Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Reportatge

La doctora de superherois de Lucía

Lucía Costa Azqueta, de 16 anys, ha guanyat el premi balear del grup de treball de Lluita Contra l’Estigma convocat amb motiu de la Setmana de la Salut Mental | La jove eivissenca explica al conte l’amistat amb un company que té Asperger

Vicent Marí Lucía Costa Azqueta, aquest cap de setmana als jardins de Diario de Ibiza.

L’amistat amb Marcos, un company acabat d’arribar a classe i que té Asperger, és la història que explica Lucía Costa Azqueta, de 16 anys, a ‘Doctora de superhéroes’, el conte amb què ha guanyat la categoria juvenil del primer concurs de relats convocat pel grup de treball de Lluita Contra l’Estigma amb motiu de la Setmana de la Salut Mental. 

«¡Hola queridos amigos! Mi nombre es Elena y voy a segundo de primaria en el colegio Planeta Verde. Me gusta mucho mucho el chocolate y bailar, aunque más el chocolate. Esto que vais a leer ahora es la increíble historia de cómo conocí a mi gran amigo y compañero Marcos. ¿Estáis preparados?». Així comença el relat ‘Doctora de superhéroes’, amb què Lucía Costa Azqueta, de 16 anys, va guanyar el premi en la categoria juvenil de la primera edició del concurs balear de contes ‘Lucha contra el estigma’. Un relat en què explica la seua amistat amb Marcos, un company amb la síndrome d’Asperger. Un relat que va llegir el dia de l’entrega dels guardons i que va emocionar profundament tots els qui la varen escoltar.

Moment del lliurament del premi de relat sobre la salut mental a Lucía Costa Azqueta a l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera.

«M’agrada molt escriure», explica Lucía, que es planteja la literatura com una afició. Estudia primer del Batxillerat de ciències de la salut, que és al que voldria dedicar-se en el futur. «L’Asperger, l’autisme en general sempre m’han cridat l’atenció», explica l’estudiant, que destaca que quan va veure les bases del concurs de relats convocat per l’Oficina de Salut Mental de les Illes Balears va tenir clar que volia escriure «sobre gent propera» que té aquest síndrome. «La majoria de la gent té un concepte erroni de com són. Pensen que són estranys, però no són diferents de naltros, no són d’una altra espècie. A la meua història volia plasmar una mica com són en realitat», continua. «...él no era como el resto de compañeros, lo supe porque conforme fueron pasando los días, observé cómo se comportaba: cada vez que sacaba los rotus del estuche los ordenaba todos mucho mucho, él me explicó que se basaba en el orden de los colores del arcoíris, y para ordenar los libros, en el orden del abecedario...». Lucía ha llegit prou sobre aquests trastorns de l’espectre autista.

Llegir i escriure

Escriu relativament ràpid «un cop que surt la idea». Deixa que les paraules flueixin, un cop acabat el relat el llegeix «amb calma» i el revisa. Aquest premi, convocat per la Setmana de la Salut Mental, no és el primer que guanya tot i la seua joventut. «Escric ja fa temps», comenta. Lucía és una lectora voraç. Tant llegir com escriure li serveixen per desconnectar-se del món real. Té clar, tot i que la seua intenció és dedicar-se a la salut, que seguirà escrivint.

Acostuma a fer-ho a les nits, un cop acabada la jornada. «És quan estic més inspirada, també quan tenc temps que puc dedicar al que m’agrada», explica. Les idees li venen al cap mentre pensa, quan fantasieja amb el que li agradaria viure i, també, algun cop, de sobte. En aquestes ocasions, confessa, ha d’anar alerta per retenir les idees i poder, més endavant, desenvolupar-les.

Reconeix que, després de rebre el premi (un diploma, una tableta i l’edició del conte), quan va haver de llegir el seu relat, va sentir una mica de vergonya. El lliurament es va fer al despatx de la gerent de l’Àrea de Salut d’Ibiza i Formentera, Carmen Santos, a la tercera planta de l’Hospital Can Misses, on estaven, a més de la seua família, la plana major de l’àrea sanitària. «...cuando estábamos en el patio no venía a jugar al escondite, intentaba invitarle pero creo que prefería estar solo; cuando aprendimos a hacer multiplicaciones con dos y tres cifras, él las hacía súper rápido y la profe le daba muchos gomets...». Al vídeo que va difondre la gerència de Can Misses es pot veure els pares de Lucía, emocionats, escoltant el conte de la seua filla. «Ells i el meu germà són sempre els primers en llegir els contes que escric», comenta l’autora de ‘Doctora de superhéroes’, que és molt conscient que cada lector és diferent i tenen gustos molt variats.

Moment del lliurament del premi de relat sobre la salut mental a Lucía Costa Azqueta a l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera. VICENT MARÍ

A ella, per exemple,li agraden especialment els llibres de suspens, també les històries romàntiques. «M’agraden les històries realistes», explica. «Que siguin versemblant, que pugui creure-me-les», afegeix la jove autora, a qui no li fan gaire gràcia les històries de gènere fasntàstic. «...me explicó cada tipo de dinosaurio: tiranosaurio, triceratops, velocirraptor… para mí era un poco aburrido, pero él estaba súper súper entusiasmado. Aquel día le dije: ‘Madre mía Marcos, eres ya casi como un dinosaurio’. Creo que no entendió el chiste porque me dijo que aquello era científicamente imposible...».

Aquest estiu ha llegit moltíssim. Ha gaudit especialment de les novel·les d’Alice Kellen, una escriptora que li encanta. «I l’estiu passat vaig llegir ‘Invisible’, d’Eloy Moreno. Em va semblar un llibre molt fàcil de llegir. En aquests moments(bé, en el moment de fer l’entrevista, fa ara uns dies) té tres llibres començats: ‘Tengo un whatsapp’, de Susana Rubio, un de relats de Carlos Ruiz-Zafón i ‘La Guerra Civil contada a los jóvenes’, d’Arturo Pérez-Reverte. De les lectures obligatòries de l’escola i l’institut té bones i males experiències. Alguns li han agradat molt, com quan una professora de català els va fer llegir Ruiz-Zafón, però altres li varen costar. En aquest aspecte recorda especialment un llibre d’Isaac Asimov que no li va agradar gens. «És que depèn molt del llibre i de la persona. Tu pots pensar que és una tabarra i a una altra persona agradar-li molt», reflexiona.

La primera història llarga

Ara que ja està prou feta als relats, Lucía ha començat a plantejar-se escriure una història més llarga. La té ja embastada. «És una història d’amor entre dos jóvens molt diferents», detalla Lucía, que no vol avançar gaire més del que està escrivint. «Cuando fueron pasando los días, mis compañeros empezaron a reírse de Marcos y a hacerle daño, le decían que era un bicho raro y Marcos no les respondía, simplemente bajaba la cabeza y no se defendía. Yo les decía que no tenían razón, Marcos era un poco distinto pero seguía siendo una persona y un muy buen amigo...».

Lucía es veu, en el futur, escrivint i exercint la medicina. Sap que per aconseguir una plaça ha de «treballar molt». «M’agrada la investigació, ajudar les persones», explica. Si no pot estudiar Medicina, provarà «alguna altra cosa que hi estigui relacionada». «...Marcos tiene Asperger, hay gente que se piensa que es un problema, yo a esa gente los llamo los supervilllanos. En cambio, hay gente que ve lo que de verdad es, Marcos es un superhéroe...». Des de petita ha sentit curiositat per la ciència. De fet, durant uns anys volia ser meteoròloga, però des dels onze anys que té clar que el seu camí és el de la salut, sobre el que no deixa de fer preguntes a casa, als seus pares, que s’hi dediquen. «És curiós, com més saps d’una cosa més preguntes tens», comenta l’estudiant, que creu que a casa seua en van una mica cansats de totes les preguntes que els fa. «...está en vuestras manos ser supervillanos o ser sus compinches. En este mundo debe haber alguien que se encargue de cuidar a estos superhéroes como lo es Marcos, por eso yo de mayor quiero ser neuropsiquiatra, así lo llama mi mamá, aunque yo lo prefiero llamar: doctora de superhéroes».

Compartir el artículo

stats