Guionista, encara que també directora i activista feminista. Així és la macedònia Teona Strugar Mitevska, una de les protagonistes de l’estiu al calendari ‘Temps de dones, dones en el temps’, editat per l’Organització de Dones de la Confederació Intersindical del sindicat STES.
Va ser a la televisió del seu país on va començar la seua carrera com a actriu quan tenia només sis anys. Això faria pensar en una carrera audiovisual molt precoç, però no. En realitat, no va començar a estudiar cinema fins al 1998, a Nova York, és a dir, amb 24 anys. A aquesta ciutat es va graduar tres anys després. Abans de marxar del seu país amb 17 va treballar com a dissenyadora gràfica i d’art. La guionista, que parla de si mateixa com a «femartivista», té molt clars qui són els seus referents al món del cinema. Dones com Lucrecia Martel, Claire Denis, Maya Deren, Kira Muratova, Athina Rachel i Ursula Meier.
Just en acabar els seus estudis la guinista macedònia va debutar com a directora amb un curtmetratge, ‘Veta’, amb què va guanyar el Premi Especial del Jurat de la Berlinale. Tres anys després va estrenar al festival de cinema de Roterdam el seu primer llarg, ‘How I killed in saint’, que parla de la vida al seu país, de la política i la guerra evitada amb Albània a través de dos germans que tenen idees polítiques diferents.
Al 2008, Strugar va tornar a la Berlinale, on tan bé li havia anat en acaba la carrera amb la pel·lícula ‘Je suis de Titov Veles’, que ha guanyat més d’una vintena de premis. Enb aquesta cinta les protagonistes tornen a ser un grup de germanes en ple dol per la mort del seu pare. I la família tornar a estar molt present a ‘The woman who brushed off her tears’, estrenada l’any 2012, tot i que aquí les protagonistes són dos mares amb històries semblants però molt distanciades geogràficament.
Una història real, l’assassinat sense resoldre de quatre adolescents és el punt de partida de ‘When the day had no name’. En aquesta cinta Strugar reflexiona sobre el masclisme tan arrelat a la societat en general i al seu país en particular. Una línia en què va seguir avançant enel seu següent projecte ‘Dios existe y se llama Petrunya’, basada també en un fet real: una dona s’atreveix a participar en una festa de la religió ortodoxa limitada als homes i lluita amb ells tirant-se al riu per fer-se amb la creu que hi ha tirat el capellà.
