Va pujar per les escales del Museu Arqueològic i allà dalt l'esperaven els Reis Mags. Un d'ells la va seure als seus genolls. «Era la primera vegada que els veia en persona», comenta Susi Fresneda, presidenta de l'Asociación de Personas con Necesidades Especiales de Eivissa y Formentera (Apneef), recordant la millor Nit de Reis que va viure de petita.
No només va poder estar prop dels Savis d'Orient sinò que, a més, li va passar el que no li havia passat mai: «Em varen portar el que volia, un cap de la Señorita Pepis». Susi parla d'allò que volia i no d'allò que havia demanat perquè a la seua família, en aquella Eivissa en blanc i negre, no gosava demanar. Molta sort tenia si aquella família humil els reis deixaven algun jogueroi.
«No record haver escrit mai una carta», comenta Susi, que confessa que ja d'adulta la seua mare li va explicar com havien arribat les joguines a casa seua: «Amb uns vals de regals per a les famílies amb menys recursos». «A casa, això dels Reis era difícil», continua la presidenta d'Apneef, que explica que la seua família, emigrant de Granada, vivia d'una petita pensió a la zona de sa Graduada i de les ajudes de menjar de l'Exèrcit. Molta de la roba, recorda, eren donacions dels veïns. En aquella situació, pensar en demanar alguna cosa a Melcior Gaspar o Baltasar era ciència ficció.
Fresneda, que amb només set anys ajudava la seua mare a netejar pujada dalt d'una caixa de begudes abans de marxar a l'escola, va començar a viure realment la Nit i el dia de Reis amb els seus fills. Amb ells va començar a decorar la casa, a fer salsa de Nadal i mantecados i a pensar en els regals de Reis.
La innocència de Paco Costa, empresari i propietari de Náutica Ereso, era tanta, que tot i que passava les setmanes prèvies a la Nit de Reis a la botiga familiar, embolicant i despatxant joguines, mai no va pensar que aquell tràfec de famílies comprant joguerois estàs relacionat amb els regals que ell mateix trobava el matí del 6 de gener. «La güela tenia una botiga, Can Félix, baix del Rastrillo i m'agradava passar temps allà, amb ella», explica Paco, que veia la cavalcada dels Reis allà mateix, als voltants del Mercat Vell.
«El Fuerte apache», respon quan se li pregunta quin regal va ser el més desitjat. Tot i que, afirma, el millor d'aquells regals de Reis era compartir-los amb la resta dels boixos del barri de Can Bellet, on vivia: «Érem molts, ens deixaven també pistoles, algunes que feien més remor que unes altres, i ens anàvem encalçant jugant a indis i vaquers».
Per aquest gust de compartir també va gaudir molt d'una mena de futbolí: «Tenia uns forats, com de golf, als jugadors i quan queia allà la pilota, xutaves. Era un d'aquells jocs que t'agradaven més quan començaves a jugar amb els demés». Un Nadal, recorda l'empresari, volia un cotxe teledirigit i va escriure a una casa de joguines per demanar-ne un. «Resulta que no era aquella casa la que els venia, però com estaven contents que els hagués escrit em varen enviar dos de regal», explica rient en recordar les curses per Can Bellet amb aquells cotxes teledirigits, que anaven enganxats als comandaments amb un cable.
L'aroma dels roscos de vino marcava l'inici del Nadal a casa de Montse García, regidora de Participació Ciutadana, Festes, Transparència i Benestar Animal de l'Ajuntament d'Eivissa. «Ma mare era malaguenya i en feia un munt. Per casa i per regalar a les veïnes. Record que ella deixava preparada la massa i quan arribàvem de l'escola ens posàvem a fer-los. Aquella olor de la massa fregint-se està lligada, per mil, a l'inici del Nadal», comenta la regidora, que recorda també les excursions al bosc per agafar molsa, pinyes i branques per al betlem.
Baixar a Vila des de Jesús, on vivien, a veure la cavalcada dels Reis era una tradició familiar, com els galets i la pilota de la banda de son pare, cantar nadales, anar una tarda al cinema, escriure postals per a la família un dissabte o crear amb cartrons les casetes del betlem.
«Després de veure'ls tornàvem a casa corrent a sopar i anar a dormir d'hora després de preparar-ho tot per als Reis: aigua i palla per als camells i roscos i anís per a ells», recorda. El matí de Reis Montse i el seu germà es despertaven d'hora i trobaven els regals als peus del llit. Recorda el que més il·lusió li va fer trobar-se un d'aquells emocionants matins: «Un Pepón!». Altres boixes ja el tenien i es moria de ganes de tenir-ne un, comenta la regidora, que confessa que el seu rei favorit sempre ha estat, i encara és, Baltasar. Tot i que cada any li deixava també una mica de carbó per recordar-li que havia de ser una mica menys «respondona».
«Ens despertàvem a les set del matí per veure què ens havien deixat», recorda Carmen Santos, gerent de l'Àrea de Salut d'Eivissa i Formentera, sobre els matins del 6 de gener de quan era petita al seu Alacant natal. Aquella nit, confessa, marxava al llit d'hora i no dormia gaire bé.
«No ens deixaven tants regals com ara, eren unes festes molt més modestos que ara», indica la metgessa, a qui una de les coses que més il·lusió li va fer trobar-se-la als peus del llit un dia de Reis va ser un Baby Mocosete. «Tenia una germana amb què em portava un any i sempre jugàvem a papàs i mamàs», indica. Mai no es va portar cap desil·lusió. «Anàvem molt dirigits, de manera que mai no demanàvem res que no poguèssim tenir», rememora sobre els regals, que solien venir acompanyats d'alguns «afegits» com roba, llibres, material per a classe, paraigües...
