tot el centre, és real. Suporten un nivell de violència sexual molt extrem. I parl de totes les adolescents. I hem de pensar en el porno que estan veient.

En la violència, oi?

Sí, no és que ve el butaner i no té sous per pagar-li. No. El seu desig es construeix en base a la pornografia i el que veuen és molt violent. Arriba el punt que si no les agafen dels cabells i elles no ploren o criden no senten desig.

Abans parlaves de patir o exercir la violència masclista. Passa com amb el bullying, que les famílies mai pensen que el seu fill pot ser el maltractador?

Totalment. Hi ha moltes famílies que volen saber com educar en una masculinitat menys agressiva, però no tenen eines reals. Quan les famílies arriben preocupades és quan les filles fan els tretze anys, no abans. Educar és un procés i l’adolescència és un moment en què ja ho has sembrat tot i hauries de fer una passa enrere i resar a tots els déus perquè allò creixi bé. És el moment en què els toca mostrar-se com a adults, no en què reben les primeres xerrades incòmodes. Si ho fas així, ja arribes tard. Això és el que farem a taller: com sembrar aquesta igualtat, des del principi, des de la primera infantesa. Hem de pensar que ha canviat el model de violador. Les manades no són el clàssic violador de portal, ascensor, politoxicòman. No. Són nois normals i hem vist pobles i ciutats senceres sortint al carrer dient que són bons al·lots. Em pregunt si és real. Si la pornografia està inoculant una normalitat de violència sexual tan extrema en què són capaços de violar creient que no estan fent res dolent. Això ens hauria de preocupar moltíssim.

Compartir el artículo

stats