"El llenguatge et pot destruir o fer-te volar"

De la cançó de bressol al conte. Hi ha molta narració a les cançons de bressol?

És la primera literatura, amb la que recollim als bebès. Les cançons de bressol, les rimes, els jocs corporals...

Per què és important cantar i contar contes als boixos?

Per molts motius, però bàsicament perquè el llenguatge construeix la nostra identitat, la pròpia i la col·lectiva, i ens comunicam amb els bebès, des de l'afecte i l'amor, amb aquest llenguatge. Necessitam les paraules per anomenar el móni hem d'anar dient i explicant als petits qui són. Quan els cantam o contam un conte feim un acte d'amor i generositat. Els donam un espai de tranquil·litat on viure emocions a través de les paraules, però en un entorn segur, que és l'espai de la ficció.

Les paraules tenen poders?

Sí, el llenguatge és poder. Per això se'ls ha de donar als boixos i boixes el do de la paraula, perquè puguin defendre's i que sàpiguin que amb el llenguatge et poden destruir però també fer-te volar. No conec cap boix que no senti que es cura quan li diuen allò de «sana, sana, patita de rana...» A naltros ens passa igual, quan estàs malament, que et diguin que no passa res, encara que sàpigues que no és verirat, et sana. El llenguatge té poder i força.

Els adults tenim els mantres...

Exacte o tot textos de les religions. El llenguatge és el pensament. Pensam en paraules. Construim el món en funció del que sabem nomenar. Per això és tan necessari, a la infància, oferir les eines per defendre's, crear el món i transformar-lo.

La veu és important?

Sí, però no tant. És important que el que es transmeti sigui afectiu, que porti una passió i una estima. Els professionals per bé que ho feim mai no podrem sustituir una mare, un pare o qui té cura d'aquests boixos contant-lis una història.

Em referia a la veu com a calmant.

Hi ha un article d'un pediatra nord-americà sobre com tenir cura dels bebès, un manual que deia que no se'ls havia de procurar més cures que vigilar que mengin. Els orfanats, llavors, tenien una taxa de mortaldat del cent per cent de zero a dos anys. No se'ls parlava, no se'ls donava aquesta veu.

Amb tanta pantalla, estam desaprenent a contar històries?

Sí, hi ha una pèrdua molt evident de la capacitat lingüística, estam perdent vocabulari, capacitat d'expressió... No és per les pantalles, es per tot el conjunt. Si a un boix li ofereixes mirar contes amb tu, s'ho estimarà més, però un cop ficat al món de les pantalles és molt complicat treure'l. En aquest món de presses és més còmode deixar el nen a cura d'una pantalla que dialogar amb ell. Hi ha espais de conversa que s'haurien de mantenir, com els menjars o sopars, sense televisió. Cada cop parlam menys.

Però molt per whatsapp.

Sí, és terrorífic.

No hi ha narrativa al xat?

És l'oralitat, la xerrada col·loquial, passada a l'escriptura. L'elaboració és mínima. Això es veu també als llibres infantils, cada cop és tot més visual i amb el llenguatge empobrit. És un menys preu a la intel·ligència dels boixos.

Tenc la sensació que es publiquen moltes coses només perquè transmeten el missatge que toca. Encara que siguin dolentes.

Absolutament. A dia d'avui, hi hauria molts autors que no es publicarien: les aventures de Pippi o els llibres escrits per Roald Dahl. Hi ha molt poques editorials que s'atreveixin a publicar coses potents. I, en general, les grans, les que publiquen llibres que arriben a les escoles, estan massa absorbides per aquest servilisme. Literatura de recepta. Llibres perquè els boixos es comportin com volem.

Abans als contes se'ls mostrava allò que no havien de fer.

La literatura sempre és un territori de llibertat. Qualsevol cosa pot passar i serveix, precisament, per què visquem coses que no ens agradaria viure. Per saber la por de que ens abandonin al mig del bosc. Tot el que passa al conte és un espai de tranquil·litat i seguretat, però està demostrat científicament que aquestes vivències, quan llegim una novel·la, queden enregistrades al cervell com una experiència vital i quan ens enfrontam a una situació semblant a la que s'ha enfrontat el protagonista sabem com comportar-nos. Sabem com mira el llop quan vol enganyar-nos. És una forma d'ensenyar els cadells humans l'ànima humana, la foscor...

Criam cadells que no saben què es la por, ni distingir allò bo d'allò dolent?

Tenen una manca de defenses per enfrontar la realitat, que és la que és i que no podem evitar. La mort i la malaltia estan aquí, les persones tenim una part fosca... Quan s'enfronten a la realitat després d'haver estat a una bombolla on tot és bo... A mi m'agrada molt parlar amb ells, m'alimenten. Parl amb ells dels nens que arriben a Grècia creuant la Mediterràbia de nit o de boixes amb burka. M'interessa parlar d'això perquè són unes altres infàncies que estan aquí i que ens podrien haver tocat. Sempre responen amb empatia, em sorprèn que ningú els hagi parlat d'aquestes coses.

Què fa quan seu per escriure?

No m'assec a escriure històries, les històries m'escriuen. Són un impuls. Escric poesia, que és més visceral. No és que vulgui dir alguna cosa premeditadament. De vegades necessit expressar-me i ho faig d'aquesta forma. La poesia me serveix per nomenar les coses que fan mal de forma més amable.

Dissabte imparteix un taller d'escriptura creativa. Es pot aprendre a escriure?

Es pot aprendre. Tot és ofici. L'escriptura és un 99% ofici i la resta, inspiració. Si tens una persona que et guia i t'acompana es pot aprendre. Port molts anys fent tallers d'escriptura i em fascina veure l'evolució d'una persona que mai no ha escrit un poema, en acabar. Si et submergeixes pots aprendre. De fet,tot el que parlàvem abans dels texts buits tenen a veure, precisament, amb això. Sempre ha existit el menyspreu de les coses per boixos, que qualsevol pot escriure per a ells, que qualsevol bambada serveix. Al taller bussejam, buscam la nostra veu. En quatre hores no acabes escrivint, però sí tens unes pautes.

Qui vulgui escriure per a boixos abans hauria d'explicar-lis les històries a veure què en pensen?

[Riu] L'any passat, a unes jornades a València va participar Suzanne Lebeau, una dramaturga canadenca. Fa obres de teatre duríssimes, molt potents, i totes neixen de la seua feina amb grups de nens. Té un comité assessor de boixos i boixes que li diuen si és una bambada. És important saber què es un boix. No són èssers a mig fer. Són persones, tenen les seues inquietuds i se'ls ha de prendre seriosament.