Una de les primeres feministes d’Espanya

Durant l’exili, com a membre del professorat de la Universitat de Maryland, va difondre la llengua, cultura i literatura espanyoles, i va poder desenvolupar així una fructífera tasca educativa, i per extensió filològica, literària, jurídica i cultural.

Membre destacada de l’Lyceum Club Femení al costat de Victòria Kent, des del qual reivindica constantment una major presència de la dona en tots els àmbits de la societat, és considerada com una de les pioneres del feminisme espanyol.

Zenobia Camprubí Aymar era filla d’Isabel Aymar Lucca i Raimundo Camprubí Escudero, un matrimoni culte i adinerat. El seu avi matern, August Aymar, era un acomodat comerciant nord-americà i la seva àvia era membre d’una família de corsos, establerts a Puerto Rico.

Tant la seua mare com la seua àvia havien estudiat en els millors col·legis d’Estats Units i mantenien molts llaços familiars a Amèrica. Als nou anys va viatjar per primera vegada als Estats Units amb el seu germà Josep i la seua mare per ingressar al seu germà gran en un col·legi d’ensenyament mitjà en preparació al seu posterior ingrés a Harvard i arreglar temes de l’herència la seua àvia morta el 1895.

Per un problema de salut de Camprubí, la família es veu obligada a traslladar la seva residència al municipi de Sarrià un any més tard. En aquest lloc, Camprubí coneix a Maria Muntadas de Caparà, amb qui establirà una gran amistat.

El 1956 va reaparèixer un càncer que l’escriptora ja havia patit anys abans i a l’abril d’aquell mateix any va començar un tractament que li va produir grans cremades. Al juny, Camprubí va volar a Boston amb el propòsit de ser novament intervinguda, però els metges van desaconsellar l’operació i li van donar tan sols uns mesos de vida. Camprubí va morir el 28 d’octubre de 1956, a la Clínica Mimiya de Santurce, Puerto Rico, tres dies després que el seu marit, Juan Ramón Jiménez, rebés el Premi Nobel de Literatura. Va ser enterrada al Cementiri de Porta Coeli.