«Ningú no sap com de dur és ser un peix». Aquesta és la frase que Guillem Roselló va donar als seus alumnes d’escriptura creativa perquè arrencassin un relat. Aquesta frase va fer que l’eivissenc Vicent Canals imaginàs un anfós a les aigües des Vedrà i començàs a cantar la popular cançó ‘An es Vedrà vaig anar’. Amb tot allò, explica, va anar teixint ‘S’anfós des Vedrà’.
Vicent Canals Riera sempre ha escrit. Ha tengut etapes que més i altres, com els darrers anys, que menys. Amb la pandèmia i el confinament, però, es va apuntar a un curs en línia d’escriptura creativa de la Fundació Sa Nostra. «L’impartia Guillem Roselló, que és escriptor i que ha rebut molts premis. El vaig fer online, tot i que hi havia alumnes de Mallorca que el feien presencial», recorda. «Va ser tot un descobriment», afirma, sobre aquell curs en el que va néixer ‘S’anfos des Vedrà’.
«Ningú no sap com de dur és ser un peix». Aquesta era la frase que, com molts altres cops, el professor va donar als seus alumnes per arrencar una història. «De seguida me van venir al cap un anfós, es Vedrà i la cançó d’UC», explica l’autor, que destaca que en aquest exercici del curs no tenien moltes regles. «Hi havia gent que feia microrelats, altres que escrivien més, alguns que no escrivien res i només escoltaven... Jo vaig imaginar una història ambientada en l’Eivissa de 1969 amb un pescador d’aquella zona», comenta. Per poder ficar-se a les escates del peix va documentar-se, comenta Vicent Canals que, com la resta dels alumnes del curs va participar amb un relat al llibre ‘Quadern de nàufrags’, que es va publicar i que va ser, per a tots ells, un regal de fi de curs que combina textes en català i en castellà: «Cadascú podia escriure en la llengua amb què es trobàs més còmode».
Tant li va agradar l’experiència del curs d’escriptura creativa que ja n’està fent un altre. Es diverteix. Aprèn. Li ha servir per obligar-se a escriure i, sobretot, per alimentar l’hàbit de fer-ho. «És un estímul. Jo estava avesat a escriure, però no coses molt llargues», explica. El seu objectiu, ara, és aventurar-se a fer relats encara més llargs. Té al cap la idea de fer «alguna cosa novel·lada». Una novel·la històrica, de fet.
El relat
Per Vicent Canals Riera
En Pep era un jove entremaliat, verro, que combinava les feines del camp ajudant els pares amb les seues dues aficions: la pesca furtiva i les sortides al bosc.
Tenia un petit llaüt a les casetes embarcador de cala d’Hort i els caps de setmana, després de proveir-se d’uns quants cartutxos de dinamita de sa Pedrera, sortia de matinada i, traicionant l’esperit de qualsevol art de pesca, que necessita d’una preparació, una tècnica i sobretot de paciència, llençava uns quans cartutxos a la mar, provocant una ona expansiva que rebentava tot el que trobava al voltant. I en part ho feia només per divertir-se, encara que deixava tota aquesta mortandat de peixos surant a la deriva.
També li agradava endinsar-se al bosc amb els seus cans a tirar a tot el que es movia amb la seua nova escopeta de cartutxos. Però no li interessava la caça, a ell tan sols el movia el cruel plaer de veure l’animal abatut, vençut, després d’una ferotge persecució, esperonat pels seus cans eivissencs fins a l’extenuació. Mostrar el seu poder, la seua superioritat animal.
En relació amb el festeig pagès, el comportament d’en Pep no millorava, no respectava cap senyal, ni costum. No hi havia a la contrada cap baralla en què no estigués en Pep ficat. Vaja, en definitiva, una vertadera peça!
La llei del karma no li podia guardar res de bo a en Pep i, en una de les seues sanguinàries incursions de pesca as Vedrà, un dels explosius que havia preparat tenia la metxa curta, amb tan mala fortuna que li va explotar a la cara i va caure malferit a la mar.
El darrer que Pep recordà va ser com es va esfonsar de prompte i com, en obrir de nou els ulls, es va adonar que es movia molt lentament. Una sensació estranya va recórrer tot el seu cos. El més inquietant de tot era que podia seguir respirant sota l’aigua.
—«Què estrany!»— Els petits peixos que es creuaven en el seu camí s’escapaven ràpidament al seu pas; de colp va intentar agafar-ne un, i —«Uep Pep! On són les teues mans, i els braços, i els peus, i el sexe…. Me cago en Dena, Pep! T’has convertit en un peix, un puta peix, lent i pesant, com els que t’agradava veure panxa amunt, esbudellats, surant en la seua agonia—.
No pensava que això fos possible, la reencarnació té molt mala llet. Record que fa temps vaig llegir que depenent de les teues accions, anaves acumulant bon karma o mal karma, i al final havies d’anar pagant els deutes que havies contret en les vides anteriors. En Pep devia tenir un deute important, ja que va retrocedir uns quants estadis evolutius i es va convertir en un peix.
Aquells primers dies de la seua nova vida va aprendre a nedar, millor dit a bussejar, a jugar amb la seua anatomia, amb el seu cos acabat d’estrenar. Els grans ulls globosos, que li donaven una visió tal volta no tan nítida com la humana però amb un formidable camp de visió lateral, dotats per a la visió nocturna i així poder moure’s amb facilitat pel seu nou hàbitat rocós, ple de trencs, cavernes, esculls, coves, pous, arcs, túnels i passadissos que s’obrien i es tancaven, serpentejant per construir un nou univers blavós on refugiar-se. No tenia braços ni cames, però va descobrir que el seu cos podia detectar el moviment i la vibració de l’aigua i així evitar obstacles, corrents i atacar les seues presses. Una boca potent, amb unes grans mandíbules que li permetien tant succionar les seues víctimes per fer-les sortir dels seus amagatalls, com fer d’àncora per a fer-se fort en la seua posició quan era atacat. El que també va notar és que li costava nedar ràpid i que on se sentia més còmode era prop de les roques. Dins de la soledat de la cova, el raig de llum blava i violeta que es colava per l’obertura il·luminava cada racó de la seua nova morada. Només havia de sortir a l’entrada de la cova principal per proveir-se del menjar que volgués. Va descobrir la seua nova debilitat pels polps i els petits crustacis, dels que triturava i exprimia la seua deliciosa carn.
Tal volta aquesta era la seua penitència per una vida dissipada i cruel, ara reencarnat en un anfós solitari, que no podria abandonar la reserva natural des Vedrà, erigit en el guardià de les essències d’aquesta mola de pedra de 385 metres d’alçada formada per dos penyals espadats que amb la primera llum del dia semblen dues torres gegants de quars en forma piramidal, i que recorden la figura d’un cavall. Uns paratges davant els quals els nostres avantpassats i els primers viatgers es rendiren per la solemnitat de la imatge, la fascinació, el magnetisme, la profunda pau que s’hi respirava.
En Pep recordava aquesta vívida estampa a la qual tantes vegades s’havia atracat, però el que no podia imaginar és que a les entranyes submarines d’aquesta mola es pogués desplegar un món silenciós, d’un blau marí profund, en què tan sols un silenci ple ens acompanyava, el so de la natura, de l’equilibri, de l’harmonia: la simfonia de l’univers.
I com a contrapunt a aquesta vida relaxada, es preguntà: «I de sexe, què? Com s’ho fan els anfosos?» La pregunta no va tardar a contestar-se. Diuen que Déu apreta, però no ofega, i amb el temps va poder comprovar que s’havia reencarnat en un mascle adult i, com a tal, va poder gaudir de les mels d’un harem d’unes quinze femelles. Amigues i amics meus, ningú no sap com és de dur ser un peix!
